El futbol femení arriba al camp més bonic de Catalunya

BorgonyàAliena al pas del temps, la colònia de Borgonyà rep els visitants amb una gran bandera escocesa. Oneja al capdamunt de la xemeneia de l'antiga fàbrica. La xemeneia es va haver de fer en dues fases perquè inicialment l'església va rebutjar que el campanar quedés per sota d'un element terrenal. Quan l'església es va traslladar marge amunt, la xemeneia va poder créixer dels 33 metres als 46 actuals. L'empresa escocesa Coats va construir la colònia tèxtil a finals del segle XIX. I va canviar per sempre Borgonyà, part del poble de Sant Vicenç de Torelló (Osona): fins llavors hi vivien 25 persones entre quatre masies i una ermita. De cop, van arribar més de 200 escocesos de Paisley, llar dels Coats. I de les Illes Britàniques també va arribar el futbol, tan lligat al món industrial en aquells anys.

La primavera del 1895 es van fer els dos primers partits entre equips de municipis catalans diferents. La Sociedad de Foot-Ball de Barcelona, embrió del Barça, i la Torelló Foot-Ball Association, formada per treballadors escocesos de la colònia Coats, es van enfrontar a Barcelona (5-3) i a Osona (8-3). El modest Club Deportiu Borgonyà es va constituir el 1941, però l'entitat reivindica aquell 1895 com a data de naixement. "Tenim molta història. Som un poble de 300 habitants i només tenim primer equip, però el club ha sobreviscut sempre. Gràcies a la gent que l'estima. Mai desapareixerà", somriu Joan Sadurní. Exjugador i exentrenador del club, serà el president fins a aquest dijous, quan el rellevarà el seu fill Èric. "És el Borgonyà que vaig conèixer de petit: poca gent ben avinguda, un club petit d'un poble petit. Per això molts compartim cognoms", assegura el fill.

El Borgonyà, equip de quarta catalana, és l'orgull de la colònia. "És el nostre símbol", remarca Joan Sadurní, alcalde de Sant Vicenç vuit anys. La colònia manté l'estètica escocesa que va adquirir a finals del segle XIX: els carrers Escòcia, Paisley o Coats són files de cases adossades i unifamiliars d'indubtable estil britànic. La fàbrica va tancar fa dues dècades, però passejar per Borgonyà continua sent com passejar per Escòcia. A la part posterior del coll, els jugadors del Borgonyà llueixen les banderes d'Escòcia i Catalunya, de costat. La samarreta és blanca i negra: es creia que era així perquè eren els colors del fil que es produïa a la colònia, però, anys després, es va descobrir que eren els colors del Saint Mirren, el club de Paisley. Per a molts, Borgonyà encara és el poble dels anglesos.

També manté l'estètica escocesa el camp de futbol, a 15 minuts de Vic. L'hemeroteca diu que es va construir fa cent anys, el 1922 o el 1924. I tothom que l'ha trepitjat diu que és un dels més bonics de Catalunya, si no el més bonic. Encaixonat entre el riu Ter i el canal que alimentava la fàbrica, és hipnòtic. A l'estiu fins i tot hi creixen margarides: segueix sent de gespa natural. La gespa, de fet, no es podria canviar encara que es volgués: la colònia va ser declarada Bé Cultural d'Interès Nacional el 2013 i està protegida. L'octubre del 2018 el camp va quedar arrasat a causa de l'huracà Leslie, però ja ha recobrat el verd i la bellesa. Els aficionats del Saint Mirren van recaptar més de 2.000 euros per ajudar. Abans el camp ja havia superat els aiguats de 1940 i 1982. "És un tresor. L'ambient que es respira aquí, entre arbres, és únic. Aquí no hi ha plàstic, és tot pedra", diu Èric Sadurní. 

L'aposta per un equip femení

La setmana passada van trepitjar el camp setze noies: ara el Borgonyà vol tenir equip femení. "La història és molt maca, però també s'ha de mirar endavant perquè la història sola no t'aguanta. I que ara es faci un equip femení és l'hòstia", afirma el pare. "No podem quedar-nos sempre sent un equip amb molta història. Volem protegir i defensar la història i, si podem, fer-la més gran, recordant i estimant sempre d'on venim. El Borgonyà és un diamant i aquest diamant no pot ser només per als homes", segueix el fill. "És molt maco que Borgonyà tingui un equip femení. M'encanta. Em fa feliç. És molt bonic que tota aquesta història també la puguem disfrutar les dones i que el club es modernitzi", apunta Paula Sadurní, filla d'en Joan i germana de l'Èric.

És una de les cares visibles del nou projecte. "El Borgonyà és l'epicentre de la vida de la colònia", reconeix. El seu avi també havia sigut jugador i entrenador, igual que el seu pare i el seu tiet. El cas de la família Sadurní il·lustra com s'ha anat transmetent l'amor pel Borgonyà, de pares a fills. "No és un cas aïllat. Hi ha moltes famílies com la nostra", matisa el pare. I posa sobre la taula el nom de Bruna Vilamala, futbolista del primer equip del Barça nascuda i criada a la colònia: "Els seus dos tiets havien jugat al Borgonyà".

El Borgonyà vol que el nou equip femení comenci a competir el curs que ve. Per ara, ja compta amb una vintena de noms. Aquest dilluns ja es farà un segon entrenament. Abans del primer, dimarts passat, Èric Sadurní va parlar davant les futbolistes. "El fet que pugui ser una realitat ens emociona i il·lusiona. Farem tot el possible per materialitzar aquest somni", va assegurar davant les banquetes. Els seus primers records, afegeix ara, són d'aquest camp, igual que en el cas de la Paula: recorden sortir a jugar al descans, tirar petards per celebrar ascensos. L'Èric diu: "Per a mi aquest club és el màxim. El Borgonyà transcendeix els interessos personals: és de tots. Potser no és un projecte de vida, però és un projecte que t'acompanya tota la vida. Com en el cas del meu pare. A mi m'agradaria estar vinculat a aquest club fins al dia que em mori, perquè me l'estimo".