Catalunya vol el seu segon Mundial

El dramatisme d’una final del Mundial: no es juga per als diaris ni les xarxes socials, ni per a la prima ni el palmarès de la Viquipèdia; es juga per als llibres de mitologia grega. I aquí estem, un cop més, qui ens ho havia de dir, els que considerem Leo Messi un membre més de la nostra família. 

Com a catalans, la sensació és doblement vertiginosa. Si per a un brasiler (20 anys sense ser-hi), un italià (16 anys) o un alemany (8 anys) és difícil arribar-hi, imaginin per a nosaltres, que no tenim selecció oficial, atès que l’estat espanyol va trencar aquesta joguina i reivindicació abans fins i tot de raspallar l’Estatut i inaugurar la dècada del Procés. 

Però ai, el futbol tot ho pot: aquest és el terreny de la infància, dels somnis i dels impossibles. I potser estaran d’acord amb mi que estem a punt de viure la nostra tercera final com a catalans en només 12 anys, una plusmarca universal. El 2010 vam ser campions del Mundial de la mà d’una Espanya que era una mala còpia del nostre exèrcit desarmat. Eren els nostres jugadors, la majoria de les nostres idees (no totes; per a Del Bosque i l’eterna Espanya futbolística va ser impossible renunciar a l’obscè doble pivot), allò érem nosaltres. 

Quatre anys després hi vam tornar, en la que crèiem que seria una ocasió única, per animar el primer dels catalans, l’únic de nosaltres a qui disculpem no haver dit un trist mot en nostrat després de tota una vida al nostre país. Però aquella fluixa Argentina no va aprofitar les ocasions que va tenir, i va perdre. 

I aquí estem de nou, en l’abisme de la por i l’esperança, i amb aquesta infinita broma de ser culers i de veure com Dembélé, dimoni contemporani, pot deixar sense glòria el nostre més gran ídol de sempre. I ens mirem aquesta Argentina i de nou hem de rebregar la realitat per veure-hi la nostra Catalunya. I veiem Otamendi i pensem en jugadors feréstecs i poc dotats amb la pilota, i ens recordem de Puyol. I veiem l’exèrcit de calamitosos laterals drets que té Scaloni i ens diem calma, que amb Oleguer també vam arribar dalt de tot, i bon noi com era. I tatuatges i importants dosis d’antipatia arreu, i això també som nosaltres. I el Maldini de l’Hospitalet, ja una dècada corrent la banda del Camp Nou.

En el fons, no ens calen massa explicacions: el 10 és el nostre 10, sempre nostre, per sempre més en l’estela de Guifré el Pilós, la Moreneta, l’escudella i carn d’olla i el Club Super 3. Quan juga Messi, juga Catalunya. I res volem més que aquest segon Mundial.