Girona"Estic satisfet, i tant que sí", afirma Víctor Sánchez, que després d'una llarga trajectòria ha penjat les botes de manera definitiva. "Tot ha estat molt complicat des de la meva sortida de l'Espanyol. No volia marxar-ne, un sempre vol ser a casa", reconeix, enamorat per sempre més dels colors blanc-i-blaus. "Quan dic que és casa meva és perquè quan hi vaig arribar vaig trobar una família. No parlo només dels futbolistes, em refereixo a la gent amb la qual compartia el meu dia a dia, els treballadors del club. Vaig estar vuit anys i mig, vam compartir moltes hores junts". No cal ni dir que en les relacions d'amor tot s'intensifica. "Sents teves les coses bones que passen, però també les dolentes. I les dolentes són dures, perquè saps que gent que t'aprecies pateix. No és fàcil assumir-ho", confessa.
El recorregut de Sánchez ha valgut la pena: Barça, Xeres, Getafe, Espanyol, Neuchatel, Western United i Girona. Precisament, el Girona i l'Espanyol s'enfronten aquest dissabte a Montilivi (14 hores, DAZN). Ha assaborit el camí des de petit, quan el seu pare l'acompanyava en la recerca del somni de ser professional, fins al final, amb l'ascens a Primera Divisió. "Va ser molt emotiu, esclar, i una manera molt bonica de tancar el cercle. Perquè d'ascens ja n'havia celebrat un, eh?", reivindica, recordant l'aconseguit amb el Barça B de Tercera a Segona B. Després va venir el triplet amb Guardiola. "Me'l sento meu, però entre cometes, perquè no vaig participar gaire. Tot just estava començant".
Quedar-se amb un moment és complicat, però no ho és tant si has format part de l'Espanyol. "La classificació per a Europa del 2019. La desitjàvem, però ens pensàvem que mai arribaria. I com va arribar: l'Athletic tenia sis punts més que nosaltres quan faltaven tres jornades. Va ser impressionant". La cara amarga també té a veure amb els de l'RCDE Stadium. "El descens del 2020, el descens. I haver de marxar". Com els grans amors, tot gira al seu voltant.
De jugar a la Kings League a córrer la Marató
Ara Sánchez és una persona en pau. Ha participat en una jornada de la Kings League, amb els Troncos, i va córrer la Marató de Barcelona. "Va ser una bona experiència, però no ho podia compaginar amb els entrenaments per a la Marató. En un futur no descarto involucrar-m'hi, però tant de bo d'alguna manera estigui vinculat amb l'Espanyol. Encara no sé com, però és el que vull. De moment, he fet la Marató, que m'ha distret i de la qual em sento molt orgullós de mi mateix, per la preparació i el temps que vaig fer". Va acabar-la en 2 hores, 53 minuts i 5 segons, i va ser el 278 de la general. Quan se li posa una cosa al cap, ningú no pot negar que s'hi implica.
"Sempre he dit que els futbolistes i les famílies som uns privilegiats, però pels diners i prou", assegura, respecte al cost de la vida personal quan s'és un jugador d'elit. "He viscut de la meva passió, sí, però a la meva dona no li agrada el futbol. Ni que ens coneguin o ens mirin pel carrer. No tot és preciós, aquí. Estem molts caps de setmana separats, o quan et lesiones arribes a casa malhumorat, i qui s'ho empassa malauradament són els teus. I no es pot programar res en absolut. Ni el naixement d'un fill, perquè pots intentar planejar-lo una mica, però mai no ho saps del cert", afegeix.
El temps també ho acaba desgastant tot. "L'aniversari del meu nen és el 5 de juny. Per exemple, l'any passat amb el Girona ens vam jugar la classificació per al play-off a Burgos uns dies abans, i les semifinals eren el 5 o el 6. I jo m'anava preguntant quan li muntaria la festa i què havíem de fer. Doncs això durant quinze anys. Som privilegiats, sí –repeteix–, però familiarment de vegades es fa una muntanya".
Ofertes per continuar jugant de manera professional
Per què ha dit adeu, ara? "Encara tenia la porta oberta a algun oferiment que m'omplís esportivament, econòmicament i com a experiència familiar. Pensava en els Estats Units o tornar a Austràlia, per l'idioma, però no ha sortit res. De fet, mentre m'esperava em plantejava si no volia plegar de veritat, perquè a les ofertes que m'han arribat sempre els he trobat alguna excusa per no acceptar-les". Un cop més, Sánchez manifesta els problemes per tenir alguna cosa que sigui de bon gust per a totes les parts. "És que pesa tornar a estudiar si marxo sol o amb ells, a quina ciutat, si quan hi sigui podré rendir físicament... S'ha ajuntat tot, sí. Però com que ja estava satisfet, aquí s'acaba".
El que no ho fa serà la seva relació amb el Girona i l'Espanyol. "El Girona mereixia ser on és, el futbol l'hi devia. Ja es veu com ha tornat a Primera, volent la pilota i defensant una identitat molt clara. Però pateix molt al darrere i, encara que l'Espanyol no hagi trobat un estil concret en tot el curs, et fa gol amb poca cosa perquè és rocós i gaudeix del desequilibri de Darder, Braithwaite i Joselu. Serà un derbi molt disputat", finalitza.