Les millors seleccions tenen sis marxes
Periodista i entrenadoraAlguna d’elles sempre vola. És la sensació que fa anys que persegueix Espanya en els grans tornejos internacionals. Les rivals sempre tenen una o dues avions que són autèntics maldecaps, sobretot quan el pla de partit t’obliga a abocar-te a camp contrari. Quan tot just estem veient per segona vegada en una setmana als primers equips que van entrar en competició, es confirmen els pronòstics del Grup Tècnic de la FIFA: serà el Mundial més ràpid de la història.
I, si la cosa va de velocitat, a Espanya encara li falta una marxa. O dues. Passen els dies i s’agreuja el diagnòstic: exceptuant Lucía García i, a estones, Nahikari, Espanya no ha mostrat cartes prou ferotges per córrer a l’espai. I les necessita. S’acumulen les jugadores de toc, s’intenten ajuntar moltes peces al voltant de la pilota per mantenir l’equilibri, però ni per dins ni per fora es troben vies per desequilibrar.
Ahir la selecció de Jorge Vilda va perdre per 1-0 davant d’Alemanya en el partit que al grup B havia d’ajudar a resoldre qui podia classificar-se com a primera. Després de debutar amb victòria, i a l’espera del que passi a la tercera jornada, el duel directe havia de destapar algú al capdavant de la classificació. L’ensopegada entrava dins dels plans -Alemanya és la número 2 del rànquing FIFA i una de les favorites al Mundial-, però les sensacions després del partit eren de força més decepció que les que, a priori, s’haurien de tenir en una derrota contra un dels equips forts del torneig.
Van acariciar-se els punts i això va fer mal a les expectatives espanyoles. Encara en calent després del final es recordava la falta d’encert de Nahikari en una acció sola davant de Schult. L’atacant de la Reial Societat va xutar molt desviat per un excés d’imaginació. Va voler superar la portera alemanya amb un remat amb l’exterior que li va sortir molt malament, ben lluny dels tres pals. Aquesta falta de punteria va ser una tònica general, de fet. Espanya mai va acabar de transmetre sensació de perill real a l’àrea alemanya. Més enllà dels minuts inicials, que van ser realment molt bons i van fer trontollar la dues vegades campiona del món, el partit es va moure en zones estèrils que, a més, suposaven un desgast per a les espanyoles. La roja era molt més reconeixible que contra Sud-àfrica, escollia millor les situacions d’amenaça, però seguia pecant de falta de gol.
En moltes situacions, ni tan sols es va xutar. Espanya feia el més difícil, portar la pilota fins a zones de progressió, gràcies a la intel·ligència tàctica de Silvia Meseguer per oferir una superioritat a les centrals, però no s’acabava de creure que la jugada avancés. Quan es trepitjaven zones de finalització, o algú es precipitava en la passada o no hi havia xut. A Alexia Putellas li queia la pilota a la cama dreta i se censurava el remat. Jenni Hermoso preferia esperar un moviment per assistir a dalt i s’entretenia de més. Virginia Torrecilla arribava al refús massa atropelladament. Res, Alemanya assumia que no portava el pes del partit però no s’immutava. Tampoc sentia que al davant hi tingués una selecció especialment agressiva, per molt que estigués tenint molt més la pilota que ella.
D’ahir, les conclusions que se li sentien al seleccionador espanyol Jorge Vilda apuntaven precisament a això, al mèrit d’haver portat molt més la iniciativa que una de les favorites. És una mirada. Espanya va fer gairebé el doble de passades (505) que Alemanya (287), però va tenir un percentatge de passades fallades massa alt (23%) per evitar que les alemanyes juguessin al contraatac a partir de l’1-0. L’altra manera de mirar les estadístiques apunten a dues xifres més: la primera, que Alemanya va enviar sis remats entre els tres pals i Espanya només dos; la segona, que Alemanya va córrer 112 quilòmetres, set més que Espanya. Gwinn, Huth, Bühl i Popp s’escapaven. Eren massa fronts a tapar per frenar-los tots, per molt que s’hi esforcessin les peces més físiques de l’equip, com Irene Paredes o Virginia Torrecilla, poderoses en els talls. Com va passar dissabte, fins que no va sortir Lucía García no va fer la sensació que Espanya podia tenir algun avió per ferir l’adversari. Algú que anés amb la sisena marxa. Schweers va veure una targeta groga i va començar a patir. Massa tard.
Que la jornada acabés amb l’enèrgic França-Noruega no fa més que alimentar el contrast de ritmes de joc entre un partit i l’altre. La mirada plana i la mirada vertical. Un esprint de 30 metres, algú que xoqui. I això que se suposa que Diany és la suplent de Cascarino. I com vola!
