Didier Deschamps, el pilotari basc que mana al Mundial

BarcelonaA la petita població de Saint-Pierre-d'Irube, els més veterans encara recorden aquell nen amb ulls vius que jugava al frontó del poble amb el seu pare. Conegut com a Hiriburu en llengua basca, és un poblet del País Basc francès no gaire lluny de Baiona on la vida passa tranquil·la. Fa uns anys s'hi va obrir una ikastola per escolaritzar en llengua basca els nens, després d'anys de lluita, ja que les autoritats franceses no sempre ho posen fàcil. Aquí va passar la seva infància un dels francesos més estimats, Didier Deschamps. L'actual seleccionador francès és a un sol partit de convertir-se en el segon home de tota la història capaç de guanyar dos Mundials de manera consecutiva com a entrenador, imitant la fita de l'italià Vittorio Pozzo el 1934 i el 1938. Deschamps, però, no va començar a jugar a futbol fins als 11 anys. Abans jugava a rugbi i pilota basca.

A la casa on Didier Deschamps va criar-se els convidats eren rebuts amb un cartell que deia “Elgarrekin”. Una paraula basca que es traduiria com tots plegats. Els Deschamps tenen arrels a l'interior de França, com delata el seu cognom, però ja fa segles que tenen les arrels al País Basc. El seu pare treballava pintant les línies blanques de les carreteres i la mare, en una empresa tèxtil. Els agradava la calma dels pobles de l'interior i només anaven a Baiona quan tocava, com pel naixement del seu fill. O per anar a veure partits de rugbi, un esport molt estimat a la zona. El pare, Pierre Deschamps, havia jugat a la Primera Divisió francesa amb el Biarritz, el club més potent del País Basc francès. Així que li agradava veure el seu fill jugant a l'equip de Baiona, tot i que ho deixaria al veure com sempre era dels més menuts i li tocava rebre, quan l'enxampaven. El pare va acceptar-ho trist, ja que li hauria agradat veure el seu fill sent jugador de rugbi de primer nivell. El Pare i el fill també passaven hores jugant a pilota basca, amb amics o sols. El petit Didier tenia traça i més d'un esperava que fos un gran pilotari. Un dels seus tiets, de fet, el portava a tornejos amb l'esperança que s'hi dediqués. A l'escola, en canvi, confiaven que fos atleta, ja que va ser campió de França en edat escolar dels 1.000 metres en modalitat de camp a través. Un altre professor el feia jugar a handbol, també hi destacava. Tothom tenia clar que el Didier era molt bo en els esports, però es generava debat sobre quina disciplina havia d'escollir. Seria el futbol.

Nascut el 1968 a Baiona, Deschamps començaria a l'equip de Baiona i ràpidament el descobriria el Nantes, on es va donar a conèixer com a migcampista talentós. De fet, va arribar a rebre dues vegades ofertes de l’Athletic de Bilbao. “Soc un basc francès. No parlo basc, però tinc familiars que sí”, ha explicat algun cop Deschamps, que després de ser campió del món com a jugador el 1998 va ser rebut a l’ajuntament de la seva població natal per més de 10.000 persones, moltes amb banderes basques. L'Ajuntament li va donar una txapela honorífica, fidels a la tradició esportiva basca, on es premia amb aquest barret als campions. De fet, els campions de competicions al País Basc són anomenats txapeldun per aquest motiu. La paraula que vol dir qui porta una txapela ara també vol dir campió.

Deschamps ja va convertir-se el 2018 en el tercer home capaç de guanyar el Mundial com a jugador i com a tècnic. El primer va ser el brasiler Mario Zagallo, campió sobre la gespa als Mundials de Suècia 1958 i de Xile 1962, i posteriorment entrenador a Mèxic 1970, quan va arribar a la banqueta després que la Federació fes fora el tècnic João Saldanha per les seves idees polítiques –era comunista, en temps de dictadura militar de dretes– i apostés per un Zagallo que va saber gestionar el llegat i va donar al Brasil el seu tercer Mundial. El segon d’aconseguir-ho va ser l’alemany Franz Beckenbauer, que va guanyar el Mundial sobre el terreny de joc el 1974 –a més de jugar la final del 1966– i va sumar un segon títol com a seleccionador el 1990 a Itàlia, després de perdre la final del 1986. Deschamps, titular a la França campiona del món del 1998, va tocar el cel com a tècnic a Moscou ara fa quatre anys a la final contra els croats.

La pèrdua del germà

“Ja tenia molt de caràcter, era un noi complicat perquè volia jugar sempre i volia guanyar sempre”, admet Norbert Navarro, que va ser el seu primer entrenador en un equip anomenat Aviron Bayonnais, on va entrar després de prendre una decisió clau: seria futbolista. “El meu pare, com tanta gent a Baiona, era un home de rugbi. Feia de pintor i jugava amb l’equip local, on ho feia bastant bé”, recordava Deschamps en una entrevista a Canal+ en què també va explicar la seva passió per la pilota basca. Al futbol, va brillar en aquell Nantes on va coincidir amb jugadors de caràcter com el davanter escocès Mo Johnston, el belga Franky Vercauteren, el campió del món amb l’Argentina Jorge Luis Burruchaga o homes que amb el pas dels anys serien bons entrenadors, com Antoine Kombouaré o Michel Der Zakarian. I un jove anomenat Marcel Desailly, amb qui faria bona part de camí, fins a ser campions del món el 1998. “Mai es deixa d’aprendre. A Nantes vaig aprendre a guanyar, però no en tenia prou”, va admetre per explicar per quina raó va fitxar per l’Olympique de Marsella el 1989, on tocaria el cel guanyant la Champions i es cremaria a l’infern quan el club va ser enviat a Segona per haver comprat jugadors d’un rival, el Valenciennes. “No ens feia falta, teníem el millor equip. Però el president, Bernard Tapie, estava ficat en futbol i política alhora, i no pots fer totes dues coses”, va raonar Deschamps, que ho va aprofitar per marxar a la Juve, on guanyaria una segona Champions. Es retiraria després de passar pel Chelsea i per un València on va arribar amb un bon castellà, perquè l’havia après a Baiona. “El vaig estudiar, però Baiona era ple de gent que parlava espanyol, llavors. Gent que no volia viure amb Franco”, recordava un Deschamps que ràpidament va començar una carrera com a tècnic i va portar el Mònaco a la final de la Champions.

La seva vida, però, també ha estat marcada per la tragèdia, especialment la mort del seu germà en un accident d'avió el 1987, així com la de dos companys d'equip al Nantes. Jean-Michel Labejof i Seth Adonkor, el 1984, en un accident de cotxe. Els que el coneixen expliquen que aquestes morts van marcar-lo molt i el van fer madurar, però també el van motivar per mirar cap endavant i gaudir de cada dia. No li ha anat malament.