El dia que Suárez va trencar el somni africà de Ghana al Mundial

Barcelona"Plorar? I tant que ho vaig fer, germà. No vaig poder ni sopar, aquell dia. Va ser un cop terrible per a tothom", assegura l'Umar-Farouq (Accra, 1989). Respon preguntes per WhatsApp des de Ghana i reviu aquell agònic partit de quarts de final del Mundial de Sud-àfrica (2010) contra l'Uruguai. No l'ha oblidat. Conegut d'una noia de Torelló (Osona) i treballador del Ghana Cocoa Bord, l'Umar-Farouq va gaudir i va patir el partit amb uns amics al taller de reparacions elèctriques d'un veí. "La meitat de la gent era al carrer, mirant el partit en pubs, botigues o tallers, i la resta, a casa, en grups", afegeix. "El futbol és un joc que uneix la gent". "Era una gran oportunitat per a Ghana i per a tot Àfrica, per tenir un semifinalista per primer cop en la història del Mundial. Teníem moltes il·lusió i estàvem a punt de fer-ho. Fins que Suárez ens va despertar del somni. Es va trencar el somni africà. Perquè va sentir la tristesa tot Àfrica, no només nosaltres". La tristesa va ser tan gran que encara és un tema mig tabú al país, aquell partit: "No tots volem recordar aquell dia. Però hem d'enfrontar-nos a la por, plogui o troni". Espera revenja en el partit d'aquest divendres (16 h, Gol Mundial), de l'última jornada de la fase de grups: "Sí, germà: una venjança brutal".

Les seleccions de Ghana i de l'Uruguai, segona i quarta al grup H, es retrobaran amb el partit de Sud-àfrica com a únic precedent. Aquell 2 de juliol del 2010 a Johannesburg, també seu de la final guanyada per Espanya, el duel entre dues de les sorpreses del Mundial va arribar a la pròrroga amb empat després dels gols de Muntari i Forlán, designat millor futbolista d'aquella edició. Ja a l'epíleg de la pròrroga, en el minut 121, Ghana va servir una falta a l'àrea: el porter Muslera va escopir la primera rematada amb el puny i Luis Suárez, la segona i la tercera. La tercera, un cop de cap d'Adiyiah, la va rebutjar amb les mans, com si fos un porter, sobre la línia de gol. "Lo salvamos", cridava la televisió uruguaiana, mentre Olegário Benquerença, d'agre record al Camp Nou, expulsava el davanter de l'Ajax. Ghana tenia la possibilitat de superar els quarts de final de Camerun (1990) i el Senegal (2002), però el xut de Gyan es va estavellar contra el travesser. El partit es va resoldre finalment a la tanda de penals i l'Uruguai va obtenir el bitllet a semifinals amb un xut, a l'estil Panenka, de Sebastián Abreu, el Loco.

Al consolat de l'Uruguai a Barcelona, l'Andrés (1983) i la Camila (1987), nascuts a Montevideo, confessen que els seus fills, el Joaquín i el Tomás, no van anar a l'escola per veure el futbol tots junts. "Un estava malalt i vam dir que ho aprofitaríem. És el Mundial. Vam dir a l'escola que l'altre tenia el germà malalt i tampoc podia anar-hi. No crec que ho puguin entendre. El futbol es viu amb molta intensitat a l'Uruguai", diu ella, somrient. Recorden perfectament el partit del 2010. "És el millor partit que he vist a la meva vida, de lluny. Va ser brutal. Perquè ja se'ns havia escapat tot. Ja s'havia acabat tot", apunta ell. Fins que va aparèixer Suárez: "Sort que ho va fer. Jo hauria fet el mateix, encara que després els anglesos siguin moralistes i diguin que vam fer trampa. Va fer mans, van pitar el penal, li van treure vermella, el van fallar, vam passar i ell no va jugar les semifinals", explica. Llavors encara vivien a l'Uruguai i encara no eren pares. Ara arriben al consolat amb tres nens: un del 2014, un del 2016 i una d'aquest 2022. "El gran va néixer durant el Mundial del 2014. El dia abans que Suárez fes dos gols a Anglaterra. Vam veure el partit a l'habitació de l'hospital", rememora l'Andrés.

Els dos fills grans ja juguen a futbol i ja han vist molts cops el vídeo d'aquell partit. I quan entren al consolat, el primer que veuen és un cromo de Luis Suárez enganxat a la taula de la recepció. Hi han anat per fer-se el seu primer passaport: riuen nerviosos, de vergonya, perquè no havien firmat mai. El José Pedro (Tacuarembó, 1980), cònsol de districte de Barcelona, els hi diu que són firmes molt originals per la seva edat. Després diu al pare que fa uns dies li van fer el passaport a Ronald Araújo.

"Vaig patir com un boig"

Quan la família ja ha marxat, recorda que va viure aquell partit amb la seva dona, encara a Montevideo, i va patir "com un boig". "Va ser impressionant, increïble. Una bogeria, una proesa, una festa. Quan van tornar de Sud-àfrica, després d'acabar quarts, els vam rebre com si fossin campions, com el 1930 o el 1950. Va ser molt bonic", explica. Si l'Uruguai no pot superar la fase de grups i algú ha d'ocupar aquest lloc, el José Pedro assegura que li semblaria just, i fins i tot bé, que fos Ghana.