Brots verds per acomiadar la Champions de les decepcions (2-4)

Pilsen (República Txeca)Ha sigut la Lliga de les decepcions, el torneig dels cors trencats. Europa continua castigant un Barça en què, de mica en mica, creixen els brots verds, però no tan de pressa com voldrien Xavi i Laporta. La Champions que havia de servir per veure el renaixement blaugrana ja forma part del passat, per fi. En lloc de demostrar el retorn d’un Barça triomfant, n'ha exposat els dubtes i la lleugeresa insuportable. Hi ha una idea, però fràgil. Una llavor que germina, però que encara necessita temps. A Pilsen, el comiat d’aquesta Champions convertida en una taca als llibres d’història va acabar sent un partit de dues cares contra un rival inferior (2-4). Un partit gris com una nit de novembre a Bohèmia que va acabar amb un triomf que serveix per polir una mica l’expedient tacat i per engrescar-se amb el futur. Més enllà del resultat, del partit se'n va salvar veure Ferran Torres marcant gols, la primera diana de Pablo Torre i el debut del jove Marc Casadó. El futur sempre engresca i il·lusiona. Més que el passat, en aquest cas. Un passat que no acaba de marxar.

Els artistes han de tenir la capacitat de refer la realitat, de crear. No va fer-ho l’equip a Pilsen, que es va deixar portar i no es va revoltar a la trista realitat d’estar eliminat. El camp, petit, i el rival, defensiu, venien a ser com una broma de mal gust, com una manera d’acostumar-se a l’Europa League. I, malgrat tot, el Barça en va tenir prou amb quatre pinzellades d’alegria per guanyar. Com si en un atac de sinceritat volgués marxar de la Champions per la porta del darrere, sense fer soroll. I mira que Xavi havia advertit que al Barça no hi ha partits tontos. Cada dia toca passar examen. La vida sempre ens posa a prova, de fet. També quan no en tens ganes. I Xavi s’ho mirava amb posat seriós, atent per veure si detectava mandra o desídia en algun dels jugadors. En atac, el trident amb Ferran Torres de fals nou, acompanyat d’Ansu i Raphinha, va superar la prova. Ferran amb nota alta, els seus acompanyats més justets. Ansu no va acabar de tenir el dia.

La defensa, en canvi, va grinyolar, amb un Bellerin perdut, un Piqué lent i Marcos Alonso revolucionat que veia com Chory, alt com un sant Pau, li guanyava la partida. I mira que el madrileny es va estrenar com a golejador acompanyant una jugada en què Ansu es va quedar a un pas de marcar, amb un xut que va acabar d’acompanyar fins al fons de la xarxa l’exjugador del Chelsea. Quan Marcos i Jordi Alba feien excursions, sumaven. Quan els tocava defensar, patien. La doble vida d’un Barça encara en construcció que ara necessita resultats per créixer. El repte és arribar a l’aturada del Mundial havent sumat dues victòries més. Per encarar el futur, per intentar que la ferida de la Champions sembli més llunyana del que és.

Iñaki Peña, un partit amb prou feina

L’inici del Barça va ser encertat. Va durar poc, com un alumne que no es concentra, que confia massa en la seva superioritat i acaba amb un aprovat justet. Quan el Viktoria ja havia fet un pal i havia forçat Iñaki a salvar-ne dues, Alba va regalar a Ferran el 0-2. Li feia falta, al valencià, després de l’errada comesa a Mestalla pocs dies abans. De fet, va sumar un altre gol a la segona part, també quan els txecs més collaven un Barça bipolar, que feia equilibris entre l’entusiasme i l’escepticisme. Un Barça encara fràgil, quan li toca aplicar les seves idees. Les explica bé, però quan les executa encara grinyola. És una orquestra que encara desafina. La Champions, més enllà de les incomprensibles decisions arbitrals i un sorteig poc afortunat, ha posat el Barça davant un mirall: encara és massa d’hora per batre’s en duel contra gegants. La realitat és que pots guanyar sense despentinar-te a Pilsen, per llepar-te les ferides deixades pel Bayern.

Aquests darrers partits de la fase de grups de la Champions, sempre estranys, obren la porta a cares joves. A Pilsen li va tocar la sort a Pablo Torre i Iñaki Peña sota els pals. Prou bé va fer-ho el porter d’Alacant, tot i que no va poder aturar el penal del gol txec a la segona part, comès precisament per Pablo Torre. L’exjugador del Racing arrossega la fama d’haver de ser el nou hereu de la dinastia de grans migcampistes blaugranes, tal com pensa i entén el joc. I va demostrar que té molt de futur marcant el 2-4 amb una gran jugada en què es va lesionar. No guanya per disgustos, Xavi. Cada partit veu com li cauen jugadors lesionats. Si el cas de Torre és poca cosa, més greu és la lesió d’un Kessie que mai va saber controlar el joc al mig del camp.

Si els txecs es van mantenir vius amb les centrades i pilotes llargues que Chory caçava, el Barça en tenia prou accelerant quan tocava per fer caure la defensa del Viktoria. L’escenari i el guió no hi ajudaven, sobretot quan alguns jugadors saben que d'aquí a poques setmanes han de jugar un Mundial. Però al futbol es tracta de viure el present. Si dins el terreny de joc no ho fas, sols sortir-ne escaldat. Ferran ho va entendre i va positivitzar el partit per trobar els gols que li calen, Pablo Torre va demanar més minuts a crits i Gavi encara deu estar corrents, per Pilsen, enfrontant-se a rivals. Uns altres van semblar tristos, com si no poguessin amagar que no els venia de gust ser a Pilsen, una nit freda de novembre. I aquesta dualitat entre un Barça atrapat per un futur que arriba a poc a poc i un passat que no se n'acaba d'anar va servir perquè el Viktoria portés una mica de perill. Ho van intentar fins al final, els txecs. El Barça només pensava en tancar aquest trist periple europeu, caminant cap a un futur encarnat per joves com Torre, Ansu i Gavi.