On s'allotgen els aficionats amb menys recursos que han viatjat a Qatar?

Doha (Qatar)“L'Amèrica Llatina... però sense l'Argentina!” El crit, estrident, prové de la veu d'una noia de pell blanca que vesteix la samarreta de la selecció brasilera, embolicada amb una bandera del seu país. No la segueixen més de tres a quatre persones que pugen al bus, ple de gent de diferents països. Són dos quarts de quatre de la nit i el vehicle, un cop complet, amb tots asseguts, surt de l'última estació del metro de la línia vermella, Al Wakra, cap a Barwa Barahat Al Janoub, un barri contractat per la FIFA només per al mes que dura el Mundial. Un barri que inclou una manera particular de viure durant el torneig, lluny dels luxes d'una economia en ascens com la qatariana. La resposta a la noia brasilera no trigarà a arribar, des de “feixista” fins a “bolsonarista” i el seu pare, assegut a prop de la polèmica, intentarà apaivagar-ho tot dient que es tractava “només d'una broma”. Ara, no sembla creïble després de cridar, ell mateix, “Lula ladrao” (lladre), però, en tot cas, aquests intercanvis són menors. La convivència entre els diferents col·lectius és gairebé perfecta, cadascun amb la seva indumentària de l'equip pel qual simpatitza, més d'un cop amb sucoses converses sobre la realitat a cada país.

Algunes llengües viperines sostenen que Barwa Al Janoub és un lloc especialment buscat pels organitzadors del Mundial perquè els col·lectius més rebels i inquiets, potser els considerats menys presentables del Mundial, no molestessin als punts neuràlgics de la ciutat, sobretot els barras bravas argentins, que per primera vegada des d'Espanya 1982 no van poder situar a la graderia els seus principals líders a causa de la implementació de l'anomenada Hayya Card, una mena de visat per entrar al país, però que serveix per a tot: per al transport públic, per obtenir una línia telefònica o per accedir a un hotel o una entrada de partit. “Com que és personal, amb nom, cognom i foto, la Hayya Card va resultar un limitant per als violents perquè el govern argentí va subministrar a Qatar el nom de líders de les diferents barras bravas, a qui no se'ls va lliurar la targeta. Si bé no es va poder evitar que alguns hi arribessin, són de les segones línies, amb menys poder i influència als seus clubs i molesten menys al Mundial”, explica a l'ARA l'ambaixador argentí Guillermo Nicolás.

Barwa Barahat Al Janoub és un complex d'apartaments de no més de cinc plantes, amb només dues categories d'acord amb una diferència de trenta euros diaris entre els uns i els altres. Quan l'habitació d'un hotel al centre de Doha o la costa (zones como Corniche i West Bay) s'acosta als cent vint dòlars diaris, un apartament en aquesta zona retirada de la ciutat pot oscil·lar entre quaranta i cinquanta. Els més barats tenen llits de ferro, un bany amb dutxa, servei de neteja cada tres dies, i cada quatre apartaments de la mateixa planta un espai per a un microones, una planxa i una nevera. Els habitants del barri (majorment àrabs saudites, mexicans, argentins, uruguaians i marroquins) poden acostar-se, davant qualsevol problema, a una administració central controlada per l'empresa d'hotels Accor. Cada edifici té una lletra que l'identifica i la seva pròpia central administrativa, amb supermercats oberts tot el dia. També hi ha busos que van gratuïtament a l'aeroport o Al Wakra, l'estació de metro més a prop. Busos que gairebé no paren de 4 a 6 del matí.

A ritme de cúmbia

A la pacífica convivència entre tants col·lectius, cal sumar-hi els negocis, com la revenda d'entrades i la venda de samarretes. Fins i tot és possible obtenir, de franc, un xip telefònic amb internet per tirar durant tres dies, fins a aconseguir-ne un de definitiu. També és habitual l'intercanvi de samarretes i fa furor el torneig intern de futbol al complex de pistes que hi ha a l'entrada, a prop de la mesquita, i en què es poden veure partits fins i tot en horaris de matinada, amb il·luminació artificial. Un dels personatges que ha cobrat més popularitat a Barwa Al Janoub és Marti Teclas, un músic argentí de cúmbia que més d'una vegada ja va ser convocat a la concentració de la selecció albiceleste per animar els jugadors amb minirecitals. Es va finançar com va poder el viatge a Qatar des de Buenos Aires i dorm en aquesta zona popular. I per distreure els compatriotes va començar a tocar a la matinada i el nombre de seguidors va anar en augment fins a convertir-se en un autèntic fenomen. Ara ja reuneix públic de diversos col·lectius del barri. Teclas ni tan sols passa la gorra, coneixedor de la situació més precària dels seus compatriotes, ben llunyana d'aquells argentins que viuen a Europa i que en molts casos no s'assemblen ni en vestimenta als que viuen a l'Argentina, perquè porten samarretes dels Pumes, la selecció de rugbi, o de Manu Ginóbili, l'ídol del bàsquet argentí. Tampoc s'assemblen als seus càntics. Teclas no només no cobra, sinó que quan en una oportunitat algú va voler que la gent diposités alguna cosa per a l'artista, quan va rebre la recaptació va veure un bitllet de cinquanta euros i el va rebutjar. “Qui ha deixat això? Que se l'emporti. Són molts diners”, va dir.

La veritat és que els mateixos que potser es burxaven entre si als estadis amb crits com “Brasil, digues què se sent, tenir a Doha el teu pare” o “Pelé té més títols que l'Argentina” aconsegueixen conviure gairebé sense inconvenients només travessar l'arc de benvinguda d'Al Janoub, la cara B del Mundial, lluny dels luxes de la gran ciutat.