Gianni Infantino, el petit suís que mana a plaer al gran imperi del futbol

BarcelonaEl futbol, l'esport més estimat i que mou més diners arreu del planeta, les ha vist de tots els colors aquestes darreres dècades. Crisis, escàndols, drames i moviments polítics de tota mena. Però si alguna cosa no ha canviat és la figura més poderosa de totes, la del president de la FIFA. Des de fa 25 anys, a la FIFA hi mana un suís que no ha jugat a futbol. Com si fos una broma, després de 17 anys de mandat de Joseph Blatter, el 2016 el nou president del màxim organisme del futbol mundial és un altre suís amb un perfil similar, Gianni Infantino. Els dos, de fet, són nascuts en dos pobles separats per tot just set quilòmetres.

Infantino (Brig, Suïssa, 23 de març del 1970) ha estat reescollit president en el congrés de la FIFA de Kigali, Ruanda, on directament no ha tingut cap adversari. De fet, ni s'ha votat. Davant l'absència de rivals, s'ha proposat escollir-lo amb una "ovació", fet que ha evitat veure els vots contraris de delegacions com l'Alemanya o la Noruega. Infantino allarga el seu poder entre aplaudiments dels seus socis i amics, en un congrés on de nou, ha sorprès amb els seus discursos, en aquesta ocasió comparant-se amb el genocidi que va viure Ruanda. "El primer cop que vaig visitar aquest país els delegats africans van dir-me que no em votarien. Però després de visitar el Museu del genocidi, vaig decidir fer com Ruanda i no defallir" ha explicat.

El congrés ha estat una bassa d'oli per a un home fet a si mateix que va anar enfilant-se per l'estructura de la FIFA a l'ombra de Blatter, fins a tenir una agenda de contactes tan bona que ara centenars de directius l'adoren. Infantino, però, té un munt de crítics. Sembla que no l'afecta gaire, ja que per manar a la FIFA no cal caure simpàtic. Es tracta de saber com funciona la institució, quines persones poden votar en la cursa electoral per ser president i tenir-les contentes. Els grans crítics d'Infantino, com les grans lligues europees o els clubs de primer nivell, no tenen vot a la FIFA. Així que l'ataquen, però quan arriben les assemblees de la FIFA, el suís acaba ovacionat.

Amb nacionalitat suïssa i italiana, Gianni Infantino va estudiar dret a la Universitat de Friburg. Es va incorporar a la UEFA l'agost del 2000 per fer-hi feines relacionades amb assumptes jurídics, comercials i professionals. Fill d'immigrants italians que van fer fortuna al sud de Suïssa, havia treballat com a secretari general del Centre Internacional d'Estudis per a Esports (CIES) a la Universitat de Neuchâtel (Suïssa), i prèviament va ser conseller de diversos organismes futbolístics. La seva experiència amb lligues com la francesa o la suïssa va ser una bona targeta de presentació per entrar a la FIFA, entitat que té la seu a Suïssa, la seva terra.

Conegut per saber-se de memòria totes les finals de competicions europees, va ser nomenat l'any 2004 director d'assumptes legals i llicències de clubs. Infantino, que parla amb fluïdesa anglès, francès, alemany, espanyol i italià, va ser escollit l'octubre del 2009 com a nou secretari general de la FIFA, posició ideal que li va permetre liderar la comissió que havia de tutelar possibles canvis a l'organisme el 2015, quan un escàndol de pagaments i comissions va afectar la FIFA. El seu mentor, Joseph Blatter, es va veure assetjat i qui podia ser el seu relleu, el francès Michel Platini, també va ser sancionat dins del mateix cas de cobrament de treballs per a la FIFA en què s'investigava Blatter. Infantino, doncs, va acabar de forma inesperada com a candidat a la presidència, i va derrotar a les eleccions de l'any 2009 el xeic de Bahrain Al-Khalifa.

Un inici prometedor, una evolució poc sorprenent

Va ser un gir del destí curiós. Blatter i Platini van ser sancionats per un cas del qual serien declarats innocents anys més tard. I qui havia d'ajudar a canviar la FIFA per fer-la més transparent i democràtica, Infantino, va enfilar-se fins a la presidència escollint un estil de lideratge que no deixa indiferent a ningú. Les primeres decisions que va prendre el 2016 van ser prometedores, com ara rebutjar un salari anual de més de dos milions d'euros o escollir Fatma Samoura, una exfuncionària de les Nacions Unides del Senegal, com a secretària general de la FIFA. El problema era que Samoura, una diplomàtica experimentada, tenia poca experiència en el tipus de patrocini i acords de drets de televisió que supervisaria la seva nova feina, motiu pel qual prenia les decisions acompanyada d'un Infantino que va començar a acumular poder. En pocs mesos, a la FIFA ja es deia que ell prenia decisions sense consultar-ho o explicar-ho a bona part dels alts directius de l'entitat.

