La gran derrota de la matemàtica
Podríem alegrar-nos del fet que l’avorrida lògica no governi el nostre món. Podríem celebrar que l’Euromillón ens sobrevoli i que miracles sense cap explicació racional deixin una mica d’alegria al nostre món. Podríem, i tant, estar contents pels set cops que li va tocar la loteria al popular Carlos Fabra.
Costa, però, quan la Fortuna sempre somriu al mateix equip, i més quan aquest equip mai s’ho ha merescut amb cap mèrit futbolístic que no sigui una confiança enorme, antinatural. La final de París s’ha saldat amb 28 xuts a porteria, 24 dels quals, el 85%, portaven la signatura red. Només quatre han estat del primer gran club-estat de la història del futbol.
Aquest miracle matemàtic, un més en una dècada de fenòmens incomprensibles, arriba després que el PSG, amb el seu luxós atac, xutés 31 vegades contra aquest gegant anomenat Courtois. El Madrid ho va fer 24. En quart de finals, el Chelsea va patir encara més la impotència d’enfrontar-se a un escut forjat a la sala de jocs de Fast: 48 xuts a favor per 18 en contra.
I el City, ai el City. L’equip més fiable del continent, el més ben entrenat: 41 xuts a favor per 25 en contra. ¿Volen saber el total o prefereixen viure en la ignorància? Si insisteixen en aquesta forma de masoquisme que és seguir les finals del Madrid, els ho direm. La catorzena Copa d’Europa del Madrid va arribar després que en eliminatòries i final els homes d’Ancelotti rematessin 71 vegades. Un bon número, oi? Un número de campió, oi?
No pas. Els seus rivals van fer-ho 144 vegades. Més del doble.
Quines lliçons podem extreure d’aquest patiment, d’aquesta constant convivència amb la bona fortuna d’allò que més odiem? Doncs que mira, potser no cal estudiar tant, en aquesta vida. Potser obres un tema dels 60 que entren al temari de les oposicions i justament les preguntes fan referència al que t’havies mirat.
I que la meritocràcia, parlem-ne. No cal patir, ni treballar tant. Cada dia hi ha casos de gent que gira la cantonada i es troba un maletí ple de bitllets abandonat sobre un banc. Mai ningú els reclamarà. Tant és que conduïm sempre ebris i en direcció contrària: som escollits dels déus i mai no ens passarà res.
L’abnegada i catòlica catalanor i el Madrid a Europa, en efecte, són un mal tàndem. Què en trèiem, de tot això? Que durant anys vam portar en solitari la torxa d’oposar-nos a la pitjor creació esportiva del planeta. Ara hi ha tota una legió d’equips que miren amb horror i malfiança el Real Madrid, l’equip que va pactar amb Satanàs.