Bambo Diaby: “M'agrada respondre a la gent que em donava per mort amb un somriure a la cara”

GironaBambo Diaby (1997) torna a jugar a futbol. El jugador mataroní d'origen senegalès va retornar a trepitjar un terreny de joc amb l'equip de reserves del Preston North End després de dos anys sancionat per dopatge. L'exdefensa del Girona, entre altres clubs catalans, va redebutar amb gol. I ara espera amb moltes ganes poder jugar amb la primera plantilla del club anglès davant la seva afició. El Preston juga el que popularment es coneix com a Championship, la Segona Divisió anglesa. És l'equip que va apostar per ell després que donés positiu per higenamina, un suplement per perdre pes, a principis del 2020, quan pertanyia al Barnsley. En defensa seva, Diaby va argumentar que no havia consumit conscientment aquesta substància.

Quan reps la notícia del positiu per dopatge, com et vas sentir?

— Rebre una notícia així és un cop molt dur. Recordo que era el dijous abans d'enfrontar-nos al Bristol a la lliga. Ho recordo tot: les hores, què pensava... Vaig acabar l'entrenament i quan vaig arribar a casa li vaig dir al meu company que aquell cap de setmana guanyaríem, sí o sí. Estava molt motivat.

Fins que reps una trucada que ho canvia tot.

— O, més ben dit, ho frena. Va ser una trucada que em deia que tornés cap a la ciutat esportiva [del Barnsley]. En el moment que m'insten a tornar ja vaig començar a ensumar alguna cosa. 

I quan tornes al club... La mala notícia.

— Vaig anar-hi amb la consciència tranquil·la, com la tinc ara. Quan vaig arribar, molta gent m'esperava en una sala que tenia una cadira. El director esportiu em va preguntar si havia pres alguna substància dopant perquè en un anàlisi va sortir que era positiu. Al principi em vaig enfadar moltíssim, sempre he demostrat que soc un professional.

¿La teva reacció va fer que el Barnsley prengués mesures?

— Ho van fer gairebé tot ells. El meu anglès no era gaire bo en aquell moment i, per tant, no tenia gaires recursos. Em van dir que la substància servia per perdre pes. Vaig riure moltíssim, quina necessitat tenia jo de perdre pes? El Barnsley es va posar en contacte amb tots els clubs on havia jugat abans per demostrar la meva innocència.

Però mai no vas poder demostrar-la.

— Vaig anar a judici i em van dir que havia de demostrar l'origen d'aquesta substància. Com demostres una cosa que no coneixes? Jo no sabia d'on provenia. 

Què vas fer quan et diuen que has d'assumir una sanció de dos anys sense jugar?

— Primer de tot vull dir que el Barnsley em va fer costat en tot moment. No em va rescindir el contracte, sinó que el vaig complir fins a l'últim dia. El que vaig fer va ser posar-me a treballar. Vaig deixar el Regne Unit per anar a casa d'un amic meu, l'Anselm Pasquina, amb qui havia jugat. Es va convertir en una peça molt important, ja que és una persona molt semblant a mi. Recordo que es llevava a les quatre de la matinada per entrenar i després anar a treballar. Quan ho vaig veure, vaig decidir fer el mateix i em vaig posar a treballar, també.

Vas seguir entrenant?

— En algun moment ho vaig deixar perquè el meu cos no reaccionava al que li deia la ment. Tanmateix, vaig entrenar, sí. Anava a la Global Performance de Barcelona, on van entendre la meva situació des del primer moment. Havia d'anar-hi perquè no me la volia jugar durant els dos anys de sanció: no podia inscriure'm ni entrenar amb cap club.

D'on vas treure les ganes per tornar a jugar?

— Aviam... He tingut molts dies de profund desànim. Crec que les claus van ser creure en Déu i tenir gent molt sana al voltant. En aquell moment tenia parella i m'ajudava moltíssim; igual que els meus amics, representants o la meva psicòloga. També, ser fort mentalment hi influeix molt. La meva filosofia sempre ha sigut la de pit i collons.

Potser gràcies a aquest esperit has acabat tornant al Championship per jugar al Preston.

— Hi havia més clubs que em volien fitxar: de Primera Divisió de França o de Bèlgica, algun d'Espanya. De totes aquestes entitats que es van fixar en mi, el meu representant em va recomanar anar al Preston. Recordo que em van dir que havia de fer unes proves perquè veiessin si era el jugador d'abans. Et confessaré que tenia clar que passaria les proves, no hi ha persona que cregui en mi més que jo mateix. 

Tot i això, encara no has debutat amb el primer equip.

— He anat convocat amb el primer equip al nostre estadi, però encara no ha arribat l'oportunitat. Per agafar rodatge, a Anglaterra, hi ha l'equip de reserves, on juguen jugadors prometedors o aquells que tornen de lesions. La sensació va ser increïble. Quan vaig agafar la samarreta vaig pensar “No te la poses per a una sessió de fotografies, sinó per a un partit”. 

No vas sentir pressió?

— Pressió? Estic jugant a Segona Divisió d'Anglaterra. El que he de sentir és orgull i felicitat. Pressió el meu pare, que treballa. Pressió abans, quan havia de trobar equip.

I encara et queda debutar amb el primer equip. Com esperes que vagi?

— Mira, et diré que no hi he jugat i que ja tinc càntics personalitzats. Crec que la gent m'ha agafat estima per la història que tinc. La gent sap que algú com jo ho ha passat malament i s'ha esforçat moltíssim per ser on és ara mateix. Molta gent em donava per mort. Però no passa res, no m'agrada respondre amb paraules, sinó amb fets i amb un somriure a la cara.