Què hem de fer els periodistes amb el Mundial de Qatar?

Fa unes setmanes debatíem amb un grup de periodistes les contradiccions que ens genera el Mundial de Qatar i que l'ARA va posar sobre de la taula aquest diumenge, i que la revista Panenka va retratar a la perfecció en el seu últim número, sobretot a través de la metàfora d'una portada que reflecteix les ombres de Qatar. Els periodistes han d'informar. Aquesta és la premissa bàsica i que plana sobre qualsevol altra consideració. A partir del pròxim cap de setmana, a Qatar hi ha un fet noticiable de primera magnitud i, per tant, malgrat que l'aparador del Mundial sigui un exercici de propaganda fabulós per al règim, que compta amb la connivència de la FIFA, tal com es va posar de manifest durant el tèrbol procés de selecció de la seu mundialista, el periodisme hi ha de ser.

Tot i les contradiccions ètiques que pugui tenir qualsevol, crec que els professionals no s'han d'absentar del que passi durant les pròximes setmanes a Doha. Un periodisme que haurà de ser crític, subjectiu —perquè no existeix l'objectivitat plena en aquest nostre ofici—, i amb una mirada intencional, com pregonava Kapuscinski, per intentar provocar algun tipus de canvi. Per tant, a partir d'ara quan es parli del Mundial no ens hauríem de limitar a parlar de l'espectacle i el joc, oblidant de sobte els milers de morts que hi ha hagut. La dimensió social hauria de ser-hi sempre, per damunt del futbol, mal que pugui ser pesat per al lector o l'oient.

El 2015 vaig anar a Doha per cobrir un acte de Qatar Airways. Quan els companys d'Economia van plantejar el viatge, en què també hi anaven el Barça, Neymar i Piqué, em vaig enrecordar d'una entrevista a Hora 25 de la Cadena SER, un programa del dia de Nadal anterior en el qual un sindicat internacional de treballadors denunciava la situació dels immigrants que havien anat a Qatar per aixecar els fastuosos estadis.

D'aquell viatge en què tot estava mil·limètricament preparat, amb tours, actes i majestuositat pomposa, en va sortir un dels reportatges dels quals més orgullós em sento dels meus gairebé deu anys a l'ARA. Vaig escapolir-me del sumptuós hotel, traint l'amiga que gestionava el viatge, per anar-me'n fins als suburbis de Doha per entrevistar els treballadors, posant —això m'ho van dir després alguns espanyols que residien allà— la meva seguretat en joc perquè les comunicacions estaven intervingudes: la policia tenia accés als missatges enviats als treballadors. Òbviament, no va ser cap acte heroic —qui se la juga són els corresponsals de guerra—, però almenys vaig tornar amb la consciència tranquil·la. Si no hagués anat a Doha, acceptant l'oferta qatariana, mai hauria pogut denunciar les misèries del país.