BarcelonaRonaldinho era màgia. El somriure que feia cada cop que trepitjava la gespa era equiparable a l’espectable de veure’l jugar. El futbol el feia feliç i convertia les seves descomunals filigranes en plaer visual. No hi havia rival que s’ho prengués com una provocació, més aviat l’aplaudien. Amb el seu adeu, alguns blaugranes, com Jordi Colomé, es van apagar. L’enyorança de no veure jugar el crac brasiler li va fer perdre la il·lusió pel futbol. Però el Recreativo de Huelva, el degà del futbol espanyol, el va seduir: havia recuperat aquella lluentor als ulls, aquelles ganes de veure un equip costés el que costés.
El Jordi és de Vilobí del Penedès (Barcelona) i la seva família és catalana. El “Barça, Barça, Barça!” era el càntic més recurrent a casa seva i celebrava victòries culers cada dos per tres. Tanmateix, el 2006 tot va canviar. Un equip havia golejat 0-3 el Reial Madrid de Capello al Bernabéu, havia guanyat 1-0 l’Atlètic de Madrid i 2-0 el València: era el Recre. Un club que, sense fer soroll, es colaria en la vida del Jordi.
Era una època en què l’última moda era Minuto y resultado, un programa esportiu en què es cantaven els gols dels equips de la Lliga. Però Colomé només tenia ulls per a un equip, un club de Huelva amb una increïble tendència a marcar en els últims minuts. Els periodistes repetien incomptables vegades “Ens en anem al Nuevo Colombino amb el Recre perquè... han marcat, oi?” mentre un tirirí-tirirí inigualable ressonava amb cada gol, una melodia que cada cop seduïa més el Jordi.
La sortida de Ronaldinho del Barça només va accelerar un procés que cada cop agafava més força. “Ser del Barça és molt fàcil, però ser del Recre és molt bonic”, assegura a l’ARA. És més, fins i tot tenia una guia de bones pràctiques de com ser un recreativista: “Cal tenir el cor fort, la tensió controlada, paciència i preparar-se per aguantar nervis durant 90 minuts”.
El primer cop que Colomé va sentir els càntics d'"Alé, Recreativo, alé, alé" en directe va ser en el seu primer partit del Recre, contra el Nàstic, en la temporada 2010-11. El Degà havia baixat de l’elit del futbol de Primera però s’havia mantingut amb orgull a Segona. A més, el Jordi ja era un recreativista de ple dret: la fotògrafa de l’equip li facilitava entrades per veure el seu Recre i fins i tot havia fet pinya amb altres catalans que somiaven amb fer la Peña Recreativista Cataluña Albiazul. El grup de WhatsApp treia fum.
Amb el descens a Segona B la temporada 2014-15, el Degà va rebre una galleda d’aigua freda. El Recre ja no tornaria a Catalunya i la il·lusió d’aquells aficionats catalans es va anar esfumant, com les notificacions del grup de WhatsApp. L’equip va mantenir la categoria l’any següent, però trontollava econòmicament i la possibilitat de desaparèixer era real. Als deutes s'hi afegien els impagaments als treballadors i els jugadors durant 20 mesos, les protestes i el tancament de l’estadi. Tot penjava d’un fil, era lluitar o morir. I va ser la primera opció. El Jordi, igual que molts aficionats, va posar el seu granet de sorra per donar-li oxigen al Degà i que continués respirant. El darrer dia del termini es va saldar el deute. “Al ser del Recre estàs acostumat a caure, a saber patir, però també a refer-te. He arribat a plorar per aquest equip”, explica.
La distància no és un problema perquè Jordi Colomé vagi als partits del Recre
Després de superar els mesos de la pandèmia i els aforaments limitats, ara res impedeix al Jordi veure el seu Recre. Que Huelva sigui a l’altra punta del país no és un problema. Bé, una vegada sí, quan es jugaven l’ascens en el play-off de Primera RFEF i va tenir un accident amb el seu vehicle pel camí. Si no, sempre queda l’avió: “La meva germana és aficionada del Recre des de fa tres anys i no dubtem en agafar un avió Barcelona-Sevilla i córrer cap al Nuevo Colombino de Huelva quan hi ha partit”.
A Barcelona, l’equip de Xavi busca recuperar aquella resplendor de l’època de Ronaldinho amb figures com Lewandowski. Però, amb tot, el Jordi diu que "de Ronaldinho només n’hi ha un: posava els ingredients a una jugada perquè li sortís perfecta”. De moment, ha promès que no comprarà cap FIFA per a la Play fins que el Recre, ara a Primera RFEF, no pugi a la categoria professional. Mentrestant es conforma amb l’edició del 2015 i continuarà omplint l’enyorança d’aquella època amb un nou record: “Quan entro a Huelva per l’avinguda Andalusia penso: «Què son 1200 km per veure el degà del futbol espanyol? Sento que soc a casa. Se’m posa la pell de gallina i se m’accelera el cor»”.