El futbolista que calla per desafiar el règim dels aiatol·làs
Sardar Azmoun i bona part de la selecció iraniana donen suport a les manifestacions contra el règim islamista negant-se a cantar l'himne
BarcelonaEl partit entre Anglaterra i l'Iran no feia gens de gràcia a la FIFA, encaparrada a allunyar la política dels estadis. Els anglesos van intentar sense sort que el seu capità Harry Kane pogués portar un braçalet amb els colors de la bandera de l'arc de sant Martí en suport a la comunitat LGTBI. I els jugadors anglesos van seguir agenollant-se abans de l'inici del partit, com fa mesos que fan a la seva lliga, com a símbol contra el racisme. Però el govern del seu rival, l'Iran, un país que va aprendre a jugar a futbol gràcies a anglesos que vivien a Pèrsia per endur-se el seu petroli, estaven encara més preocupats que la FIFA.
Des que va arribar a Qatar per jugar el Mundial, Sardar Azmoun (Gonbad-e Kavus, Iran, 1995) no parla. Apareix amb el cap baix, potser amb una rialla tímida quan persegueix la pilota als entrenaments. Poca cosa més. Sap que milions de persones el miren. Convertit en una de les grans estrelles de la selecció iraniana i el segon jugador més car d'aquest país des que va arribar al Bayer Leverkusen alemany, Azmoun va decidir fa uns dies que calia fer un gest per donar suport als milers de compatriotes que protestaven als carrers contra el règim islamista que mana a l'Iran des de l'any 1979. Va utilitzar les xarxes socials, per fer-ho, amb un post a Instagram on deia: "Per culpa de les lleis restrictives, no puc dir res. Però el que està passant mai ho oblidarem, vergonya!". El missatge va durar pocs minuts. De fet, va desaparèixer el perfil del jugador, tot i que la captura d'imatge del missatge va circular de pressa de telèfon a telèfon, de país a país, de l'Iran a estats com Alemanya o els Estats Units, on Azmoun és un heroi entre els milers d'iranians que hi viuen.
La polèmica va arribar just en els dies que el seleccionador iranià, el portuguès Carlos Queiroz, havia de donar la llista definitiva de jugadors convocats per ser al Mundial. La decisió de Queiroz es va anar endarrerint, entre rumors de pressions de les autoritats iranianes per deixar fora de la llista jugadors com Azmoun, que poden convertir-se en portaveus dels manifestants. Van ser tres dies d'intrigues en què el davanter del Bayer Leverkusen va recuperar el seu perfil a les xarxes socials i va publicar un missatge críptic que demanava perdó als seus companys d'equip, però no semblava estar penedit per haver deixat clar que és opositor al govern. Venia a ser una forma d'abaixar el cap per poder ser al Mundial, alhora que demanava als aficionats que no insultessin els jugadors internacionals que preferien no parlar sobre política. I Azmoun va entrar a la llista de convocats, tot i que ha estat suplent contra els anglesos. Oficialment, per unes molèsties. Al final, ha jugat els darrers 10 minuts.
Centenars de morts
L'Iran viu dies tensos després de la mort de centenars de manifestants que prenien part en les protestes que han sacsejat el país en els darrers dos mesos, després de l'assassinat de Mahsa Amini per la policia de la moral per no dur el vel ben posat. La família d'Amini, una dona d'origen kurd, va assegurar que va ser brutalment torturada des del moment que va ser forçada a pujar al furgó policial. Les forces de seguretat van dir que va patir un atac de cor, però milers de persones no s'ho van empassar. La repressió ha provocat centenars de morts i, de fet, una nova llei autoritza els tribunals a condemnar a mort els manifestants detinguts aquests dies. La violència hauria deixat més de 400 morts i escenes icòniques, com manifestants cremant la casa museu de Khomeini a la seva ciutat natal o milers de dones cremant els seus vels. Molts esportistes han demostrat el seu suport a les manifestants, amb jugadors de l'equip de futbol platja o de voleibol fent el gest de tallar-se un tros del cabell, un dels gestos que s'ha globalitzat en contra del règim.
