Esperit nadalenc

BarcelonaNadal és un moment de recolliment, de bons sentiments i, també, de contradiccions. No cal ser creient per viure l’espiritualitat d’aquestes dates: l’amor més enllà del nostre cercle és la pedra angular del cristianisme, i aquest sentiment el compartim molts dels que oscil·lem entre l’ateisme i l’agnosticisme. Envaït per aquest esperit visc amb pau moltes de les turbulències individuals i col·lectives que em fan patir. De totes elles, aquí només puc escriure de la més important d’allò que és menys important: el futbol.

El futbol és una religió a la recerca d’un Déu (gràcies, Manuel Vázquez Montalbán), i l’Espanyol, una qüestió de fe (gràcies, Enric González). A l’espera que Ell m’ho expliqui i amb una fe a prova de descensos, no puc entendre per què l’Espanyol presenta dues cares tan diferents, com a local i com a visitant. Un dels millors equips a casa; un dels pitjors fora. Més enllà d’explicacions tècniques (d’això ja en parlen els que en saben), crec que hi ha una qüestió d’exigència. La prudència sobre la definició d’objectius ens ha fet traïdors de la nostra essència. Malgrat presumir de bona salut econòmica, definim uns objectius modestos fills d’un complex històric i d’una absurda insistència en la breu estada a Segona Divisió. Tot això, amb el Rayo en zona Champions i nosaltres en el nostre etern onzè lloc a la classificació. Falta tensió perquè falta exigència. Tenim un equip massa pijo: amb una mica de talent en tenen prou per cobrir l’expedient.

Però si l’esperit nadalenc em fa perdonar els que em volen mal, què no puc fer per aquesta mena de fills consentits que són per a mi els jugadors del meu equip. Per això els vull entendre i sempre estic disposat a donar-los una altra oportunitat. I per això em dol quan els mitjans de comunicació ignoren —vull creure, esperit nadalenc, que més per indolència que per mala intenció— el premi de la FCF a Nico Melamed com a jugador català amb més projecció. Per això celebro que l’Espanyol hagi fet una oferta de renovació a Óscar Melendo, el Dani Solsona del segle XXI —perdó pel sacrilegi—, que encara ens ha de donar moltes alegries fins a convertir-se en el nostre one man club més absolut. Fins i tot, des d’aquest amor infinit que sento aquests dies, visc amb una continguda alegria que jugadors que no tenien lloc al nostre primer equip, per exemple Ferran Jutglà, hagin tingut l’oportunitat de trobar un forat per poder debutar a Primera Divisió. Beneïts siguin.