La doble derrota amb dignitat de l'Iran al Mundial (1-0)

BarcelonaAlguns diuen que el futbol és només un joc. Però només calia mirar el rostre dels jugadors iranians abans del partit contra els Estats Units per entendre que la realitat és molt més complicada. Si els polítics estan pendents del partit, ja no és un joc. Si milions de persones també, encara menys. Alguns futbolistes iranians van cantar l’himne sense moure els llavis, amb cara de dolor, obligats per unes autoritats que haurien arribat a amenaçar-los amb represàlies contra els seus familiars en cas de no cantar l’himne oficial de la República Islàmica, adoptat el 1988 quan va morir Khomeini. Tot és política; també l’esport. I el govern iranià va patir una doble derrota. Aquella esportiva i una segona a la graderia, on no van poder callar la veu dels iranians crítics amb el seu règim.

El duel entre els Estats Units i l’Iran el va guanyar a la gespa l'equip nord-americà (1-0), que es classifica així als vuitens de final i deixa amb el cor trencat els iranians. Un partit que arribava tan condicionat per la política que quan van començar a sonar els himnes més d’un va recordar que també calia parlar de tàctiques i gols. Els dos estats, enemistats des de l’ascens al poder el 1978 del règim dels aiatol·làs, amb crisis com la dels ostatges del 1979 o l'última relativa al programa nuclear iranià, viuen enfrontats. Però, a la vegada, l’Iran té una esquerda dins seu, provocada pels manifestants que demanen més llibertat, més democràcia i més drets per a les dones. Molts jugadors iranians s’estaven negant a cantar l’himne durant el Mundial de Qatar per donar suport a aquests manifestants –n'haurien mort més de 400 per culpa de la repressió policial–, però les autoritats els haurien pressionat per aconseguir la imatge d’ells cantant-lo. No la van obtenir del tot. L’himne, de fet, va ser xiulat per molts iranians presents al camp que reclamaven més llibertat, alguns amb la bandera de l’Iran a les mans amb un forat al mig: havien tret l’escut islamista.

L’ambient entre els aficionats dels dos països, però, va ser correcte. Poca tensió, com si entenguessin que el futbol pot ser una festa. Ara, tots van patir pel que passava a la gespa. A l’Iran li servia un empat per ser als vuitens de final, però els nord-americans necessitaven guanyar. I ho van fer gràcies a un gol abans del descans de Pulisic, que va lesionar-se en l'acció. A la segona part, l’Iran va intentar-ho sense sort i segueix sense arribar mai als vuitens de final. I els nord-americans, de passada, s’imposen per primer cop als iranians, ja que en l’anterior duel oficial entre els dos, al Mundial del 1998, van imposar-se els asiàtics per 2-1. Aquell 1998, en el conegut com “la mare de tots els partits”, els dos equips van fer-se una foto junts. No va ser el cas d'aquesta vegada, tot i que el valencià Mateu Lahoz, àrbitre del partit, va aconseguir una fotografia amb els dos capitans i va saber mantenir el control de la situació, obligant els jugadors que s’enfadaven entre ells a donar-se la mà, com si fossin alumnes que s’han barallat. De fet, al final va ser només un partit de futbol intens. Van ser els polítics i els milions de persones que el miraven els que li van donar un altre valor. Els esportistes, com ja van fer el 1998, van fer més que molta política, competint amb esportivitat. Al final, els futbolistes dels dos equips van acabar abraçats.

Sobre la gespa, els Estats Units van imposar-se i jugaran contra els neerlandesos els vuitens de final. I l'Iran va patir una doble derrota, esportiva i política, ja que ni aficionats ni jugadors van oferir la imatge patriòtica que haurien volgut als palaus de Teheran. A fora de l'estadi, aficionats que portaven samarretes i símbols democràtics van ser agredits per altres iranians afins al règim, mentre la policia del Qatar intentava forçar als periodistes presents perquè esborressin les imatges d'aquests fets. Imatges que han arribat a les xarxes, on també es van poder veure iranians que viuen als Estats Units celebrant el gol de Pulisic, però amb samarretes iranianes. Celebraven la derrota del règim.

Els futbolistes de l'Iran també van perdre. Però amb el cap ben alt, demostrant molts d'ells el seu valor i dignitat, quan cantaven l'himne amb la boca petita, enfadats. Als despatxos de Teheran els va tocar perdre per partida doble.