Manel Estiarte: “Treballem per l’inici d’una nova era al Manchester City”

ManchesterEl nom del càrrec que exerceix Manel Estiarte al Manchester City ocupa tota la seva targeta de visita. És el director de suport i operacions de gestió del primer equip. A diferència de la seva feina al Bayern, que es basava només en la confiança de Pep Guardiola, a Manchester actua d’assessor de l’entrenador, però també és un home de club. I se sent valorat al màxim nivell. Mentre dura la temporada no accepta cap entrevista de la premsa, però just abans d’agafar vacances atén l’ARA a la ciutat esportiva del City. El despatx, petit, funcional, sense cap luxe, està decorat amb fotos dels jugadors i de l’equip tècnic. Té una jornada laboral trepidant: desitja bon inici d’estiu a Kolarov, saluda rialler Arteta i s’afanya per no fer esperar De Bruyne i Sterling. És hora de fer balanç de la primera temporada de Guardiola i el seu staff a Anglaterra.

El Manchester City ha acabat la temporada amb una bona tendència. En els últims vuit partits de lliga, sis victòries i dos empats i una mitjana de gairebé tres gols per partit. ¿S’ha fet curta o més aviat llarga, la temporada?

No em miro tant què hauria passat si el campionat hagués durat més. Em quedo amb la idea que aquesta temporada hi ha hagut moments de joc molt i molt bons que es poden comparar amb els equips que tots tenim al cap, que són el millor Barça i el millor Bayern. Faria una llista de deu o quinze partits que hem jugat a un nivell molt alt independentment que el resultat acompanyés o no. Jo em quedo amb això. No m’esperava el primer any jugar tants partits a aquest nivell, si bé també és cert que pel que fa a títols o resultats podíem haver quedat més a prop. És el mateix de sempre: hi haurà gent pro Guardiola i gent anti-Guardiola que ho interpretarà com vulgui. Però jo parlo de futbol: s’ha jugat a un nivell de futbol d’atac, de possessió de pilota, de crear ocasions, de controlar el joc, que és molt i molt Pep i que és molt i molt Johan [Cruyff].

Just el segell que li volen donar.

És un joc diferent, que aquí ni somiaven. Pot ser el començament d’alguna cosa. És veritat que ens ha faltat continuïtat i pes a les àrees. Però també és evident que per lesions o sancions ens han faltat jugadors en moments clau. Per exemple, a Kompany, Gündogan i Gabriel Jesús pràcticament no els hem tingut en tot l’any. És el 25% de l’alineació. També hem tingut el tema dels arbitratges. Però no em vull justificar.

¿Visualitzava jugar pitjor i estar més a prop dels títols?

Sí, exacte. Visualitzava que ens costaria una mica més jugar a aquest nivell de vegades tan alt. Després hi ha hagut molts factors com les lesions, les sancions, els arbitratges, la mala sort a l’hora de concretar les ocasions... Hem creat el doble d’oportunitats de gol que el segon i som els que n’hem fallat més. També a nosaltres ens han fet més gols amb menys ocasions en contra.

Això també pot ser falta de qualitat?

Pot ser de tot. No pensàvem que acabaríem a 15 punts del primer. També crèiem que potser arribaríem a una final. Vam estar a prop d’arribar-hi, a la Copa; i a la Champions vam quedar eliminats pel valor doble dels gols en camp contrari.

Hi ha gent que diu que és un desastre.

Que diguin missa. Potser ho diuen per enveja o perquè no hi entenen o perquè es posen una bena als ulls. ¿Sap per què no és un desastre? Perquè els que tenim la sort de ser a dins ens adonem que els jugadors viuen convençuts d’aquesta metamorfosi de joc, acabi com acabi. Els jugadors coincideixen que això és un futbol diferent, nou, i que ens divertim... Esclar que volem guanyar, i si no guanyes quedes decebut. Però la naturalesa del que veus en el dia a dia, en els jugadors, l’staff i els entrenaments ens porta a dir que anem bé.

Els jugadors van agafant la idea de joc?

L’esport t’ensenya que no pots quedar-te agenollat i plorant. S’ha acabat la temporada? Doncs anem a mirar totes les coses positives que hem fet sense oblidar què més podem fer per millorar. Ens hem adonat que hem de canviar coses i que ens hem d’adaptar al futbol anglès.

També als seus arbitratges?

Els àrbitres anglesos, quan xiulen a Europa, ho fan d’una manera, i quan xiulen a la Premier, d’una altra. No és cap crítica, però l’àrbitre anglès [Martin Atkinson] que va dirigir el Madrid-Atlètic de Champions va xiular tres faltes en el primer minut i mig. A Anglaterra això és impossible. T’hi has d’adequar, perquè els porters es poden tocar dintre de l’àrea, i els àrbitres permeten més contacte. Cal esperar que els pros i contres siguin iguals per a tots els equips a final de temporada.

