TorellóSi, com va deixar escrit l'escriptor britànic Martin Amis, mort fa un mes, "els escriptors moren dues vegades: quan mor el seu cos i quan mor el seu llenguatge", els futbolistes també moren dos cops: com a jugadors i com a persones. Eneko Fernández (Saragossa, 1984), exfutbolista i onzè guanyador de Masterchef, diu que sí amb el cap. Establert a Terrassa, era l'únic participant del programa de cuina de TVE al qual no es presentava pel que era, sinó pel que havia sigut: futbolista. "És com si et quedessis allà, suspès en el temps. I el que ve després és el desert, el no res. Sempre parlaràs de la teva vida anterior i no del que ets després, del present, de la teva nova vida", explica.
"Jo també tenia el prejudici de dir «No puc ser allò perquè ja he sigut això». Sents que ja has gastat totes les bales que tenies i que ja no pots perseguir un altre somni, però, hòstia, segueixes sent una persona i no et pots quedar allà, sinó que has de seguir buscant reptes, oportunitats", afirma, feliç d'haver-se reinventat. La idea és rebel·lar-se contra el que va escriure Scott Fitzgerald de Tom Buchanan, un exjugador de futbol americà fictici i "un d'aquells homes que als 21 anys assoleixen tal grau d'excel·lència que tot el que ve després té regust d'anticlímax": "Aniria sempre més a la deriva, perseguint amb nostàlgia un partit que ja no s'havia de repetir per a ell".
La victòria a Masterchef ha sigut "una bogeria", per a Fernández. "Jo pensava que ja havia gastat tota la sort. ¿Quants nens que volen ser futbolistes ho acaben sent? I després de la carrera de futbolista, amb la responsabilitat de tenir una família i una feina, et preguntes en quin moment pots parar-ho tot per formar-te en el món de la cuina. Era impossible. Masterchef era una oportunitat increïble en aquest sentit, però penses que segur que no t'agafaran. I de cop vas al càsting [70.000 inscrits] i t'agafen. I vas al programa i pam: guanyes. M'ha tocat la loteria dos cops. Perquè això m'obre una porta directa", admet Fernández, que ha guanyat 100.000 euros i passarà un mes al restaurant de Jordi Cruz ABaC, a Barcelona.
L'aragonès coneix bé la ciutat de la seva etapa com a futbolista: el 2007 va fitxar pel Barça B de Pep Guardiola, reclutat per Joan Laporta per tornar el filial a Segona B en la seva primera experiència com a entrenador. Fernández s'havia format al Saragossa i ja havia debutat amb el primer equip a la Copa del Rei, però no va dubtar: "Era una oportunitat única. Perquè soc culer a mort des de petit i per l'oportunitat d'entrenar-me amb Guardiola. Vaig venir sense pensar-m'ho i amb molta il·lusió. I aquell any va ser un màster. Buf, vaig aprendre i disfrutar moltíssim. Em va marcar per a la resta de la vida". Tenia 23 anys.
"No hi havia una persona al món més feliç que jo. Era com Eurodisney, per a mi", explica. Perquè era el primer cop que sortia de casa, i a més sovint s'entrenava amb el primer equip, sota les ordres de Frank Rijkaard: "Amb Ronaldinho, Henry, Eto'o, Xavi, Iniesta, Puyol... No sé si ho he de dir, però cada cop que pujava amb el primer equip m'ho enduia tot: la tovallola, les xancletes, els calçotets, la roba, tot. No podíem fer-ho, en teoria. Després m'ho emportava a Saragossa i tenia tots els amics vestits del Barça", recorda amb un somriure.
Rememora també un gol de falta a Palamós que va servir per guanyar un partit molt important per seguir líders i acabar obtenint l'ascens, davant de rivals com el Balaguer, el Banyoles, el Cassà de la Selva, el Manlleu o la Rapitenca. "Tenia molta competència als extrems, amb Víctor Vázquez, Jeffrén, Pedro, Gai Assulin, que tot i que era un nen de 16 anys era una autèntica bogeria", emfatitza. També parla de Busquets: "Va començar com a suplent, però ens va acabar donant una lliçó a tots de com es juga al joc de posició. Mai he vist ningú a qui li vagi més de pressa el cap". I glossa la figura de Guardiola: "Un apassionat i un enamorat absolut del joc i del futbol".
L'etapa blaugrana només va durar un any: "Em va saber molt greu. Vaig plorar molt. Va ser molt dur, molt. Però amb el pas del temps he anat entenent que hi havia un nivell al qual jo no arribava: aquells extrems l'any següent guanyarien la Champions amb el Pep. Però estic content, eh? El balanç va ser superpositiu". Després jugaria quatre anys al Sabadell, que li va brindar un ascens a Segona (2011) i una família. "Van ser els millors anys de la meva carrera, el meu pic", reconeix. Va disputar 28 partits a la categoria de plata com a arlequinat. Feliç, conclou: "M'ha agradat recordar tot això. Ha sigut bonic".