El gran derbi de Perejil
500 metres de llarg i 300 d’ample. Situat a 252 metres de la costa africana i amb una altitud màxima de 74 metres. D’escassa vegetació i, que se sàpiga, nuls recursos valuosos en matèria d’hidrocarburs o altres primeres matèries. Així és Perejil, l’illot que el 2002 va ser l’escenari d’una opereta militar amb grans dosis de patriotisme i testosterona i amanida amb l’ínfim sentit del ridícul que va comparèixer a banda i banda de l’estret de Gibraltar.
La volcànica passió mundialista ens transportarà aquesta setmana a aquest inhòspit indret per viure el partidàs que enfrontarà el Marroc contra Espanya. Dos veïns, incòmodes en la seva condició, però lligats per la geopolítica i el comerç, es trobaran cara a cara per dirimir qui arriba a quarts i qui clava la bandera en l’inhòspit sòl dels vuit millors del món.
L’èpica del partit és innegable. És la dels immigrants marroquins instal·lats en un país on mai s’han acabat de sentir a casa, on mai els han deixat sentir-se del tot a casa. I si, d’una banda, hi ha el carisma i la iconoclàstia de Luis Enrique, que s’ha convertit a parts iguals en flagell del nacionalmadridisme i del periodisme, a l’altra hi tenen Morad, el no menys iconoclasta raper de l’Hospitalet. Deia Norman Mailer al mític The fight que “la confiança en els dos bàndols fa per a la guerra”. I això, si els estimats lectors disculpen la metàfora bèl·lica, és el que trobarem sobre la gespa.
Però el xoc es viurà també al carrer, als edificis, a les botigues. Confiança a tot arreu. Perquè, recordem-ho: el Marroc arriba com a flamant campió de grup i amb artistes com Boufal i Ziyech, en un equip ple de jugadors acostumats a les millors lligues del món. I Espanya compareixerà amb una estrella més important que la del seu rival i veí: la de campiona del món, un detall no menor en un esport tan arrapat a la història com aquest.
Aquesta col·lisió entre una selecció patrícia en la història del futbol i una de sans-culottes, provinent de tot un continent que mai ha guanyat cap Mundial, és especialment interessant en una competició en què ja hem vist Alemanya o l’Uruguai anar-se'n cap a casa, de bracet amb Bèlgica i Dinamarca, per a joia i entusiasme d’intrusos com Austràlia, el Japó i els entusiastes coreans.
Facin apostes i triïn bàndol. I si em permeten que gosi fer-ho, apostin per Pedri: ningú té més qualitat i ningú com ell, insular i descarat, per decidir el gran derbi de Perejil.
