"El Reial Madrid va ser l'èxit de propaganda més gran del règim de Franco"

BarcelonaAquest dijous s'ha emès a TV3 el documental 'El Madrid real. La llegenda negra de la glòria blanca', que des del tràiler va aixecar força polèmica als mitjans de Madrid. Aquests són alguns dels moments clau del reportatge conduït pel periodista Carles Torras.

1. L’anticatalanisme de Santiago Bernabéu

En anys franquistes, Santiago Bernabéu va arribar a la presidència del Reial Madrid en una etapa d’escarni al Barça pel seu passat republicà. Va posar les bases de l’època més daurada del Reial Madrid. "Bernabéu no podia reprimir el seu anticatalanisme", se sent al documental. "Me gusta Cataluña y la quiero, a pesar de los catalanes", diuen que va dir el president. El periodista José María García afirma: "Bernabéu era un gran, gran dictador".

2. Un estadi "nacional" finançat amb fons públics

El Reial Madrid va rebre fons públics per construir el seu nou estadi, "l’estadi nacional". El reportatge presenta documents que confirmen "la situació de privilegi" de l’entitat madridista. "La tomba del dictador i el bressol del nou Madrid van ser les úniques obres que es va permetre el règim en la postguerra", diu el documental.

3. El fitxatge de Di Stéfano

El fitxatge de Di Stéfano el 1953 va marcar un abans i un després al Reial Madrid. Però el seu fitxatge "no va ser net". Fins i tot el president Bernabéu ho va admetre. "Jo no sabia res de la dictadura, jo només vaig venir a jugar a pilota", explicava Di Stéfano.

4. El madridisme de Franco

"Franco era madridista, encara que mai ho va reconèixer", es diu al reportatge. El seu nét admet que "mai ho va dir, però el seu cor era del Madrid, com el de tothom en aquella època". A la llotja de l'estadi, però, mai va fer mostres d'alegria en els gols dels blancs. En privat, sí. "Cada cop que guanyàvem un títol anàvem a veure el Franco", explica Gregorio Paunero, directiu del Madrid entre els anys 50 i 80. El vicepresident madridista Raimundo Saporta era el contacte entre el Madrid i el règim. "Tenia molts contactes dins l’administració", diu el documental.

5. Projecció esportiva

"A través del Reial Madrid haurem d’arribar a Europa", va dir Saporta en clara al·lusió a les intencions polítiques del règim franquista. Gràcies a Saporta van ser possibles les primeres Copes d'Europa del Madrid. "Érem els ambaixadors", verbalitza l'exjugador José Emilio Santamaría.

6. Propaganda

"L'equip blanc va ser l'èxit de propaganda més gran del règim de Franco", s'afirma al documental. "Va representar un dels èxits més alts d'Espanya quan érem considerats gairebé ciutadans de segona", afirma el nét de Franco. S'assegura que es va utilitzar el Madrid com "la Masiel".

7. Una Copa d'Europa a mida

La Copa d'Europa es va dissenyar "a la mida de les possibilitats del Madrid". Santiago Bernabéu va ser nominat vicepresident de la comissió europea que va pensar l'edició. En les primeres copes no hi van participar els equips anglesos ni el Barça, clubs de gran potencial, aleshores.

8. Nacionalitzacions en temps rècord

Di Stéfano o Puskás van ser nacionalitzats en temps rècord per permetre altres fitxatges i afavorir els interessos del Reial Madrid.

9. Ajudes arbitrals

"Demostrar que el Madrid va comprar els àrbitres sembla impossible", admet el documental, que s'atura a destacar "els petits detalls a la dona de l'àrbitre" –un ram de flors, per exemple–, els rellotges o altres obsequis amb què es "cuidaven" als col·legiats abans i després dels partits. El documental s'atura especialment en el mandat de José Plaza Pedraz al comitè d'àrbitres –en diferents etapes entre els 67 i 90–, una època en què moltes veus implicades admeten que "el Comitè era marcadament madridista". Fins i tot es va canviar el criteri de designació arbitral. Durant els anys amb Plaza al capdavant del comitè, el Barça només va guanyar una Lliga. També hi ha especial menció del cas de Guruceta i el penal inexistent fora de l'àrea de l'any 70.

10. Èxits

"És just reconèixer els mèrits de la glòria blanca, però també és just admetre que la seva llegenda negra no és perquè sí", acaba el documental.