Lamine Yamal, Nico Williams i la xenofòbia
L’afirmació més política en el món del futbol és precisament la que fan els que insisteixen que no es pot barrejar política i futbol. És una afirmació hereva del famós consell del dictador: “Haga usted como yo y no se meta en política”. Fugim dels apolítics: sempre tomben cap al mateix costat.
El futbol de seleccions –com els Jocs Olímpics: a vegades fa fins i tot vergonya recordar obvietats– és una gran exaltació del nacionalisme i, per tant, una barreja obscena d'esport i política. Samarretes que representen nacions, banderes, crits tan identitaris com absurds (“¡¡¡Yo soy español, español, español!!!”).
Els malabarismes que molts independentistes catalans fan per justificar anar a favor d’Espanya em semblen entranyables i impossibles. Que si la qualitat del futbol, que si els jugadors catalans, que si els jugadors del Barça. Jo no soc nacionalista (i, encara menys, nacionalista espanyol). Per això segueixo l’Eurocopa des de la distància i sense cap passió. Com en altres àmbits de la vida, celebro l’alegria d’amics meus que són feliços amb les victòries de la seva selecció. Però no entenc com, des d’una consciència nacional catalana, es poden celebrar les victòries de la roja.
La distància i la fredor, però, no impliquen un desinterès pel món que em rodeja. I, com tothom, estic admirat pel talent d’un nen de 16 anys (dissabte en fa 17). I m’agrada que sigui de pare marroquí i mare guineana. De barri popular i amb consciència de classe. M’agrada perquè el país que vull és divers i perquè em repugna la xenofòbia creixent que estem patint tant a Catalunya com a Espanya.
Sense seguir la roja, celebro la lectura política d’aquesta selecció. I gaudeixo dels equilibris que la (extrema) dreta espanyola fa per celebrar patriòticament unes victòries que els han donat un català i un basc que són –per origen i per classe social– tot el contrari de l’Espanya que ells volen.
S’ha de ser molt xenòfob per estar en contra de Lamine Yamal i Nico Williams. Només els més extremistes hi estan. Però la diferència entre aquests dos nois i milers d’altres ha estat el seu talent natural per xutar una pilota i la sort. Que ningú no es pensi que demostra la seva no xenofòbia gaudint amb el seu joc i les seves victòries. No ser xenòfob amb triomfadors no et fa millor. En una societat democràtica i diversa no cal ser futbolista per tenir drets i ser reconegut com a ciutadà.