El dia que el Marroc es va fer immortal als carrers de Barcelona

BarcelonaEl sol comença a caure i travessa, gairebé fent mal als ulls, les escletxes que deixen els estrets carrers que dibuixen el Raval. És el barri amb més població marroquina de la ciutat, però, malgrat que s’acosta l’hora del partit, hi regna la calma. Tampoc hi ha gaires banderes del Marroc (ni d’Espanya) als balcons. Tot i que, de mica en mica, comencen a aparèixer les primeres samarretes de color vermell i verd, el de l’estrella que representa el segell de Salomó, un símbol islàmic de la vida, la salut i el coneixement. 

També es comencen a veure pels carrers del Raval les primeres galtes pintades, els primers càntics, els primers grupets d’adolescents que han quedat per veure el partit junts. I les primeres advertències de la Guàrdia Urbana i dels Mossos d’Esquadra a un grup d’aficionats del Marroc que comencen a entonar càntics poc abans de l’inici del partit. Quan marxen, emulen el so de les sirenes policials de manera burleta i entre somriures. S’han aplegat a la cantonada de la rambla del Raval amb el carrer Hospital, on hi ha un forn regentat per marroquins i la dependenta du sota el davantal la samarreta del Marroc, la selecció del país on va créixer i que explica que estima: tant és que faci una pila d’anys que viu a Barcelona. 

A les barberies del Raval els clients aixequen la mirada, dirigint-la als petits televisors on es retransmet el partit, mentre els barbers es distreuen comentant les jugades. També en moltes carnisseries i a les nombroses botigues de telefonia mòbil que hi ha repartides per tot el barri se segueix el joc: no hi fa res que els propietaris no siguin d’ascendència marroquina o espanyola, tenen veïns que els han parlat del partit i també el volen seguir.

De mica en mica es va passant de la calma a l’eufòria. Al carrer Sant Pau, també a tocar de la rambla del Raval, se segueix el duel a les pantalles de dos bars l’un al costat de l’altre i que estan plens a vessar de seguidors que animen el Marroc. S’hi mesclen moltes generacions, algunes ja nascudes a Barcelona, però amb el sentiment arrelat al país dels seus pares. L’escena és enjogassada: el senyal televisiu dels bars és diferent i hi ha un decalatge considerable entre tots dos. Quan hi ha una acció de gol, un bon grapat d’aficionats que estan drets seguint el partit al carrer corren cap al bar on les coses passen abans.

Així s’arriba als penals, quan els crits i les abraçades s’encomanen del primer al segon bar i centenars d’aficionats comencen a poblar els carrers de Barcelona. El gran gruix se cita a la plaça Catalunya. Bengales, música, càntics i fins i tot un petit castell amb una enxaneta improvisada per fer lluir ben alt la bandera del Marroc. Els joves són els que més ballen, però també hi ha moltes famílies. Hi ha un ampli desplegament policial, però són els mateixos aficionats els que piquen la cresta als que tenen intenció de buscar brega.

“Aquesta nit se sopa tagín” 

“Aquesta nit a Espanya se sopa tagín i cuscús”, diu fent broma, eufòric, un adolescent davant les càmeres de la televisió on és entrevistat. “I visca Palestina lliure!”, afegeix. El Marroc és un país mediador en el conflicte amb Israel, i una de les imatges significatives que va deixar la victòria és la que van protagonitzar els jugadors marroquins al final del partit: van agafar la bandera de Palestina per celebrar el triomf, malgrat que justament el règim de Mohamed VI ha normalitzat les relacions amb Israel, una política molt impopular al Marroc.

Als carrers del centre de Barcelona també es van poder veure diverses banderes palestines. Va ser un dia en què el Marroc es va sentir immortal: no havien arribat mai a uns quarts de final d’un Mundial. De fet, és la primera selecció àrab que accedeix a aquesta ronda i és tot just la quarta selecció africana que ho aconsegueix, després que també ho fessin el Camerun (1990) i el Senegal i Ghana, totes dues el 2010. 

L’esclat d’alegria de l’afició del Marroc va omplir de color i festa el centre de Barcelona. “Què ha de passar? Res! No estic d’acord amb el que va passar a Bèlgica [els aldarulls a Brussel·les després del triomf del Marroc contra la selecció belga]. Aquí tindrem una celebració tranquil·la”, diu a les seves dues amigues una noia que du la samarreta de la selecció marroquina per damunt de l’abric. S’acomiaden de la plaça Catalunya, on alguns continuen de festa.