Un dels seus primers èxits va arribar quan li va tocar parlar amb el departament de Justícia dels Estats Units. Després de veure com Qatar guanyava les eleccions per organitzar el Mundial del 2022 precisament per davant dels Estats Units, la justícia d'aquest país va començar una investigació per intentar demostrar la corrupció que decidia aquestes eleccions. El problema és que només podien actuar en casos de delictes comesos al seu país, motiu pel qual van aprofitar un pagament fet per Sud-àfrica a delegats caribenys en el procés d'elecció del Mundial del 2010, ja que els diners havien passat per un banc nord-americà. El cas, que havia de fer caure la FIFA, va acabar amb Blatter convencent la justícia que, en realitat, la FIFA era víctima d'aquests directius corruptes. I com a recompensa, la FIFA va cobrar gairebé 200 milions d'euros com a compensació.

Set anys després d'haver arribat a la presidència, el poder d'Infantino és més gran que abans. A l'assemblea de Kigali, on voten els representants de les 211 federacions nacionals, gairebé no s'han sentit veus crítiques, més enllà de la Federació Noruega, que continua exigint que el futbol mundial compleixi codis ètics i no doni suport als estats poc democràtics, com Qatar. Les altres federacions, en canvi, donen suport a un Infantino que, seguint l'exemple de Blatter, ha cuidat les federacions dels estats més petits i pobres oferint donacions econòmiques per construir estadis o centres d'entrenament.

El suport a Infantino, però, no és unànime. Se les ha hagut especialment amb els responsables de clubs europeus, així com amb el sindicat de jugadors. La seva gran proposta de fer créixer el Mundial, que a partir de l'any 2026 tindrà 48 equips classificats, 16 més que fins ara, no ha agradat a tothom. Tampoc la seva idea de crear noves competicions, com un nou Mundial de Clubs. Un dels crítics d'Infantino, de fet, és el president de la lliga espanyola, Javier Tebas, així com Aleksander Ceferin, el president de la UEFA, l'òrgan de govern del futbol europeu. Infantino i Ceferin es van barallar el 2018, quan Infantino va demanar al consell de la FIFA que li atorgués l'autoritat per signar un contracte de 25.000 milions de dòlars amb un inversor desconegut per crear nous torneigs, que després es va revelar que era un fons japonès sostingut pels interessos del golf Pèrsic. Quan Infantino va insinuar que volia proposar que el Mundial de futbol es jugués cada dos anys, en lloc de cada quatre, Ceferin va anunciar que plantaria cara a la proposta amenaçant amb una guerra civil al futbol mundial. Infantino va retirar la proposta, però en el congrés de Kigali s'ha votat el seu pla d'ampliació del Mundial a 48 equips.

Infantino va superar la prova de la pandèmia, així com la Copa del Món organitzada a Qatar, on va amenaçar els jugadors i les federacions que organitzessin manifestacions en favor dels drets humans. En un discurs que el va marcar per sempre, va dir: "Avui em sento qatarià, avui em sento àrab, avui em sento africà, avui em sento gai, avui em sento discapacitat, avui em sento un treballador migrant". El mateix dia que ho va dir, però, va aconseguir un gran èxit: que el consell de la FIFA considerés que el seu primer mandat de tres anys, del 2016 al 2019, no comptés com a tal, ja que arribava després de la dimissió de Blatter. Com que els estatuts de la FIFA limiten el mandat a 12 anys, Infantino va utilitzar aquest truc i ara podria arribar a manar durant 15 anys.

Els darrers anys els ha dedicat a reforçar els lligams amb estats del golf Pèrsic, especialment Qatar i l'Aràbia Saudita. Així ha obtingut milions d'ingressos de patrocini per a la FIFA, diners que serveixen per tenir contents altres delegats. Les negociacions les sol portar ell mateix, viatjant amunt i avall, amb un estil presidencialista que s'allargarà, com a mínim, quatre anys més. De fet, s'ignora si viu a Suïssa o Dubai, mentre es deixa veure amb famosos i provoca petits escàndols, com aquell del cuiner turc Salt Bae, bon amic seu, qui va trencar els protocols de seguretat durant la final del Mundial. Infantino però, segueix endavant. En aquest congrés, només alemanys i noruecs han deixat clara la seva oposició. Quan el van criticar per defensar el Mundial de Qatar, el president va dir: "Els europeus, els occidentals, donen moltes lliçons, i en els últims 3.000 anys ens hauríem de disculpar pels pròxims 3.000 anys abans de continuar donant lliçons a la gent, per tot el que hem fet els europeus al món. No he de defensar Qatar. Ells es poden defensar. Jo defenso el futbol i la justícia. Molts arriben aquí i no els importen aquests treballadors. La FIFA sí que se'n preocupa, el futbol se'n preocupa, i també Qatar". Ara, el seu nou soci són els saudites. Infantino continua fent el que vol.