El Madrid s'esborra de la Champions (2-0)

BarcelonaEl Reial Madrid no es va presentar a jugar a Stamford Bridge. Hi eren els jugadors, l’entrenador, la samarreta. Però no la institució. Aquell club que té fama de no rendir-se mai i que ha arribat a guanyar partits i finals per la grandesa del seu escut. No es va veure res de tot això. El Chelsea va passar per sobre d’un Madrid apàtic, sense esma ni idees, amb jugadors perduts a la gespa. Un equip que hauria pogut marxar amb una golejada d’escàndol si no fos perquè els futbolistes blue tenien la pólvora mullada. Si l’equip de Zidane ja havia fet un partit d’anada de circumstàncies, la tornada va ser encara pitjor. Després de guanyar tres Champions consecutives, el Madrid suma tres temporades quedant-se pel camí. El Chelsea jugarà la final d’Istanbul, on ja l’espera el Manchester City, classificat dimarts.

El partit va deixar tres imatges: la de la celebració local per la classificació, la que enfocava la cara de circumstàncies dels futbolistes del Madrid per l’eliminació, i la tercera, que es va repetir múltiples vegades, la dels jugadors del Chelsea amb les mans al cap per haver fallat una vegada i una altra ocasions claríssimes de gol. Sobretot a la segona part, quan els blancs van fer un petit pas endavant i encara van donar més facilitats defensives. Entre l’efectivitat de Courtois i la mala punteria dels atacants, el resultat final va ser de 2 a 0 i no pas una golejada per a la història.

Tuchel guanya la batalla a Zidane

En realitat, el Chelsea no va ser una piconadora. Però és que tampoc era aquest l’objectiu de Tuchel. Amb l’avantatge de l’anada, els blue van intentar tenir el partit controlat el màxim de temps. Que no es descontrolés el galliner. Control, combinació, paciència i esperar que la defensa del Madrid s’obrís. Ho va fer al minut 18, marcant, però el gol no va pujar al marcador perquè Timo Werner estava en fora de joc. En canvi, sí que va ser vàlid el que anotaria just deu minuts després, de cap, aprofitant el refús d’una rematada que havia tocat al travesser. Entremig, l’única ocasió amb cara i ulls del Madrid, una rematada a la mitja volta que va salvar el porter Mendy amb una gran estirada. Tota la resta d’atacs blancs, més enllà d’un cop de cap forçat de Benzema, van ser rematades llunyanes o centrades desesperades que no trobaven rematador.

En el fons, el Madrid va arribar fos per l’acumulació de partits. I això que els blancs van llançar la Copa a Alcoi i van estalviar-se aquesta competició. Però el desgast a la Lliga, a Europa i les lesions van passar factura. Zidane va fer jugar d’inici Hazard i Ramos, futbolistes que tornaven de la infermeria. Una mala decisió, perquè van evidenciar estar fora de forma. Tampoc va tenir el dia Casemiro, superat una vegada i una altra a la posició de pivot, i que va acabar sent substituït. El Chelsea tenia múltiples atacs amb superioritat però no els aprofitava i això obria la llum de l’esperança a un Madrid que va fer una última envestida al tram final. Ja no li quedaven forces. Al contraatac posterior, ara sí, Mount rematava al fons de la xarxa. La catorzeava haurà d’esperar.