Barcelona"Sempre existeix el moment del pecat original. Moments en què la gent fa alguna cosa corrupta i després, allò, es torna endèmic". La frase la diu mirant a càmera el periodista de The Guardian David Conn, al documental de Netflix Els secrets de la FIFA. No fa ni dues setmanes que s’ha estrenat i presenta, abans de prémer el play, una estampa del passat. Zuric, 2010. Joseph Blatter, aleshores president de la FIFA amb un sobre a la mà. I cinc lletres: Qatar.
La imatge de l’elecció de l’emirat és una fotografia que parla per si sola. Per la polèmica de designar un país que no respecta els drets humans més elementals. I també per la sospita que diferents investigacions van confirmar després: els suborns que s’havien pagat per convertir-la en seu. I Qatar com a motor d’alarmes: com s’ha arribat fins aquí?
Habitualment, quan es parla de pecat original s’assenyalen dos noms: Joao Havelange i Joseph Blatter. Però n’hi ha un altre de fonamental. Sense ell no s’entenen les trajectòries dels altres dos. Ni on van arribar. És el nom d’un home que va entendre com pocs les potencialitats del futbol com a negoci. Que va trampejar des de molt jove amb la normativa i que va tenir la fortuna, en el sentit més literal, de ser el fill del fundador d’Adidas. Estem parlant de Horst Dassler.
La importància d'una nit del juny del 74
L’anglès Stanley Rous aspirava a revalidar el càrrec de president de la FIFA a les eleccions del 74. L'organització sempre havia estat dominada pels anglesos. Però li va sortir un competidor inesperat: el brasiler Joao Havelange. Rous no va saber detectar que se li estava escapant la victòria, però Dassler sí que ho va veure. Fervent partidari de l’anglès, va ser conscient la nit prèvia de la votació que Havelange guanyaria, i va moure’s ràpid per canviar de bàndol. Són unes hores de negociacions que es relaten en un cas d’estudi de Harvard que signen els professors Jones, Norris i Kim. Dassler es va reunir amb Havelange, que era conscient que tenia un problema perquè havia promès, entre altres coses, construir camps de futbol en països pobres encara que la FIFA no tingués diners per fer-ho.
És aquí on arriba el primer pacte. Pecat original. Horst es va comprometre a aconseguir el finançament. Però Havelange, a canvi, l'havia d'ajudar amb els seus negocis. Explica el llibre Sneaker Wars, de Barbara Smit, que quan es van declarar els resultats l'endemà al matí es va veure Dassler aplaudint.
El CEO d'Adidas era conscient ja aleshores que havia arribat el moment de mirar més enllà. No n'hi havia prou amb la venda de roba i productes esportius. I, investigant a fons, acaba descobrint una empresa anglesa que havia fet una cosa innovadora: havia persuadit un fabricant de cigarretes perquè patrocinés un concurs de criquet. Aquell mateix any, el 74, Dassler va demanar reunir-se amb el responsable d'aquella companyia, Patrick Nally, que explicaria temps després que el van portar a un restaurant privat al costat de la seu francesa d'Adidas. Li van donar molt bon menjar. Molt bon vi. Va dir literalment que es va sentir “afalagat”. I van acordar començar a treballar plegats.
I, de nou, el pecat. Van crear una seu a Montecarlo que ras i curt el que feia era pagar a la FIFA pels drets de patrocini i difusió de la Copa del Món per després revendre'ls més cars a empreses d’arreu del planeta. Un negoci rodó i deslligat de les respectives companyies que tots dos tenien, amb l'objectiu que els fons passessin desapercebuts.
I van crear junts un concepte que avui és de sobres conegut: els drets del futbol. “Vam escriure les normes de comercialització, les regles dels esdeveniments, tot. I tot eren idees noves”, va explicar un temps després Nally al Financial Times. I sí, van canviar el paradigma. Qualsevol beguda, crema d'afaitar o marca de tabac podia pagar per ser la marca d'un campionat. I sobretot, Horst va tenir una gran visió a l'hora de detectar l'enorme impacte que la televisió tindria a l'hora de retransmetre els partits. Els ingressos de la FIFA es van disparar. Horst augmentava la riquesa amb la simple revenda. I Havelange s'omplia les butxaques amb els sobres que rebia per sota de la taula, segons relaten diferents testimonis al citat estudi de Harvard i al mateix documental de Netflix.
De les butxaques a les institucions
S’ha dit moltes vegades que la corrupció és com un pop que va estenent els seus tentacles. Horst va començar a col·locar persones de la seva confiança dins de l'organització. Una d'elles, Joseph Blatter. El suís havia passat per la seu que Adidas tenia a Landersheim, i Horst va maniobrar —amb Havelange— per col·locar-lo com a secretari general de la FIFA l’any 81. “Des del principi, Horst Dasler i jo vam sentir que érem ànimes bessones. Em va ensenyar els punts més fins de la política de l’esport. Va ser tot un ensenyament per a mi”, va dir en el seu dia Blatter. Unes paraules que es recullen al llibre Sneaker Wars. Però n’afegeix dues més. De dos ajudants d’Adidas. El primer diu que “tenien discussions en què clarament Horst donava instruccions a Blatter”. I el segon afirma que directament “Horst parlava obertament de Blatter com si fos un titella”.
Pecat original
Horst Dasller va morir l’any 87. L’home que se suposava que havia de tenir un poder gairebé il·limitat al món de l’esport va perdre la vida per un càncer amb 51 anys. Les cròniques d’aquell dia destacaven, no només la fortuna acumulada, sinó també el prestigi. Per exemple, el de ser membre honorari de l'Acadèmia de l'Esport de París. O l'Ordre Olímpica del Comitè Olímpic Internacional. Testimonis de persones que treballaven amb ell relaten que era una persona tímida, un orador dèbil, però que sabia desplegar encant.
Potser la timidesa el va apartar dels grans titulars i del focus mediàtic. Però sense ell no s’entén l’evolució de la FIFA. No s’entén Havelange ni tampoc Blatter. I no s’entén la fotografia del 2010. El sobre amb les 5 lletres on es podia llegir: Qatar. És l’home que va posar les normes del negoci del futbol. I va obrir camí a la corrupció. És l’home i el nom del pecat original.