El gran partit de Yassine Bounou: el seu país contra la terra on va néixer

BarcelonaÉs un futbolista diferent: la foto de perfil a Instagram és una selfie al cotxe, amb el cinturó cordat, i quan despenja el telèfon, de camí entre la ciutat esportiva del Sevilla i casa seva, pregunta "què tal, com va tot?" La trucada ve de Catalunya i Yassine Bounou, Bono, ràpidament demana pel Girona. "M'alegro molt que estigui un altre cop a Primera Divisió. S'ho mereixien. I a més l'equip està bé, millorant", subratlla. Té marcat al calendari el partit del gener a Montilivi. "Vindran els meus amics de Platja d'Aro, S'Agaró, Lloret i Girona", avança l'últim Zamora de LaLiga. "A Sevilla tinc pocs amics perquè el ritme de vida no et deixa tenir amics, perquè jugues cada tres dies. A Girona, com que tenia més vida, coneixia més gent i tenia més amics", admet. S'ha estrenat en un Mundial a Qatar, després de ser suplent a Rússia. En el primer partit Croàcia no va poder marcar-li cap gol. En el segon, un mal de panxa el va enviar a la banqueta.

Al calendari també hi ha marcat el partit d'aquest dijous entre el Marroc i el Canadà, de la tercera i última jornada de la fase de grups. Marroc, segon al grup F, jugarà els vuitens de final per segona vegada a la seva història i per primer cop des de l'any 1986 si suma un punt contra el cuer, el Canadà. "Serà un partit molt especial, perquè hi vam viure un temps, al Canadà. Jo era molt jove, però els meus pares en tenen molts records", assegura Bono, nascut l'any 1991 a Mont-real. El Marroc és la selecció del Mundial amb més jugadors nascuts més enllà de les fronteres del país: 14 de 26, amb quatre fills d'Holanda, tres de Bèlgica i de França, dos d'Espanya, un d'Itàlia i un del Canadà. "Ens uneixen els nostres pares, una cultura i l'objectiu de voler representar les dues coses de la millor manera", diu. Baixa en la victòria contra Bèlgica (2-0) per una indisposició d'última hora, ara hauria de tornar a l'onze.

"Recordo poca cosa de la meva infància al Canadà, gairebé res, i tinc ganes de tornar-hi. Perquè és un lloc especial per a mi, una mica part de mi. I si no estiguessin al nostre grup aniria amb ells. Per a mi, el meu fill també és canadenc. És un lloc que no he oblidat", continua. Explica que ha rebut moltes propostes per jugar en clubs canadencs de la MLS. I que quan era petit, el seu pare, en Mehmed, era professor de física a la universitat, i la seva mare, la Malica, treballava en una perruqueria. Van tornar cap a Casablanca quan ell tenia tres anys, després de gairebé una dècada en terres canadenques: "La meva mare no s'acabava d'adaptar. El Canadà i el Marroc són dos mons molt diferents. El Canadà és treballar i cap a casa, treballar i cap a casa. I per a un marroquí és difícil viure una vida així. El seu cap no està programat per viure una vida així". Ho diu perquè està més acostumat a la vida social: "Al final un marroquí que té la possibilitat de viure més o menys bé i de tenir una seguretat de vida al Marroc, no dic que calgui ser ric, viuria al Marroc, no al Canadà, perquè té una mica més de tot. És una vida més o menys com a Espanya, que la gent gaudeix una mica i treballa una mica. Però, esclar, si estàs molt necessitat aniràs a viure al Canadà. Si has de viure al Marroc sense feina és normal que marxis a un lloc on podràs treballar".

Bono va créixer als carrers del centre de Casablanca. Va descobrir el futbol a la rampa d'un aparcament: a baix la porteria eren uns cubells d'escombraries i a dalt estava dibuixada a la paret: "A baix només es podia xutar amb l'interior. A dalt, com volguessis". El seu pare va seguir exercint com a professor: "Al Marroc un professor universitari no és com al Canadà. La gent intel·lectual i la gent que ha estudiat molt no són la gent rica. Els rics generen diners des d'un altre lloc que no sabem. Jo vaig créixer molt feliç, perquè no tenia luxes, però no em faltava res". "La meva mare va llogar un local per tenir-hi una perruqueria. Després va canviar i va començar a treballar en la roba per a dones. Va ser de les primeres en fer el prêt-à-porter a Casablanca. Quan va començar a arribar la roba dels xinesos, el negoci va baixar molt i va muntar un local de menjar. Hi continua treballant, al mateix local, al mateix carrer. Ha set un local de perruqueria, de roba i de menjar", relata, amb un to baix i pausat. "Quan vaig començar a jugar a futbol i vaig poder guanyar diners vaig comprar l'edifici perquè estigués tranquil·la i ningú la pogués fer fora del seu local", diu.

Els seus pares viuen sobre el local mateix, al tercer pis, i el seu germà viu a la vorera de davant, al pis on ell va veure el seu primer Mundial (1998). "Recordo un dia que tenia entrenament a les dues o les tres del migdia i quan vaig arribar a casa jugaven el Brasil i Escòcia. I a la nit crec que van jugar el Marroc i Noruega. Aquell dia el Brasil va guanyar 2 a 1. La paraula Brasil espantava en aquella època, feia molta por", apunta Bono, un enamorat de mirar enrere. La Wikipedia li dona la raó.

Les primeres samarretes

Durant aquells anys també van arribar les primeres samarretes de futbol: la d'Argentina del Mundial de 1998, una de la Reial Societat –"per a mi només era una samarreta amb un escut, perquè era molt petit i encara no sabia res de la Reial", diu–, i una del Barça. "En aquella època el València estava molt bé i li vaig demanar al meu oncle de Saragossa si em podia portar la samarreta del porter. La que volgués, de Cañizares o de Palop. Em va dir que sí. Però quan la vaig obrir era una samarreta Kappa del Barça, taronja, de jugador i sense nom", afegeix revivint aquella decepció. "El Barça ja jugava amb Nike, o sigui que ja era vella. Però me la vaig posar durant molt temps igualment, per jugar per Casablanca", diu rient. També va tenir una samarreta del Madrid, amb la publicitat de Teka i amb el nom d'Iker Casillas.

Avui, molts nens llueixen el seu nom a l'esquena. O el d'Achraf Hakimi (PSG) o Hakim Ziyech (Chelsea). "Quan vaig venir a Espanya era realment per la il·lusió de dir que es pot fer i de dir que algú del Marroc pot venir aquí i ser important. M'estimula molt poder alçar la meva bandera i defensar la meva cultura en un lloc on molt pocs cops s'ha pogut fer. Fer que les coses canviïn m'estimula més que cap altra cosa", admet orgullós i feliç. Quan parla mou les mans: diu que semblen de peixater, amb tants talls. "S'ha de gaudir i s'ha de ser agraït. Perquè ara soc el protagonista de coses que veia i somiava de petit. S'ha de ser agraït. A la vida, al destí, a déu. Cadascú al que cregui, però s'ha de ser agraït", emfasitza Bono, sempre tocant de peus a terra: "Intento tornar sempre a la realitat. I pensar que he de ser feliç perquè sincerament soc un privilegiat".