Hugo Lloris, el gendre ideal de tot França amb sang catalana

BarcelonaBona part dels jugadors que encara aspiren a guanyar el Mundial provenen de famílies humils. En molts casos, es tracta de fills d'immigrants que van marxar de casa buscant una nova vida, com els passa als francesos o els marroquins. Alguns jugadors, com el croat Lovren i el francès Camavinga, van fugir de guerres als Balcans o a Angola. I en el cas del porter de França Hugo Lloris, van ser els avis paterns, els que van fugir d'una guerra. En aquest cas, de la Guerra Civil Espanyola, perquè eren catalans.

Hugo Lloris (Niça, 1986) ja és el futbolista que més cops ha defensat la samarreta de la selecció francesa. Va debutar el llunyà 2008 gràcies a un tècnic que també té arrels catalanes, Raymond Domenech, i de mica en mica ha anat fent camí. Primer va superar Fabien Barthez com el porter que més cops ha jugat a la porteria francesa. També va passar per davant de l'actual seleccionador Didier Deschamps com l'home que ha portat el braçalet de capità més cops. I després del partit contra els anglesos, ja ha passat per davant de Lilian Thuram per encapçalar la llista de jugadors amb més partits oficials, 143. I ara aspira a revalidar el títol aconseguit el 2018 a Moscou. Cap selecció ho assoleix des del Brasil el 1962.

Però la història de Lloris és diferent de la dels seus companys d'equip. Si bona part dels jugadors són nascuts en el si de famílies d'immigrants en barris modestos, al porter no li ha faltat mai de res perquè el seu pare, Luc Lloris, era un banquer que va fer fortuna a Montecarlo, al Principat de Mònaco. Els Lloris vivien en un barri benestant a l'oest de Niça, on tant l'Hugo com el seu germà van afrontar el dilema de decidir si optaven pel tenis o pel futbol com l'esport a què dedicar-se. L'actual porter del Tottenham Hotspur era bo en els dos esports, quan era jove, i tenia ofertes per dedicar-se a la raqueta al club de tenis Des Combes. Però va optar pel futbol i es va formar al Niça abans de passar a l'Olympique de Lió, on es faria un nom. I sempre, al costat seu, hi havia el pare, que s'encarregava de gestionar els primers contractes i negociar per ell. En un futbol on els representants cada cop tenen més pes, els Lloris van trigar a tenir-ne un perquè el pare s'encarregava de la part econòmica de la carrera del fill. I aquest sempre ha confiat en el criteri del pare per invertir els diners que ha guanyat.

Els pares de Lloris eren fills de la República Francesa. Gent que havia construït la seva carrera per fer diners, que creia en la meritocràcia i la disciplina. Si el pare era banquer especialitzat en gestió de patrimonis, la Christine, la mare, era advocada en un bufet anglès amb seu a Mònaco. Es van conèixer així, gestionant inversions estrangeres al petit Principat, però tenint clar que volien fer vida a Niça. Volien que els fills fessin esport, però n s'esperaven que tant l'Hugo com el seu germà petit Gautier acabarien sent futbolistes professionals. Quan el Niça va demanar als pares fitxar el jove porter, que llavors jugava en un club de barri anomenat Cedac, els pares van dir que no perquè la prioritat eren els estudis. La insistència del Niça i del nen, que ja volia ser porter, els van obligar a arribar a un acord: portarien l'Hugo a entrenar-se al Niça sempre que continués estudiant amb bones notes a l'escola escollida pels pares. "Soc disciplinat i ho dec als pares. Estudiava al matí i m'entrenava al vespre. I el cap de setmana tenia partit, però també classes de repàs i idiomes que els meus pares volien que fes", explicava Lloris, que va plorar la mort de la mare fa pocs anys a causa d'una malaltia. Amb 17 anys, el jove porter va passar la selectivitat amb bona nota i pocs dies després era campió d'Europa sub-19 amb la selecció francesa.

El record de la mare

Quan va arribar la primera oferta per tenir un contracte professional amb el Niça, els pares van deixar per primer cop que fos el fill qui prengués una decisió: anar a la universitat o ser futbolista. Va escollir la segona, però amb la condició que fossin els pares els que controlessin els contractes i l'aconsellessin sempre. La família sempre ha estat clau en la carrera d'un home que recorda la mare com un exemple, una dona que va fer camí en un ambient en què gairebé tots els seus companys de feina eren homes. La Christine va continuar treballant fins i tot a l'hospital, quan ja estava molt malalta. "Sempre deia que calia treballar i mirar cap al futur", va argumentar Lloris quan va decidir jugar un partit de lliga tres dies després del funeral de la mare. No li van marcar cap gol.

Lloris, que ja fa anys que juga a Anglaterra, al Tottenham Hotspur, s'ha convertit en un dels herois de França. El capità perfecte, el gendre que tants francesos voldrien perquè és un home amb pocs escàndols, més enllà d'un positiu per haver begut massa després d'un sopar a Londres i, recentment, per la decisió de no voler portar un braçalet en favor dels drets de la comunitat LGTBI. "Espero que els immigrants que arriben a França s'integrin i respectin els valors del nostre estat, per tant haig de respectar les tradicions de Qatar encara que no hi estigui d'acord", es va justificar. Quan la seva ciutat, Niça, va ser l'escenari d'un greu atemptat terrorista el 2016, va anar-hi per ser a primera fila en els actes d'homenatge a les víctimes al costat de l'alcalde, el mateix que l'havia casat per la via civil a l'Ajuntament amb la Marine, que va conèixer a l'institut. Tots dos han participat en altres actes per recordar els morts en l'atemptat al passeig dels Anglesos de Niça i també donen diners a una fundació que investiga el càncer i ajuda nens que han quedat orfes. I amb els diners que va guanyant, ha invertit en una start-up anomenada MyCoach dedicada als entrenadors de futbol. Lloris no ha pogut estudiar com volien els pares, però s'ha convertit en un futur empresari mentre decideix si vol continuar en el futbol quan es retiri.