Guardiola encara s’enrecorda d’humiliar el Reial Madrid

BarcelonaLes cavernes esperaven Pep Guardiola amb el ganivet entre les dents i la cantarella de cada primavera. "No guanyarà mai cap Champions fora del Barça", tenien escrit els seus crítics. "Només amb el millor Messi va ser capaç de derrotar el Reial Madrid a Europa", volien tornar a proclamar els seguidors blancs, que tanta mania li tenen pel seu pas triomfal per la banqueta blaugrana. Però l'entrenador català s'ha pres la seva particular revenja amb una història que l'estava torturant a cop de precedents tan injustos com feridors. I ho ha fet per la porta gran: eliminant l'absolut dominador de la màxima competició amb una exhibició de força noble, honesta i brillant. Ningú juga millor a futbol que el Manchester City, rival de l'Inter de Milà a la final de la Copa d'Europa 2022-2023.

Tot i que tant els citizens com els madridistes van presentar les mateixes armes que en el partit d'anada de les semifinals europees, tret de l'entrada de Militao a l'eix del conjunt de Carlo Ancelotti, la tendència i la intensitat del joc va néixer desigualada des del primer minut. Com a prova, l'estadística de passades en els primers 10 del duel: 106 per al City i només 10 (10!) per al Madrid. Guardiola salivava a la banda mentre els seus homes mossegaven per endur-se cada pilota dividida, retratar els 37 anys de Modric i assenyalar que Camavinga no és lateral esquerre, sinó un migcampista prometedor. El premi a tanta superioritat inicial, amb De Bruyne, Rodrigo i Gündogan comandant l'emboscada, podria haver arribat ben d'hora, que diria el Pep, però Courtois es va proposar mantenir amb vida el seu equip amb dues aturades salvadores per evitar l'1-0. Haaland, màxim golejador europeu, veia com el porter belga, expert en miracles, li negava la glòria a casa seva.

Tanmateix, el City no es va deixar entabanar per la mística que sorgeix de les intervencions impossibles de Courtois i va continuar fent-ho tot millor que el seu rival. També controlar les emocions, un art imprescindible a aquestes altures de la Champions. Els skyblues haurien esprintat per materialitzar tanta superioritat, però Guardiola els va demanar calma i mètode des de l'àrea tècnica. Una cosa similar a "nois, si continueu així, el gol caurà de madur". I així va ser. Al minut 23, l'enèsim ball a la zona de tres quarts anglesa va acabar amb la pilota feliçment a la xarxa. Bernardo Silva va rebre molt sol de De Bruyne a l'àrea oponent i va afusellar el porter del Madrid. "Atura'm ara, si pots", va exclamar la pilota abans de traspassar la línia de gol.

La bogeria va esclatar a l'Etihad, on els seguidors només van emmudir abans de la mitja part per un xut de Kroos que es va estavellar al travesser (34'). I tres minuts més tard, Bernardo va ampliar l'avantatge amb un cop de cap a plaer que Alaba no va saber refusar. El mitjapunta més complet del futbol mundial tornava a decidir. Quina llàstima que el Barça no el pugui pagar.

Un senyor cop d'autoritat de Guardiola

A la segona part, Ancelotti no va canviar d'homes, però sí una mica de pla. De segur que es va posar vermell al vestidor mentre mastegava xiclet per demanar una mica d'esperit als seus jugadors. Ni que fos per trobar Vinícius, vigiladíssim pel veloç Walker, en alguna acció aïllada. No va ser el brasiler sinó Alaba l'encarregat de recordar que el Madrid necessita mitja ocasió per ressorgir, però Ederson va enlairar-se per desviar el seu xut lliure a córner. Els blancs buscaven l'espurna o l'excusa per posar-se el vestit de les remuntades perquè sí, "perquè som el Madrid i volem guanyar la decimoquinta". Però aquest cop res no va derrotar la lògica cartesiana de Guardiola, fins i tot quan el clàssic sil·logisme madridista —passarà el que passarà i ningú sabrà explicar-ho— amenaçava amb una alguna pilota a l'espai que Benzema, molt apagat en tota l'eliminatòria, no va convertir en cap pretext per creure en la resurrecció.

Al minut 70, Courtois va tornar-se a disfressar de superheroi perquè Haaland es guardés la pólvora per al 10 de juny. No obstant això, ja era massa tard perquè el Madrid espavilés. De fet, el porter merengue va evitar una tova històrica, molt més enrojolant que el 4-0 que primer Militao, amb una diana en pròpia porteria, i després Julián Álvarez van establir al marcador d'una final anticipada resolta amb un senyor cop d'autoritat.