Mandra, mandra i mandra

BarcelonaEm sap greu, no se m'ha acudit un titular millor per a aquest breu article. És el sentiment que tinc quan després de cada jornada de Lliga, de cada eliminatòria de Copa o de cada partit de Champions se m'omple la cronologia amb vídeos i captures d'entrades no sancionades, d'altres que sí, línies de fora de joc, presumptes greuges comparatius, declaracions que insinuen mans negres i tot un seguit de plors i retrets relatius a la feina dels àrbitres de futbol. Els algoritmes s'alimenten amb aquestes polèmiques i les principals capçaleres esportives, necessitades d'audiència, hi cauen de quatre potes i es deixen emportar per la generació d'opinions basades en la interpretació de bufanda i sobretot en la sospita.

Sospita, sí. Perquè la majoria de crítiques que assenyalen presumptes robatoris aquí i allà ho fan sense cap prova més enllà de la constatació gràfica d'errades de persones que un dia perjudiquen els uns i beneficien els altres i l'endemà tot el contrari. Amb VAR i sense, els àrbitres fallen de la mateixa manera que un davanter dissabte fa gol i dimecres envia la pilota als núvols. A falta de proves que demostrin que els àrbitres afavoreixen o perjudiquen premeditadament, es dispara a discreció amb dades de penals a favor i en contra, concessions o greuges arbitrals amb incidència en resultats negatius. Arguments fonamentats, en definitiva, en la interpretació humana d'un reglament. Massa soroll per a tanta buidor.

Però el pitjor de tot no és que la sospita arbitral s'hagi convertit en la benzina preferida de les tertúlies esportives. La cirereta cínica arriba quan qui agafa la bandera ploramorts és el Reial Madrid, l'amo del relat estatal, una entitat esportiva amb l'altaveu de tot un país al seu servei. Malacostumat a controlar-ho tot, el seu president, Florentino Pérez, vol també un estament arbitral a mida. No content amb la pressió que històricament s'ha exercit des del Bernabéu sobre els col·legiats, s'atreveix ara a dir que la competició està adulterada perquè un jugador de l'Espanyol no va ser expulsat en un duel que el seu equip, molt afectat per una planificació precària de la qual ell és responsable, casualment va perdre.

Legitimat pel cas Negreira, una vergonya que el barcelonisme arrossegarà durant dècades, Florentino tapa misèries declarant la guerra als àrbitres. Paraules gruixudes, llàgrimes abundants, absència de proves, victimisme i populisme. Almenys Joan Laporta, tan hooligan com el seu homòleg blanc, dona la cara quan ha de plorar perquè no li han xiulat un penal. ¿O no recorden les seves paraules després de declarar com a investigat per presumpta estafa? Mandra, molta mandra.

Per què li costa tant a Araujo brillar amb Flick?