L’afició del City se sent perjudicada.

Hi ha hagut molts episodis. Però quan parlem d’això sembla que busquem excuses. No hem deixat de guanyar la lliga per això, però en determinats partits hauríem agafat més ànim i seguretat.

A la Premier es permet més contacte. Però després en l’àmbit internacional la selecció anglesa pateix...

Jo entenc molt bé que protegeixin el seu producte, perquè és el més seguit del mercat mundial. Té coses molt bones, però protegir el seu futbol no vol dir que no hi hagin d’entrar altres influències.

La Premier és la millor lliga del món?

Sí i no. D’una banda, el Barça, el Madrid, el Bayern o la Juve estan a un altre nivell. Però d’altra banda, quan et plantegen que la lliga anglesa és l’única en què sis o set equips competeixen per guanyar-la els he de donar la raó. Perquè a la lliga espanyola hi ha tres candidats a guanyar-la, i el tercer ha aparegut en els últims quatre anys. A Alemanya n’hi ha dos, i un ha fet un pas enrere; a Itàlia n’hi ha un i mig, i a França n’hi havia un fins a aquest any. La veritat és que a Anglaterra, i per això ens ho estem passant tan bé, un campionat el pot guanyar el Tottenham, el Chelsea, el United, el Liverpool, l’Arsenal i el City, i l’any passat no el va guanyar cap d’aquests. Vol dir que estem davant d’una situació diferent.

I quin és el privilegi de treballar al City?

És el privilegi de treballar en un club que et posa les millors condicions possibles. I no només econòmiques. Parlo de feina, de relació, de sinceritat, d’honestedat. El fet que el teu director esportiu sigui el Txiki Begiristain, el director general el Ferran Soriano, i el cap sigui el Khaldoon [Al Mubarak] és una cadena de comandament espectacular. El Khaldoon es preocupa de tot, ho vol saber tot, però no interfereix en res. Només et diu: què puc fer per ajudar-te? El Ferran es preocupa també per tot i més. Vol saber-ho tot i més, però tampoc interfereix per res. Només vol ajudar-te. I el mateix val per al Txiki.

Se sent com a casa?

Ens sentim com a casa estant a 1.400 quilòmetres de distància. Això no significa que no tinguem els nostres debats en aquesta cadena de comandament. Confrontem punts de vista i mentalitats diferents, és evident, com a Alemanya. Estem coneixent com treballen a Anglaterra, ho analitzem, ho acceptem i ho fem tot junts. No estem sols.

A nivell directiu semblen còmodes...

Sí, perquè tots remem en la mateixa direcció. El Ferran gestiona el club com una empresa, però tenint un ull esportiu. Abans el club tenia pèrdues i ara guanya, guanya i guanya. El Txiki té les seves idees i ens protegeix. I el Khaldoon l’únic que vol és estar al corrent de tot i que siguis feliç. Esclar que també vol guanyar, però quan perds no et posa mala cara. T’anima i et diu que ho solucionarem. I això per al Pep té un valor enorme.

¿El gran luxe del City és el temps que els donen per desenvolupar el projecte?

El gran luxe del City és la propietat. El Khaldoon és una persona d’un gran carisma, educació i intel·ligència. El dia abans del partit xerra amb el Pep de futbol i després del partit també entra al seu despatx i comenten com ha anat. És un luxe tenir un cap que creu en una idea i que la sosté. I que tinguem el Ferran Soriano i el Txiki amb el mateix perfil. També és cert que si durant tot l’any no haguéssim viscut aquests moments de bon joc, tot seria més dubtós, i tothom es preguntaria què passa. Però tothom ha vist que molts partits s’han escapat fallant penals, atacant i atacant, i per petits detalls. A partir d’aquí hem de millorar la qualitat de l’equip. Els grans partits els hem jugat amb el 90% de l’equip que havia jugat l’any passat i en fa dos.

Era una plantilla ideada més per Mancini i Pellegrini.

No era una plantilla nova del projecte. Però que quedi clar, i ho dic amb majúscules: els jugadors d’aquesta temporada ens han fet plorar. Ens han emocionat pel seu compromís, per la seva professionalitat i seriositat en els entrenaments.

Els tocarà invertir molt. La competència també ho farà.

També és un privilegi les eines que et donen per treballar a la ciutat esportiva i la qualitat humana que ens envolta. Fins i tot li diré una cosa sense voler fer comparacions: l’entorn d’aquí dintre, amb la gent de material, els metges, els fisioterapeutes, és acollonant. El millor que he trobat fins ara. Esclar que hi ha hagut moments difícils, però la sintonia a l’hora de treballar i la disponibilitat de tothom ha sigut espectacular.

Parlant de moments difícils... ¿Com explica el fet de començar amb 10 victòries i després caure en un sot?

