Vilanova i la GeltrúCau el sol a Vilanova i la Geltrú. Les portes de l'escola Sant Jordi s'obren per rebre joves d'entre 16 i 23 anys. La pista de ciment a l'aire lliure brilla amb els focus que hi ha a cada cantonada i que s'encenen per il·luminar l'entrenament de cada dimecres i divendres. S'hi prepara el Futbol Sala Garbí Vida Festival, un equip format per quinze nois de diferent procedència. Alguns han vingut en camió. D'altres, en avió. Amb il·lusions i somnis diversos però una afició compartida: el futbol.
"Vaig desembarcar a Almeria en un camió que venia en ferri des del Marroc", relata el Mohammed, porter i capità de l'equip, que mai perd el somriure que el caracteritza. La seva arribada a Catalunya no va ser gens fàcil. És el germà gran d'una família que està al continent africà. Ell sabia que el seu futur estava a Europa. Després d'anar en autobús d'Andalusia a Barcelona, el van portar a viure durant dos anys a un centre de menors de Vilanova. Més tard, es va instal·lar en una família d'acollida durant quatre anys i avui dia, amb 22 anys i treballant en una empresa de quadres elèctrics, ja viu sol.
El David, en canvi, va venir en avió per ampliar uns estudis de disseny que no podia costejar a la seva Veneçuela natal: "Quan vaig travessar l'oceà tenia emocions diverses. Era la primera vegada que em separava de la meva família. La situació al meu país és difícil", explica un jove que, malgrat tot, encara no pot fer realitat el seu somni. "Ara estic treballant de mosso de magatzem i tot el que guanyo ho destino per estudiar en un futur". Vol que els seus pares vinguin a Europa, però ho veu difícil.
Cada persona és un món, però tots volen ajudar els seus, com el Rachid. Mecànic a l'Ajuntament i orgullós de ser de la regió de Barbaria, el pivot de l'equip de moment només vol treballar per donar suport a la família, que està al Marroc. "Vaig arribar sol a Catalunya amb setze anys i em vaig instal·lar al centre de menors de la ciutat. Vull pagar-me el pis i anar passant diners als meus pares, els meus dos germans i les tres germanes. La intenció és que es quedin a viure allà", explica amb timidesa.
Preus abusius per jugar a futbol
Entrenats pel Joel Arenas, educador social i ideòleg d'aquest projecte, el Garbí va ser creat per lluitar contra l'exclusió social i els preus abusius que no permeten que els joves puguin inscriure's per fer esport. "La idea neix a partir d'una necessitat que observo i que encara no havia estudiat. Hi ha molts joves a la ciutat que no tenen accés al futbol un cop acabada la secundària, ja que els clubs privats tenen unes quotes molt abusives per a ells", comenta el Joel.
Tot es va gestar l'abril de l'any passat, sis mesos abans de començar a jugar a la lliga no federada de futbol sala de les Casernes: "Vaig parlar amb la cooperativa d'iniciativa social Actua, en la qual treballo, per poder dur a terme la idea. Vaig buscar patrocinadors per poder pagar les fitxes, els àrbitres, les equipacions i el material". La recerca dels espònsors, però, va ser un dels aspectes que més va costar. Alguns no contestaven, ja que es tractava d'un projecte nou, però els negocis de la zona van acabar ajudant: "El Vida Festival és el patrocinador principal, que ens dona gran part del pressupost, però també n'hi ha d'altres que ens donen un suport diferent".
La majoria de nois van arribar al Garbí a través del boca-orella, però alguns van ser derivats de pisos tutelats mitjançant l'Oficina Jove i d'altres, per la Xarxa de Centres Oberts de la ciutat. El 21 d'octubre va arribar el primer partit. I la primera victòria! I això que es pensaven que no podrien competir al nivell del rival. La motivació grupal va fer que guanyessin per 6 a 1. "Vaig veure la importància i la rellevància del projecte en ells. Quan vaig veure tot això, vaig pensar: «Ha valgut la pena. Tot el que vingui d’aquí cap endavant també ho valdrà»", recorda, amb orgull, l'entrenador.
Més que un equip de futbol
Però no és només un equip de futbol sala. Els seus valors van més enllà de la pilota. Són un exemple d'inclusió social, d'adaptar-se a la ciutat i a les seves activitats culturals. "Vull que els nois creïn un sentiment de pertinença, que puguin fer xarxa i participar en activitats comunitàries de la ciutat", apunta el Joel. I així està sent des de la creació de l'equip. Han realitzat diversos tallers, com el que van fer amb els Bordegassos, la colla castellera de Vilanova, o el que van organitzar per introduir al futbol sala un grup de joves de la Xarxa de Centres Oberts.
El Mohammed és un d'aquests exemples d'adaptació al lloc on arriben. Porta integrant-me a Vilanova i la Geltrú des del primer dia que va trepitjar la ciutat: "Estic inscrit als Bordegassos, soc àrbitre de futbol al Consell Esportiu del Garraf, m'he tret el curs de monitor de lleure i vaig acabar sent monitor en l'esplai del Drac Màgic". "El primer any em va costar adaptar-me. Era un país diferent i no sabia català ni castellà. Vaig voler buscar coses interessants per poder integrar-me a Vilanova. Ara em sento un vilanoví més", afegeix el porter, amb alegria.
El sol ja ha desaparegut pel massís del Garraf i només es respira futbol a l'escola Sant Jordi. Entre somriures, els nois estan fent un rei de la pista –hi ha tres equips, dos juguen i el que guanya té dret a seguir jugant–. Es tracta de fer esport durant l'hora i mitja que dura l'entrenament de preparació per a una lliga en la qual van cinquens. Estan a dos punts del play-off d'ascens i els hi queden quatre jornades per acabar la seva primera temporada.
Tot i que els resultats passen a un segon pla. El més important és que els joves tinguin un sentiment de pertinença. El Futbol Sala Garbí és un exemple d'inclusió social, un model a seguir amb origen a Vilanova i la Geltrú, però format per moltes arrels culturals.