ESPANYOL

El mèrit de celebrar un quart de segle a Primera

El 23 d’abril del 1994 l’Espanyol va confirmar l’últim ascens a la màxima categoria

Eloy, capità de l’Espanyol, aixecant la copa de campions de Segona Divisió abans d’un partit contra el Madrid.
Roger Requena
23/04/2019
4 min

BarcelonaNomés van ser dotze mesos, però a l’infern: un any a Segona es va fer una eternitat. L’Espanyol vol celebrar aquest vespre -amb un triomf contra el Celta (20.30 h, BeIN LaLiga) que li permeti no renunciar a la somiada setena plaça- el 25è aniversari del seu quart i últim ascens a Primera Divisió. El 23 d’abril del 1994 l’equip aleshores entrenat per José Antonio Camacho rebia el cuer, un Cadis ja descendit que va ser testimoni de la celebració dels blanc-i-blaus. Segurament, una de les diades de Sant Jordi de record més dolç per a l’entitat espanyolista i la seva afició. El partit, una celebració anticipada, no va tenir cap tipus d’història, ja que Lardín, amb dos gols en els primers nou minuts, i Kornéiev, a la mitja hora, el van deixar resolt al descans. Sarrià, ple de gom a gom (s’hi van aplegar uns 39.000 espectadors), va convertir-se en una festa, al crit de “campions”, que va acabar d’esclatar amb el 4-0 definitiu, obra de Fonseca. Amb aquell triomf de l’Espanyol i l’empat del Compostel·la contra el Barça B, els gallecs, tercers, van quedar a nou punts quan quedaven tres jornades per al final. Com que aleshores les victòries valien dos punts, els blanc-i-blaus s’acabaven d’assegurar una plaça d’ascens directe que els permetia recuperar la dignitat perduda feia uns mesos.

45 anys després de la Copa del 1949, l’entitat va tornar a guanyar un títol. Per primer cop en la seva història, l’Espanyol acabava d’aconseguir una Lliga, encara que fos la de Segona, perquè en els anteriors tres ascensos havia sigut segon (1962-63), tercer (1969-70) i cinquè (1989-90), respectivament. La celebració de l’ascens va començar sobre la mateixa gespa de Sarrià, on alguns càntics van recordar el recent triomf europeu de la Penya, i es va allargar en una festa nocturna en un cèntric hotel de Barcelona. “El triomf és dels 23 jugadors de la plantilla, perquè el 70% eren els mateixos que van viure l’amarg descens el curs passat”, va confessar Camacho, que en el seu primer curs a la banqueta periquita va rescatar l’equip de Segona. La feina del tècnic murcià, l’únic valent disposat a agafar les regnes d’un equip que l’estiu anterior havia viscut una autèntica crisi institucional després del descens, va ser excel·lent. “L’èxit ha sigut l’adaptació dels jugadors a la categoria. L’equip va començar dubtant fins que va veure que l’únic camí era posar-se a treballar”, va resumir Camacho, que va tenir clar que calia convèncer els seus jugadors perquè canviessin de mentalitat: “Fer entendre a un equip que baixa que cal guanyar cada diumenge per pujar sembla fàcil, en teoria, però és molt difícil de portar a la pràctica”.

Una de les claus d’aquell equip va ser que, tot i la joventut de molts dels seus jugadors, tenia fins a set homes (entre els quals Albesa, Mendiondo i Eloy, els únics que havien estat presents en el tercer ascens blanc-i-blau) que ja havien viscut ascensos anteriorment, per la qual cosa tenien certa experiència a l’hora d’encarar aquest repte. “Mai havia vist res igual. L’ambient a les grades era espectacular”, va apuntar el preparador físic, Carlos Lorenzana. “Això que estem vivint és el que necessitàvem després de la decepció dolorosa de l’any passat. Calia fer una temporada com l’actual i pujar a Primera amb tanta superioritat”, va manifestar Dmitri Galiamin, un dels tres russos que van conviure aquell any a l’Espanyol (els altres eren Igor Kornéiev i Dmitri Kuznetsov). “És una cosa molt difícil d’explicar, no ho havia vist durant els anys que porto a l’Espanyol”, va explicar Albert Albesa, que va tenir paraules per als més exigents: “Dedico l’ascens sobretot als que ens criticaven quan durant la temporada hi havia partits en què no vam jugar bé”.

La plantilla va repartir-se 150 milions de pessetes com a prima per l’ascens. Un terç, 50 milions, els va posar el propietari, José Manuel Lara. El president blanc-i-blau, Francesc Perelló, tenia una altra feina: lligar la continuïtat d’un Camacho que mesos més tard renovaria i es convertiria en l’artífex d’una de les últimes generacions daurades de la història de l’entitat. Les dues temporades següents, l’Espanyol de Toni Jiménez, Jordi Lardín i Moisés Arteaga, que ja havien participat en l’ascens, va firmar dues sensacionals sisena i quarta posicions, respectivament, a la Lliga de Primera.

La festa va acabar amb unes paraules premonitòries de Perelló, dirigides a l’afició, que encara són ben vigents a l’entitat: “Sense vosaltres el club no existiria i hem de plantejar-nos, seriosament, el futur a Primera Divisió, d’on mai més sortirem. Que mai més es torni a parlar aquí de Segona Divisió”. El fet que les últimes generacions d’espanyolistes només tinguin records de l’Espanyol a Primera és un gran mèrit d’una entitat que ha patit molts anys per sobreviure a l’elit, i que pot presumir, en veu alta, de ser el cinquè equip de la Lliga (només superat pel Barça, el Madrid i l’Athletic, que mai han baixat a Segona, i pel València, que acumula 32 cursos a Primera) amb més temporades consecutives a la màxima categoria. Entitats a les quals fa temps que es relaciona amb Europa com l’Atlètic (17 anys a Primera), el Sevilla (18) o, més recentment, el Vila-real (6), el Celta (7) i la Reial Societat (9), van tastar no fa tant un infern que no té memòria i que castiga les males temporades més enllà de l’escut que les protagonitzi.

stats