La beneïda bogeria argentina

BarcelonaUn grup de joves estaven preocupats. S’acostava la semifinal entre els dos grans equips de la ciutat de Rosario, el Newell’s Old Boys i el Rosario Central. Sempre solia guanyar el Newell’s i ells estimaven el Rosario Central. Un dels nois els parla d’un amic, el Cabezón Casale, que té un pare que mai ha vist en directe el Rosario Central perdre contra el Newell’s. Els ulls dels altres s’il·luminen. De sobte decideixen que han de portar aquell senyor que no coneixen de res al partit, que es juga a Buenos Aires. Si el Viejo Casale és a la graderia, la victòria és segura. El problema és que el Viejo pateix del cor i li han prohibit seguir els partits. Així que el segresten per portar-lo a l’estadi, amb el risc que el pobre home mori d’un infart.

Els fets van passar el 19 de desembre del 1971. Bé, no és cert. És una ficció. 19 de diciembre de 1971 és el relat més famós de Roberto Fontanarossa, el Negro, escriptor i humorista que va morir l’any 2007. El Negro sentia un amor gairebé irracional per la seva ciutat, Rosario, i el seu club, el Central. Alguna cosa especial deu tenir Rosario quan hi han nascut el Che Guevara, el Negro Fontanarossa, Marcelo Bielsa i Lionel Messi. El relat s’inspira en un partit real. Aquell 19 de desembre del 1971 el Rosario Central va guanyar gràcies a un cop de cap de Pedro Aldo Poy, un davanter amb bigoti que semblava més un cantant de folk que no un jugador. El gol va ser tan important que cada 19 de desembre porten Poy a un estadi de futbol i li toca reproduir el gol, batejat com la palomita pel salt que va fer. Amb més de 70 anys, Poy segueix fent el saltiró. Cada cop li costa més. Un cop va fer-lo a Barcelona amb la gent del Central que viu a Catalunya. Va ser fascinant veure com joves que el 1971 encara no havien nascut celebraven el gol i l’abraçaven.

Poy va volar un 19 de desembre i Messi va alçar la Copa un 18 de desembre. Si al Viejo Casale el van obligar a anar al camp, l’escriptora Leila Guerriero explicava a El País com els seus germans han obligat el seu pare a anar sol pel carrer els dies del partit, ja que creuen que si els mira porta mala sort. I el pare ho ha acceptat, mig rialler mig resignat. I penso en aquest home, condemnat a caminar per portar bona sort, com un Viejo Casale modern. Dos símbols més d’una tradició futbolística incomparable, l’Argentina. La cultura futbolística de les converses als cafès de San Telmo i Boedo, la de les alineacions repetides de memòria, els càntics originals, els sobrenoms i les paraules úniques. El tablón, el aguante, el potrero, la gambeta. I la literatura. Els argentins han creat una cultura pròpia al voltant del futbol insuperable, amb relats com El penalti más largo del mundo, d’Osvaldo Soriano, escriptor fill d’un català. L’Argentina ens ha deixat plomes periodístiques com Dante Panzeri i el seu famós Fútbol, dinámica de lo impensado o relats de ràdio com els de Victor Hugo Morales.

El futbol, joc màgic en mans de gestors corruptes i estats criminals, forma part de la identitat argentina. També els argentins més crítics amb el Mundial de Qatar s’han emocionat amb el triomf, perquè saben que el Mundial és un resum del nostre planeta. Cada cop que hi ha una cosa bonica i popular –com un joc, un estil musical, un bon actor, un menjar...– arriba gent poderosa per segrestar-la, fer-la seva i omplir-se les butxaques. A vegades sembla que Qatar només hagi invertit en un Mundial, ignorant que també organitza concerts, exposicions, museus i festivals, tant a Europa com a casa seva. Que ens compra deutes, bancs, empreses i ports a casa nostra. Que ha patrocinat el Barça i altres esports.

L’Argentina no té els diners de Qatar. És un país trencat per la crisi, però amb una imaginació i un humor a prova de polítics ineptes. Aquests dies milers de persones han sortit als carrers per celebrar cada triomf tirant d'humor i passió, enfilant-se a edificis, passejant animals, fent-se petons a dalt de fanals i cantant a les portes de les residències d’avis per compartir l’alegria amb la gent gran. A la vida, sovint massa cruel, cal aprofitar qualsevol oportunitat per cantar i ballar. I en aquells petons de joves argentins dalt d’un fanal hi veig un gest de llibertat, per allunyar-se per unes hores de tanta misèria. Sempre m'ha agradat més la manera com els antics grecs veien el món, amb déus imperfectes, com nosaltres. Els jugadors argentins han comès errades en les seves celebracions, però també han provocat imatges boniques, com que s'hagi posat de moda celebrar el triomf amb els avis i àvies. Hi ha joves que han decidit anar a les portes de les residències per donar una alegria a avis que ni coneixen. En un vídeo, un jove li dona a una persona sense sostre una samarreta oficial de Messi. Li canviarà la vida? No. Però el gest fa emocionar l'home, que es posa a plorar.

I la població, frustrada, necessita sentir que pot fer-hi alguna cosa, i converteix l’Argentina en la terra de les cabalas, com en diuen ells. En un anunci de televisió magnífic, art en què els argentins tornen a brillar, diferents ciutadans buscaven connexions entre l’actualitat i el 1986, el darrer any que van ser campions. La música de l’anunci és un èxit d’aquell any del gran Charly García i Pedro Aznar, versionat per dos artistes actuals, Hablando a tu corazón. Gent que necessita fer cada dia de partit un doble nus de corbata, seure de la mateixa manera al sofà, tancar-se en una sala tot sol, posar-se els mateixos mitjons. Gent racional, amb estudis, que admeten que no té cap mena de sentit el que fan. Però que al fer-ho parlen amb el cor. Juguen, com si fossin nens. I que necessari que és creure. Que necessari que és somiar i deixar-se anar, de tant en tant. Que avorrit que és ser sempre racional i fiscalitzar el que fan els altres.

En un món d’extrems, mai un Mundial m’havia fet tant de fàstic per tot el que l’envolta. A la vegada, mai m’havia fet tan feliç el resultat de la final, ja que he vist feliç gent que aprecio. Volia veure Messi despertant-se amb la Copa al seu llit, però ho he celebrat més pels argentins que conec. Per aquelles persones que han hagut de marxar de casa per buscar-se la vida. Per aquells que lluiten contra la inflació amb imaginació i que per un dia van poder cridar ben fort. He celebrat el títol pel Viejo Casale. És per premiar la cultura que envolta el futbol argentí, que forma part del dia a dia d'un país que malgrat tot, em fascina. Tots tenim les nostres contradiccions, no?