Un Madrid que no odies (fins al minut 89)

Tanquem els ulls, donem-nos les mans suades i concentrem-nos en un exercici senzill: deslliurem Casemiro d’aquell ens malèfic anomenat Real Madrid Club de Fútbol. Operació culminada. Una vegada cauteritzat el club del seu jugador insígnia, ja ens podem mirar l’entitat amb uns altres ulls. Però, de fet, amb l’efecte encara no n’hi ha prou. 

Tornem a posar la imaginació al servei dels nostres desitjos més salvatges i ara imaginem el flamant campió de Lliga sense el seu escut monàrquic, emblema de tanta barbàrie, i també sense el seu blanc impol·lut i borbònic que fa de tots nosaltres un embogit capità Ahab, i també sense aquell president anomenat Florentino, símbol de prosperitat i justícia social. Ara sí: ja tenim el tiranosaure sense dents, reduït a la mida d’un gatet i convertit en dòcil bèstia vegetariana. 

És ara que podem mirar el Madrid als ulls, contemplar-lo sense prejudicis i dir-nos que, en efecte, la versió 2021-2022 era la d’un Madrid poc odiós. Quasi simpàtic, diríem. Ho podem admetre en confessionaris de màxima confiança, també en la intimitat de les nostres ablucions matinals. No, no és un equip repugnant i no ens passaríem el partit insultant a tort i a dret.

És així. Deixem de banda la rancúnia de centúries. Quin mal ha fet Courtois? Un bon noi i millor gendre, tranquil, amb aspecte de migdiada perenne. ¿Què podem humanament retreure a Modric i Kroos, que en un lustre han fet menys entrades de les que feien Khedira i Xabi Alonso en deu minuts de qualsevol clàssic d’antes? ¿En nom de quin déu ens podem sentir dolguts amb Benzema? Cap paraula fora de to, aquell mal al dit que no li marxa, una elegància que ens fa pensar que es va equivocar d’equip. Vinícius? Vinícius, senyors, és una meravella. Alguns admiradors dels extrems feia anys que enyoràvem Neymar i, certament, no ens consola Dembélé. És que ni els centrals peguen, en aquest Madrid sense Casemiro.

Però, just quan algú entre el públic alça la mà per dir Carvajal, l’encantament es trenca: el rellotge marca el minut 89 i el tiranosaure comença a créixer, treu uns ullals com ganivets, té una gana ferotge. Al minut 89, quan pensàvem que completaríem un any sencer sense odiar la nèmesi del Barça, de sobte ens recordem que Florentino és allà, i no vols dir que l’àrbitre tal, i recordes aquell escut símbol de tot mal, i aquell blanc que mai ha portat cap plaer a la gent de futbol dotada de paladar. Al minut 89, Casemiro, l’escut, qualsevol davanter ignot que farà dos gols per recordar-nos que és el Nigromància CF qui s’amaga sota aquella samarreta.

Ho hem intentat i hem mirat de no odiar. L’experiment, ho veiem quan l’àrbitre xiula el final, no ha anat bé.