Leo Messi i l'ombra de Maradona

BarcelonaLa reacció de Leo Messi en el partit contra els Països Baixos va sorprendre tothom. No només a Catalunya, on la gent s'havia acostumat a veure un Messi discret fora dels terrenys de joc. Determinant a la gespa però serè quan l'àrbitre havia xiulat el final. També va sobtar a la resta del món i, sobretot, a la seva Argentina natal. Curiosament el país que havia reclamat tantes vegades al jugador de Rosario que fos més que un futbolista, que exercís de líder amb les paraules i els gestos, va quedar perplex de veure com ensenyava la seva part més humana i visceral. La crònica de La Nación, on comentaven que s'havia vist el vessant "més vulgar" de Messi, resumia perfectament aquest sentiment d'incredulitat.

Leo Messi té, als 35 anys, l'última oportunitat de coronar-se com a campió del món. L'únic que li falta per igualar Diego Armando Maradona, el líder indiscutible de l'albiceleste del 1986, any que van aixecar el ceptre mundial a Mèxic. Des que va debutar en un partit oficial amb el Barça, l'octubre del 2004, molts l'havien comparat amb la llegenda argentina. Però les comparacions són odioses i sempre depenen dels ulls amb els quals es mira la història. Per a una majoria, sobretot els aficionats blaugranes, ja fa anys que Messi va superar Maradona. Però a l'Argentina el debat sempre havia quedat obert perquè, lluny del que havia aconseguit en el futbol de clubs, li reclamaven títols grans amb la selecció. Com si quatre Champions, deu Lligues i set Pilotes d'Or no fossin palmarès suficient per posar el davanter de Rosario al més alt dels altars. Des de l'Argentina parlaven d'ell com si els en degués una. Perquè aquell or olímpic que va aconseguir el 2008 a Pequín els semblava molt poca cosa tenint en compte la dimensió del futbolista.

Messi sempre s'ha emmirallat amb Maradona, com qualsevol jugador argentí s'emmirallaria amb el que, durant tants i tants anys, va ser la llegenda indiscutible del futbol al país sud-americà. Messi també era baixet, ràpid i impecable tècnicament. I va ser el 2007, en un partit de Copa contra el Getafe, quan faria la primera obra mestra del seu catàleg particular: agafant la pilota al mig del camp, driblant tothom que se li posava al davant, retallant el porter cap a la dreta i marcant un gol creuant la pilota. Gairebé calcat al que Maradona havia fet, contra Anglaterra, en aquell Mundial del 86. Després arribaria un gol amb la mà contra l'Espanyol que també recordaria el mític que va marcar Maradona en aquell duel amb Anglaterra. Després arribarien centenars i centenars de gols, i milers d'accions puntuals per al record. Però seguia faltant alguna cosa gran amb la seva Argentina natal.

El davanter va aterrar a Barcelona l'any 2000, amb 13 anys i pendent d'un tractament per corregir un dèficit en l'hormona de creixement. Va trigar ben poc a fer-se un lloc a les categories inferiors del Barça i a debutar amb el primer equip. Però mai deixava de banda l'Argentina, començant per l'accent, que més de dues dècades després segueix sent rosarino. Messi no va dubtar en jugar amb la selecció argentina, tot i que hauria pogut fer-ho amb Espanya. I sempre que tornava d'alguna competició internacional amb les mans buides ho feia decebut i necessitava uns dies per recuperar-se anímicament. Perquè ell també tenia un deute moral amb les seves arrels, amb la seva gent. Sobretot el 2014, al Mundial del Brasil, on la seva actuació no va ser prou per guanyar el títol: l'albiceleste va caure a la final contra Alemanya amb un gol a la pròrroga de Götze.

Messi, a la recerca de l'últim títol que li falta

Però tot va començar a canviar fa pocs anys. Després de la mort de Maradona, Leo Messi va decidir retre-li homenatge celebrant un gol amb una samarreta que havia vestit Diego a Newell's, l'equip d'infantesa de Messi i on va jugar breument Maradona. Era el novembre del 2020. L'estiu del 2021 arribaria el seu primer gran èxit amb la selecció argentina. Després de perdre dues finals de la Copa Amèrica, guanyava per fi el torneig de seleccions sud-americà al derrotar el Brasil en el partit decisiu. I ara, malgrat que l'Argentina no partia com a gran favorita, està només a 90 minuts de tocar el cel amb els dits a Qatar.

Messi ha fet de Maradona amb lideratge i caràcter. Encara que a vegades, com la malaurada llegenda, també es passés de frenada. En aquest Mundial, el de Rosario ja ha marcat cinc gols i ha desencallat dos duels imprescindibles, com el de Mèxic a la fase de grups (on, en cas de perdre, l'Argentina hauria quedat eliminada) i obrint el marcador en les semifinals contra Croàcia. Els números l'avalen, perquè dimarts igualava Matthäus com el jugador amb més partits en una Copa del Món (25) i amb aquella diana superava Batistuta com el màxim golejador argentí en aquesta competició.

Messi afronta la final contra França conscient que serà la seva última bala per aconseguir un Mundial. Difícilment en jugarà cap més i, si ho fa –hauria d'allargar quatre anys la seva carrera esportiva–, seria molt estrany que tornés a arribar tan lluny. Perquè, sense Messi, qui sap si l'Argentina hauria quedat eliminada a la fase de grups. Pep Guardiola va dir un dia, abans de la final en què el Barça podia guanyar el sisè títol dels sis que estaven en joc el 2009: "Si perdeu seguireu sent els millors, però si guanyeu sereu eterns". Leo Messi té una cita amb la història.