Guanya la millor màquina de guanyar

BarcelonaNomés saben guanyar. Elles no participen, elles guanyen. Passen els anys i els Estats Units segueixen sense tenir rival. Han guanyat la meitat dels Mundials que s'han disputat a la història, quatre, i havien començat aquest viatge cap a França amb un únic objectiu: repetir títol de campiones del món. "Tot el que no sigui guanyar serà un fracàs", han repetit sistemàticament les jugadores en cadascuna de les seves intervencions. No calia que juguessin, perquè per a molts eren tan favorites que el desenllaç final era evident, però sí que calia, en el fons. Perquè malgrat que han merescut la victòria en cadascun dels partits que han jugat, inclosa la final d'ahir davant dels Països Baixos, que va decidir-se per 2-0 amb els gols de Rapinoe i Lavelle a la segona meitat, s'ha demostrat que la seva autoritat ja no és tan incontestable. Que les adversàries se li acosten i la fan patir. Però en aquests enfrontaments cada cop més igualats, elles segueixen sent les millors. Les més fortes. Les que ningú pot derrotar.

Ha passat el torneig i pràcticament no se li han vist fissures als Estats Units. Ahir tampoc va ser el dia de veure-la dèbil i guanyable. Al final, l'equip nord-americà és qui millor juga els partits decisius, aquells en què la majoria de seleccions humanes tremolen per la pressió i s'esmicolen per la intensitat del context d'una final de Mundial. Holanda va acabar desfeta, absolutament fatigada després de l'esforç amb què van haver-se de defensar. La seleccionadora Sarina Wiegman va modificar la idea habitual i va recomposar el seu equip en un 4-4-1-1, amb Miedema a la mitjapunta i Beerensteyn a dalt, despenjada i a punt per sorprendre a la carrera. El pla era reactiu i la idea era esperar al darrere per no patir amb pilotes a l'esquena. Durant molts minuts va funcionar i Holanda va rebre el premi d'arribar al descans sense encaixar gols, una fita que cap altra selecció havia aconseguit en tot el mes.

Però la fatiga acumulada era màxima. La blaugrana Stephanie Van der Gragt no podia amb la seva ànima als minuts finals, estava farta de córrer darrere d'Alex Morgan, de Tobin Heath o de Megan Rapinoe. Segurament aquesta agonia amb què l'equip neerlandès havia de defensar-se per igualar forces va tenir molta culpa que el partit tornés a obrir-se amb un penal, fruit de l'angoixa, de l'estrès, d'haver d'anar al límit per estar mínimament a prop. El VAR va revisar una entrada dins de l'àrea de Van der Gragt, que va aixecar la cama fins a l'espatlla de Morgan per refusar una pilota que la superava, i es va xiular penal. Era el minut 61. Megan Rapinoe, canviant el llançament al pal dret, va batre Van Veerendaal i va encetar el marcador.

Anar per davant era una garantia. Ho ha sigut durant tot el torneig: selecció que s'avança, selecció que guanya. Ahir no va ser diferent. Aprofitant l'estona bona, i amb els Països Baixos noquejats amb l'1-0 en contra, els Estats Units van apujar una marxa i van anar a buscar el segon gol, que va trobar al minut 68 Rose Lavelle, la Pilota de Bronze del torneig. Amb l'avantatge clar, Estats Units va posar el mode passiu i va deixar morir una final com havia fet durant tot el campionat. Amb ofici, amenaçant amb alguna cavalcada al contraatac, traient faltes per guanyar segons, allargant conduccions i amagant la pilota al córner, renunciant a penjar centrades de qualsevol manera. El mode competitiu dels Estats Units és únic i s'ha comprovat que és efectiu. Ningú juga amb la mateixa mentalitat que elles. "Seguirem guanyant fins que no només siguem el millor equip de futbol, sinó el millor equip de futbol del món", l'esperonava Nike amb un espot publicitari magnífic, de seguida que va acabar el partit.

Rapinoe, l'estrella

"El secret de l'equip és que estem una mica boges i que no parem de córrer fins a guanyar", deia Megan Rapinoe al final del partit. L'extrem nord-americana, que va regalar un parell de bones assistències a Morgan i Mewis, va ser guardonada com la millor jugadora del Mundial i va rebre, també, el trofeu de màxima golejadora. Els 6 gols i les seves 3 assistències valen més que els 6 de la mateixa Morgan i l'anglesa Ellen White. El premi a millor portera va ser per a l'holandesa Sari Van Veenendaal, decisiva ahir per afegir emoció al partit. Lucy Bronze va ser considerada la segona millor futbolista del Mundial i la jove revelació va ser Giulia Gwinn, d'Alemanya. Amb la campiona no hi va haver sorpreses.