Els aficionats del Marroc aplaudeixen tot i la derrota: “Som un orgull per a tot Àfrica”

GironaAl barri de Santa Eugènia, que viu d'esquena a les zones benestants de la ciutat de Girona i mira de cara a la realitat multiètnica del municipi de Salt, tots els bars projectaven el partit que enfronta França i el Marroc. A dins, una majoria aclaparadora d'aficionats marroquins donaven suport a la seva selecció, que fins ara tantes alegries els havia brindat en aquest Mundial. Un dels locals amb més ambient era la cafeteria de pastissets marroquins Moul’dhen, a pocs metres del rètol que separa oficialment Girona de Salt i plena a vessar de joves i famílies. Banderes, càntics, botzines, timbals, l’himne a tot drap i samarretes de la selecció –sobretot amb el nom d’Achraf Hakimi, Ez Abde i especialment Yassine Bounou, a qui els aficionats tenen una estima extra perquè va jugar al Girona– demostraven la rellevància del partit per a la comunitat marroquina de la zona. Fins i tot tenien bengales i focs artificials a punt...

En aquest bar, tothom va venir amb temps per agafar bon lloc i des d'hores abans es respirava tensió i emoció. Però en cap cas preocupació, perquè, abans de jugar, tothom era conscient que, independentment del resultat, la trajectòria del Marroc fins a semifinals ja era un èxit incontestable. Això no treia que els aficionats volien guanyar França i, tot i l’enorme potencial ofensiu de l’equip gal, estaven convençuts de poder aconseguir-ho. “Guanyarem! Mbappé, Griezmann i companyia no ens fan por”, deia en Moha. Després de guanyar Espanya contra tot pronòstic i repetir l’heroïcitat contra Portugal, tot era possible. 

Amb el partit ja en joc, de seguida ressonaven els primers crits cada vegada que els jugadors marroquins trenaven una jugada mínimament perillosa. També els laments d’espant quan els davanters francesos s’acostaven a l’àrea de Bono. I amb raó, perquè el primer gol de França va arribar molt aviat i l’ambient, per un instant, es va glaçar. Els ànims van remuntar ràpidament, motivats sobretot pel bon joc de l’equip africà, que en cap moment va abaixar els braços. Un xut llunyà, aturat amb una parada de mèrit per Hugo Lloris, es va cantar com un gol. Cada ocasió a pilota aturada s’aplaudia com un punt a favor i la xilena al pal a les acaballes de la primera part va acabar de desfermar l’eufòria.

Els aficionats del Marroc no perdien la fe malgrat la derrota parcial

A la mitja part, tot i la derrota parcial, les sensacions eren realment bones. “Hem jugat molt bé i estic segur que remuntarem”, afirmava en Waill Toutouh, nascut fa 14 anys a Girona, que abans de començar el Mundial va apostar que el Marroc arribaria a la fase final. El seu company de classe Wassim Mabrou li donava la raó: “Hem sortit adormits, però segur que França no ens fa cap gol més a la segona part”, vaticinava. A la represa, després d’un entretemps amb balls i música festiva, la intensitat i l’ímpetu dels jugadors marroquins seguia a l’alça i, progressivament, també augmentava la tensió a la sala. “Els tenim tancats a l’àrea i espantats, estem a punt d’empatar”, es convencia la Jasmina. El segon gol dels francesos, però, va ensorrar l’afició que, ara sí, començava a veure-ho cru. Curiosament, la jugada del gol es va produir just després de la substitució de Dembélé, motiu de mofa entre els marroquins per la seva inoperància ofensiva, que atribuïen al seu recent matrimoni amb una marroquina.

A quarts de deu de la nit es va consumar la derrota, però cap aficionat va marxar decebut cap a casa. “Estem contentíssims de ser el primer país àrab a arribar a semifinals i volem donar les gràcies de tot cor a tots els jugadors per fer-nos sentir orgullosos del nostre país”, apuntava la Fadila Berdahem. I l’Ayman hi afegia: "El Mundial ens ha unit com a poble i mirarem el partit per al tercer i quart lloc amb il·lusió per intentar quedar com més amunt millor". "Després de l’eliminació, tirarem pocs petards, així que, almenys, els veïns de Salt podran dormir tranquils", deia somrient en Yassin abans de marxar.