Si haguéssim començat la temporada patint i perdent, perquè estàvem canviant una idea i un projecte, i després haguéssim remuntat i acabat tercers a la lliga, a les semifinals de Copa i gairebé als quarts de final de la Champions ens hauríem endut una altra sensació. Però va passar al revés: al començament érem primers a la lliga i ho teníem bé. Vam fer un o dos passos enrere i al final els mitjans de comunicació van ficar-hi la seva cullerada de negativitat. Va coincidir que vam empatar o perdre partits a casa que vam jugar molt bé com contra l’Everton (1-1), el Middlesbrough (1-1) -que ens va igualar al descompte- o el Chelsea (1-3). Després vam perdre per sanció el Kun i Fernandinho, i Gündogan per lesió... però no vull buscar excuses.

I van entrar en la dimensió desconeguda de perdre molts punts seguits.

A Alemanya també ens vam cansar de sentir i llegir que havíem fracassat. La gent que opini el que vulgui. Nosaltres som prou adults i madurs i hem viscut l’esport de totes bandes. A Barcelona va ser únic, amb Laporta, amb jugadors de la casa, amb el Leo [Messi]. Va ser un cas únic en la història del futbol, el millor equip que s’ha vist mai. I al Bayern van ser tres anys de gran constància, amb tres lligues i dues Copes. Sí, se’ns van escapar tres oportunitats per arribar a la final de Champions.

¿Què han après del fet de quedar a 15 punts del campió?

Aprens què necessites a Anglaterra per a aquest estil de joc. Tenim un debat obert al voltant de si no hauríem d’haver fet més transformació l’estiu passat. Però fins que no ets a dins no ho saps del cert. Primer ens hem llançat al fang, hem lluitat, hem guanyat, hem perdut. I és aleshores quan comences a plantar la teva llavor.

I a acceptar que tothom perd...

Aquí l’únic que no pot perdre és el Pep. Sempre li dic que aquest és el privilegi més gran que té: sembla que no pugui perdre. S’ha fet un nom i la gent o admira la feina que fa o li té ganes o enveja o simplement consideren que ha de guanyar-ho tot, perquè el món és així. És lícit. Jo només dic prou quan algú menteix. A Manchester tenim corresponsals jovenets que limiten la seva professió de periodistes a llegir altres diaris locals i rebotar el que és més picant. Però ¿saben segur que el que publiquen els altres diaris està confirmat? Jo considero una falta de professionalitat i respecte fer una pàgina d’això, de la polèmica fàcil. Que em critiquin per la meva opinió si volen, però jo actuo quan no diuen la veritat. Hi va haver un temps en què érem dèbils i ens sabia greu determinat comentari quan no era just, o era fals. I ens preguntàvem: “Què els hem fet?” Però de mica en mica vas fent-te fort. Et revoltes si la crítica fa mal a la feina i a l’equip. Però a vegades riem i ens ho passem pipa quan sents o llegeixes una crítica tan descaradament falsa.

I què en diu del comentari que s’aprèn més de la derrota? ¿És el seu cas aquesta temporada?

Portem molts anys aprenent de la derrota. Tots hem guanyat i perdut, també com a jugadors. De la derrota en pots aprendre de manera singular, saber què t’ha faltat en aquell partit perquè no es repeteixi l’error. Però a nivell general, això d’aprendre de la derrota és una frase feta i ben discutible. Jo recordo als equips de waterpolo que quan perdíem, al sopar ningú parlava, tothom estava de mal humor. L’endemà continuàvem de dol. En canvi si guanyàvem tothom xerrava al sopar: “Recordes la jugada? Me la vas donar per aquí i jo vaig marcar per allà!” I aquestes xerrades sumen, perquè és tàctica, és anàlisi, és comunicació. Jo recordo haver evolucionat més amb les victòries que amb les derrotes, perquè les derrotes me les menjava, me les callava i les volia oblidar.

On ha vist la progressió de l’equip?

Sincerament la veig a partir del carisma tan gran del Pep. Tots els jugadors se l’escolten amb bogeria i el volen seguir: amb el que diu de la sortida de la pilota, de fer servir el porter, els espais interiors, el control del partit, pressionar amunt, la defensa avançada. Quan veus tot això, t’adones que més enllà de la qualificació tècnica del Pep, el més bo que té és el seu poder de convicció. Ja va convèncer els jugadors del Bayern en un entorn de tradició alemanya. I ara agafa el City i els jugadors volen fer el que el Pep els diu. Per a mi és el més impactant.

Què creu que naixerà d’aquí?

Pot ser que no guanyem res, però li he parlat de les condicions del club, de l’ambient d’aquí dins, i que en alguns moments el nivell de futbol ha sigut molt alt. No queda gaire perquè la situació sigui idònia per treballar amb més possibilitats de guanyar. Potser al final no guanyes, perquè els rivals també s’esforcen de valent. Però nosaltres estem treballant per l’inici d’una nova era.