La Champions del Madrid és inexplicable

Cal veure-ho per creure-ho. El Reial Madrid torna a ser en una final de la Champions després de remuntar de manera miraculosa, amb dos gols en l’últim sospir, una eliminatòria. Aquest cop la víctima va ser el Manchester City, que guanyava al 90 fins que va aparèixer Rodrygo per igualar un matx que semblava perdut per als blancs i després dur-lo a la pròrroga. I allà Benzema, des del punt de penal, va rematar la feina (3-1, 6-5 en el global). A París, on ja s’espera el Liverpool, el rival serà una vegada més el Madrid, un equip que ha estat capaç d’arribar a cinc finals en les nou últimes temporades.

Hi ha partits que costen de resumir. D’altres, senzillament, costen d’explicar. No què ha passat concretament, sinó per què. I aquesta Champions està plena de forats negres, de misteris sense resposta. Costava d’entendre com el PSG, als vuitens de final, es va ensorrar com un castell de cartes quan, amb tot a favor, el porter va cometre un simple error. Tres quarts del mateix va passar en l’eliminatòria contra el Chelsea, en què els blue havien fet el més difícil però se’ls va acabar la gasolina quan faltava un quart d’hora. I va tornar a passar amb el City. La diferència és que els de Guardiola ni es van relaxar, ni van caure físicament ni van cometre un error. Coses del futbol: van passar de tenir el 0-2 a favor, en una pilota que no va creuar la línia únicament per atzar, a veure com el Madrid feia dos gols en un tres i no res.

No va ser un duel de gran voltatge, a diferència del que es va viure la setmana passada a l’Etihad. Tens, pel que hi havia en joc, però molt menys vistós a nivell futbolístic. No només en l’efectivitat, també en la intenció dels dos conjunts. El City, que jugava a tenir la pilota, era més conservador en totes les línies del joc, procurant minimitzar els errors que el van castigar a l’anada. El Madrid recorria a la seva famosa pegada, a construir poc i buscar la velocitat de Vinícius o les rematades de Benzema. Fins al penal, el davanter francès va tenir la pólvora mullada. I Vini no es va poder escapar amb tanta facilitat dels defenses. Per això va entrar Rodrygo al tram final, per buscar -i trobar- l’efectivitat que no havien trobat els altres. El City estava molt bé al darrere, en bona part perquè havia pogut recuperar Cancelo (sancionat) i Walker (lesionat), dos laterals que van complir de meravella. D’alguna manera, als dos equips ja els anava bé el plantejament mentre hi havia un 0-0 al marcador. Els visitants tenien coixí, i els locals només havien de fer un gol per dur el duel a la pròrroga.

El partit, això sí, hauria pogut fer un gir al primer temps si l’àrbitre, l’italià Orsato, hagués expulsat Casemiro per doble groga. El pivot va cometre dues faltes escandaloses que, incomprensiblement, no van merèixer cap targeta. En general, un arbitratge casolà que -sense que hi hagués cap escàndol- va afavorir el bàndol madridista, sobretot en la diferència de criteri a l’hora d’assenyalar faltes, tant al mig del camp com a la frontal de l’àrea.

El gol estèril de Mahrez per al City

Les ocasions més clares eren del City, que finalment va marcar amb un xut a l’escaire de Mahrez després d’una combinació magnífica dels anglesos que va trencar la defensa per complet. El blat era al sac, i hauria estat ben lligat si els de Guardiola haguessin marcat alguna de les tres ocasions claríssimes que van tenir entre els minuts 80 i 85. El Madrid és un gat de set vides i el Bernabéu un estadi que, passi el que passi, mai perd la fe. Benzema va rescatar una pilota que semblava perduda i Rodrygo va empatar, avançant-se a Ederson. I just després, una centrada de Carvajal que va desviar Asensio la va acabar transformant Rodrygo amb el cap. El City, aquell equip sòlid durant 88 minuts, havia passat a ser un flam.

Guardiola va intentar calmar els seus jugadors i, certament, la resposta del City a la pròrroga va ser notable. Ara bé, el Madrid va colpejar primer, amb un penal que va forçar Benzema i que ell mateix va anotar. Els anglesos van tenir bones arribades per marcar i Courtois, novament, va tornar a erigir-se com a heroi local. Però el temps corria i els blancs van fer tot el possible per trencar el ritme del matx. Entre això, el cansament i la frustració visitant, el marcador ja no es va moure més. Al Bernabéu, per increïble que sembli, va tornar a passar.