De Melamed a Melamed amb un cor nou
Quatre setmanes sense complir el meu compromís setmanal amb els meus estimats lectors. Tinc justificant mèdic. No vull explicar gaire les meves penes però tampoc fer-me l’interessant: una operació de cor que m’han assegurat que em deixarà com nou. Tot i que encara estic a l’inici de la recuperació, els meus pensaments compleixen tots els tòpics. La reivindicació emocionada de la sanitat pública com a símbol dels qui tenim el 14 d’abril assenyalat en vermell en el nostre calendari. L’agraïment al personal mèdic i d’infermeria de l’Hospital de Sant Pau. Sobretot al d’infermeria: l’amor que transmeten és el més semblant al d’una mare. Les reflexions sobre com n’és d’absurd preocupar-se per foteses i la importància de jerarquitzar. La il·lusió de sentir-te estimat pels que ja suposaves que ho feien i les agradables sorpreses de també sentir-t’hi per qui imaginaves lluny.
Aquests dies, especialment els d’hospitalització, les meves preocupacions han estat clares: els dolors, les injeccions, la recuperació, la meva dona, els meus fills, la gent que estimo. No he dedicat ni un minut a preocupar-me per allò que normalment m’ocupa massa temps: les polèmiques de Twitter, la política, la feina, les batalletes culturals. Ara bé, en aquesta divisió ben lògica entre temes importants i no importants hi destaca una gran excepció: l’Espanyol. Contra el que diria el sentit comú, ha format part indiscutible del primer grup.
El meu últim article va ser després del partit contra el Mirandés, l’últim que vaig veure en un estat “normal”, el del gol de l’empat de Melamed en temps de descompte que no vaig celebrar. Per primer cop en tota la temporada, ho vaig veure tot negre. A partir d’aquí, trucada de l’hospital i victòries.
Fent l’últim sopar en família (que no volíem que ho fos però ho podia ser) vaig gaudir de la golejada contra el Logronyès. La por profunda per l’ingrés imminent barrejada amb l’alegria lleugera dels gols. La victòria al camp del Castelló la vaig viure des de l'UCI gràcies als missatges del meu fill Oriol: “Penal injust en contra. Com sempre”, “Gol de David López. Per fi”. Jo mateix m'enreia de la meva absurda felicitat pel que estava passant a Castelló mentre em trobava en una de les pitjors situacions de la meva vida. I així, fins avui: tres victòries més, viscudes des del sofà de casa sense poder fer gaires moviments. Fins a tancar el cercle: gol de Melamed contra el Leganés. Aquest sí que no l’hauria d’haver celebrat per prescripció mèdica, però quan ho vaig recordar ja era tard. Aquella nit va tocar ració doble d’analgèsics.