L'Iran, un dels països asiàtics amb més tradició esportiva i més passió pel futbol, debuta contra els anglesos amb la mirada posada en els seus jugadors, que han optat majoritàriament pel silenci com a mesura de protesta. Ja que no hi ha democràcia per parlar, callen i es neguen a cantar l'himne. En els dos darrers amistosos de preparació del Mundial, contra el Senegal i Nicaragua, només dos dels onze jugadors titulars van cantar l'himne, Vahid Amiri i Mehdi Torabi. Els altres van callar. De fet, no es van treure el xandall, de color negre, fins just abans de jugar, per tapar l'escut de la Federació. Preguntat en roda de premsa, el capità Alireza Jahanbakhsh va explicar que "estem units, pensant a donar alegries a la nostra gent al Mundial. Tothom viu les coses a la seva manera i fa el que creu". Queiroz, preguntat per la premsa estrangera, va intentar no mullar-se, però en una roda de premsa va acabar enganxant-se amb un periodista britànic que li preguntava les raons per les quals ell no ha dit res de la situació que viu l'Iran. "Quants diners em pagues perquè et respongui? El que has de fer és investigar com es tracten els immigrants al Regne Unit" va etzibar. Contra Anglaterra, tots van negar-se a cantar l'himne. I l'estadi, ple d'iranians que viuen a l'estranger, han xiulat el nom de Vahid Amiri, qui ha defensat el règim, ovacionant el de Sardar Azmoun. A més, l'himne ha estat xiulat, ja que és aquell imposat pels islamistes, himne que els opositors no reconeixen.
Ali Karimi, un heroi condemnat
Amb més de 80 milions d'habitants, l'Iran viu dies clau. De fet, l'exporter internacional Sosha Makani, que viu a l'estranger, va arribar a demanar a la FIFA que expulsés el seu país del Mundial per castigar-lo per la repressió als manifestants. Ali Karimi, considerat un dels millors jugadors de futbol de la història, va fer servir les xarxes socials per demanar als jugadors de l'equip que "decideixin a quina part de la història volen ser", i va afegir: "No podem callar quan maten els nostres joves". Karimi, que va jugar més de 120 partits amb la selecció durant una carrera de 18 anys que el va portar a defensar la samarreta del Bayern, viu ara a Dubai, fet que li ha permès ser crític amb el govern sense ser detingut. Ara, ha estat condemnat en absència a una pena de presó i la guàrdia islamista va destruir la seva casa i va enderrocar una estàtua seva en un camp de futbol de la seva població natal. Ell, a les xarxes, no deixa de penjar missatges reclamant que la democràcia arribi al seu país.
Ara, totes les mirades se les emporta Sardar Azmoun. Amb 27 anys, per a molts és l'hereu de Karimi, amb una mitjana de gols per partit molt alta. Azmoun sempre s'ha mostrat crític amb el tracte que reben les dones al seu país, en part perquè prové d'una família on les dones sempre deien la seva. Azmoun és d'ètnia turcmana, una de les nombroses ètnies d'un estat plurinacional com és l'Iran. Nascut a prop de la frontera entre l'Iran i el Turkmenistan, és fill d'un jugador de voleibol, esport que l'entusiasma. De fet, un cop va fer diners amb el futbol va comprar el club de voleibol femení de la seva ciutat natal, i va invertir diners que han permès a l'equip arribar a la Primera Divisió. Azmoun va marxar del seu país ja amb 17 anys després de brillar amb la selecció juvenil. Va ser fitxat pel Rubin Kazan rus, on entrenava el turcman Kurban Berdiev, amb qui es comunicava en llengua turcmana i passaven hores parlant d'una de les grans passions d'aquest poble del centre de l'Àsia, els cavalls. Azmoun és propietari de cavalls i ha participat en curses, i ha posat els cavalls en mans de la seva mare. Quan el 2018 les crítiques pel seu fluix rendiment al Mundial de Rússia van provocar que la seva mare es trobés malament, el davanter va arribar a deixar la selecció uns mesos. "La meva gent és més important", va deixar clar. Aquest any, després d'una dècada guanyant títols a Rússia amb el Rubin o el Zenit, ha marxat al Bayer Leverkusen alemany. A les graderies de l'estadi del Bayern s'han vist molts iranians que viuen en terres alemanys animant-lo al costat de pancartes contra el govern islamista.
De fet, quan en l'amistós contra el Senegal jugat a Àustria va marcar, no va celebrar el gol. I va acabar fent-se selfies amb aficionats contraris al govern islamista. I en un nou gest desafiant, va publicar un nou missatge a les xarxes que va durar poc publicat: "No em puc quedar callat, i si el càstig és ser expulsat de la selecció nacional, és un petit preu a pagar per un sol floc dels cabells d'una dona iraniana. S'haurien d'avergonyir per la facilitat amb què poden assassinar una persona. Llarga vida a les dones iranianes". El missatge, referint-se al floc de cabells pel qual va ser assassinada Mahsa Amini, va durar poc publicat. Hi ha qui pensa que la seva suplència seria una conseqüència d'aquests missatges.