'Il delirio' arriba a Nàpols 33 anys després: campions de lliga amb Maradona en el record

NàpolsHa arribat el dia. Després d'una temporada impecable el Nàpols ha guanyat l'Scudetto fora de casa. L’empat amb l'Udinese (1-1) ha catapultat els azurri com a guanyadors de la lliga italiana. Els números són clars: a cinc jornades d'acabar el campionat i amb 16 punts d'avantatge respecte al segon -la Lazio-, el Nàpols ja no té rival. El Diego Armando Maradona és una olla de pressió, són més de 55.000 aficionats els que s'han reunit aquí per veure guanyar a través de les pantalles a l'equip de la ciutat. 

Els ànims havien decaigut a l’estadi. Però no l’esperança. “Clar que sabíem que seria avui. Nosaltres creiem en això. Si no, ja hauríem marxat del camp. I som aquí”, assegura en Liano, amb llàgrimes als ulls, des de la Curva A. El gol d’Osimehn ha fet reviure els tifosis, que contenien la respiració des del primer gol de l’Udinese. L’equip d'Spalletti no podia tornar a fallar. I no ho ha fet.

Els napolitans estan acostumats a esperar. La ciutat és nostàlgica i aquí el temps passa més lent que a la resta del món. Han estat 33 primaveres molt llargues fins a veure i tocar el tercer títol de lliga. Els dos primers, el 1987 i el 1990, guanyats amb Maradona a la gespa. Per a molts tifosisés el primer campionat que veuen guanyar a l'equip que porten al cor: "Ens ho han explicat els nostres avis, i els nostres pares, però jo tinc 27 anys i mai ho havia pogut viure, això. Ara podem entendre l'emoció que ens explicaven a casa", diu en Giovanni, membre fidel de la Curva A que gairebé no s'ha perdut cap partit de lliga.

Ara comença la festa. Els napolitans estan preparats, de fet, sempre ho han estat. Les botzines no s'aturen, els càntics es repeteixen i els focs artificials esclaten a tots els barris. Aquests últims, a Nàpols, s'utilitzen per a dos motius: avisar que ha arribat droga al port o celebrar que algun membre de la màfia ha sortit de la presó. Avui hi ha un altre motiu: fer saber a tothom que els somnis sí que es fan realitat.

Els carrers són plens i tot indica que aquest divendres no tothom anirà a treballar. De fet, a l'abril de 90, la celebració a la ciutat es va allargar una setmana, la canalla no va anar a l'escola, les empreses van tancar i als carrers s'hi organitzaven llargues taules on tots els veïns menjaven junts. Ningú sap fins quan durarà aquesta vegada, però Nàpols és una exageració, sempre.

Al cor del Quartieri Spagnoli hi ha la font de canaletes napolitana: Largo Maradona. Una placeta d'escassos 120 metres quadrats on hi ha el santuari del Pibe de oro. Avui tots hi peregrinen per agrair-li el que ha fet: "Sense ell res hauria estat possible. Dio Diego ens ha ajudat des del cel". No hi ha Nàpols sense Maradona ni Maradona sense Nàpols: Maradona Sant. Maradona Déu. Maradona sempre. Maradona arreu: "Nosaltres l'adorem. És el nostre déu pagà. Sempre Dieguito", diu l'Alessandro, que jura que aquests dies tornarà a portar-li flors. Per què més de 30 anys després l'ombra de Maradona és tan present a la ciutat? Perquè per als napolitans chi ama non dimentica (qui estima no oblida).

'Dio' Diego, sempre en el record

A Nàpols, el futbol és religió, els jugadors són déus que reben ofrenes i la ciutat es paralitza amb cada victòria. Ara Dio Diego haurà de compartir protagonisme amb els nous ídols de la ciutat: Osimhen, Kvaratskhelia, Meret, Di Lorenzo o el mateix entrenador, Luciano Spalletti. El tècnic és tot un referent per als més joves, que fan servir les seves paraules com un mantra a les xarxes socials: "Uomini forti, destini forti. Uomini deboli, destini deboli. Non c'è altra strada". (Homes forts, destins forts. Homes febles, destins febles. No hi ha altre camí). Avui el Nàpols arriba al seu destí i passa comptes amb la Itàlia que l'ha deixat de banda.

En un país que viu a dos ritmes –el nord i el sud–, Nàpols arrossega un sentiment d'inferioritat en gairebé tots els àmbits: l'atur més alt del país, la pobresa, la màfia, l'abandonament per part de les administracions, la ciutat de la brossa i de la delinqüència, el lloc on res no funciona. Però els ciutadans de "la pitjor ciutat més bonica del món" han après a arrangarsi, una paraula napolitana que significa sortir-se'n. Nàpols no és una ciutat, és un univers. Per als partenopeus, l'Scudetto no és un títol, és una vendetta.

Aquests dies a Nàpols s'escriu la història. I tots aquells que omplen els seus carrers ho saben. Com va passar fa 33 anys i 5 dies amb Maradona, els napolitans aixequen el cap i senten l'orgull de la seva terra. Avui ser napolità és meravellós, perquè, com diu una bandera que penja d'un balcó de la Rua Catalana, The south will rise again (el sud tornarà a emergir).