D’un Europeu històric als podis de les curses de muntanya

BarcelonaÉs un cul inquiet. I és extremadament competitiva. Mai se n’ha amagat perquè va saber fer-ne talent d’aquesta manera d’entendre l’esport (i la vida). Per això quan va penjar les botes després d’una llarga i exitosa carrera futbolística, culminada amb un sorteig de camp amb la capitana de França, Sandrine Soubeyrand, a l’Europeu de Suècia, va tenir clar que havia d’encetar nous projectes. I es va posar a córrer. A córrer molt i molt ràpid. “L’experiència a la Euro va ser dolorosa. El que havia de ser la il·lusió de la meva vida, després de tants anys de trajectòria, va acabar sent una altra cosa. Ja em rondava pel cap retirar-me i després de Suècia, ho vaig tenir clar”, explica l’exmigcampista Sandra Vilanova (Barcelona, 1981). Va aparcar el futbol –tot i que hi va tornar per uns mesos, entre desembre i febrer– i va començar amb curses populars, triatló i trail, esport que l’ha atrapat. Ara ocupa la majoria dels podis de les curses de muntanya que es fan a Catalunya.

Però fa justament quatre anys, el 12 de juliol de 2013, patia a la banqueta d’un Anglaterra-Espanya històric per al futbol femení estatal. Era el primer partit d’un Europeu que treia la selecció espanyola de l’anonimat en el que vivia des del 1997 –any de la seva única participació en una fase final continental–, i que premiava l’esforç d’una generació que havia aixecat les bases del que és ara el futbol femení. En una setmana, i a Holanda, serà el torn per a una nova tongada de jugadores que, a ulls de Vilanova, “té molta qualitat, juga amb un estil molt clar i com un equip”. Per a l’ex de l’Espanyol, el Llevant i l’Atlètic de Madrid, entre d’altres, aquesta serà la clau de l’èxit de ‘la roja’ a l’Euro 2017, i per això entén les absències de Vero Boquete o Sonia Bermúdez de la llista de Jorge Vilda. “S’ha escollit gent més jove i de confiança del tècnic a les categories inferiors. En el fons, han fet un favor a Vero i a Sonia. És pitjor que et diguin que es fa relleu generacional quan ja ets allà i quan véns de jugar-ho tot a la fase de classificació”. Com li va passar a ella, recorda amb frustració. Empassar-se les ganes de jugar (va disputar només un partit, i no complet) quan estàs acostumada a ser protagonista no és senzill.

No va ser el final que esperava. De fet, no va ser ben bé el final. Després de l’estiu va anunciar que no seguiria jugant, condicionada per la decepció amb la selecció i per una alerta mèdica. En l’última revisió prèvia a la Euro, li van detectar una hipertròfia al ventricle esquerre. “Em vaig espantar molt al principi, el primer consell del cardiòleg m’apartava de l’esport totalment. Després ja em van dir que podia fer vida normal, la meva vida normal”. Que en el cas de Sandra Vilanova vol dir no parar i exigir-se més. Uns mesos després de retirar-se, li van trucar de l’Espanyol per tornar. Va acceptar. Tot i que va durar només un mes i mig per culpa d’una lesió. Greu. Primer diagnòstic, trencament del lligament creuat anterior. Ja a quiròfan, la cosa va quedar només en ruptura parcial i el lateral intern tocat. “De vegades em penedeixo. No sé si de tornar, o d’haver-ho deixat a l’estiu”, confessa. Perquè ara, als descensos, ha de calcular recolzaments per no ferir un genoll que li fa la guitza. “Deu ser una herència del futbol, que quan corro, anticipo molt. Miro si una zona relliscarà, quina tercera passa hauré de fer o on he de reservar forces. M’estudio el perfil de la cursa, programo on menjaré. Sóc molt estratègica a les carreres”. Vicis de migcampista.

S’entrena pel seu compte –aprofita els coneixements que té com a Llicenciada en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport, i en Fisioteràpia per programar-se les sessions– quan surt de treballar a Sandwichez, on fa de responsable al local de Ronda Sant Antoni. “Costa trobar l’energia per entrenar quan acabes de la feina. És avorrit fer-ho sola, sobretot els dies que toca treballar força o fer sèries”, admet. Són conseqüències d’haver crescut en un esport d’equip. La part bona, ara, és que l’èxit només depèn d’ella, i de moment, pel seu compte –no té patrocinador ni club que li posi mitjans professionals, tot i que corre amb el suport de l'equip Ashi –, la cosa li està anant força bé. “Porto algun podi que altre, sí”, i somriu com per dissimular-los. L’últim, al Trail Fonts del Montseny a principis de juliol. És Sandra Vilanova. Una migcentre a les muntanyes.