L'Espanya de Lamine Yamal posa la cirereta a una Eurocopa memorable

BarcelonaLa selecció espanyola més diversa de la història ha culminat a Berlín una Eurocopa perfecta. És la quarta, més que cap altre país europeu. Sobre el paper, Espanya no tenia el millor entrenador. Tampoc cap expert golejador reputat ni cap defensa central de primer nivell. Tanmateix, ha jugat millor que ningú i ha superat tots els esculls possibles per assolir una glòria tan inesperada com meritòria. L'èxit arriba per la porta gran: amb un ple de victòries i l'orgull afegit d'haver eliminat en la part més exigent del quadre la selecció amfitriona (Alemanya) i la vigent subcampiona mundial (França). A la final, el conjunt de Luis de la Fuente es va desfer de la imponent Anglaterra, que haurà de continuar mastegant per traduir bons jugadors en equips guanyadors. Nico Williams i Mikel Oyarzabal van ser els executors d'una nit màgica a l'Olímpic de Berlín.

El triomf de la roja més cosmopolita que s'ha conegut no es pot entendre sense el fenomen cridat a marcar una època. L'Eurocopa de Lamine Yamal serà recordada durant lustres. Amb 17 anys acabats de fer, cara de nen i brackets a la dentadura, aquest prodigi criat als marges ha deixat bocabadat un continent amb jugades d'escollit i un gol antològic a semifinals. També ha enganxat desenes d'aficionats culers (i catalans) a una causa que no haurien pensat mai que els aixecaria de la cadira. Un futbolista tan jove no havia sigut mai tan decisiu en un campionat de seleccions nacionals. No hi ha precedents, ni tan sols Messi o Pelé, que es puguin comparar en termes de precocitat a l'extrem esculpit a La Masia i promocionat per Xavi Hernández aquesta temporada al Barça. En la final d'aquest diumenge només li va faltar el gol. Va tenir dues ocasions per marcar-lo. No es va estar, això sí, de fabricar el que va obrir la llauna.

El guió del partit no va sorprendre cap dels presents. Tal com havia fet en els duels anteriors, Anglaterra va sortir a entregar la possessió a l'oponent. La prioritat dels de Gareth Southgate, un entrenador criticat per la seva proposta poc atractiva, va ser protegir Pickford amb dues línies de quatre jugadors en camp propi. El tècnic britànic només va eximir Foden i Kane d'aquesta feina desagraïda sense pilota contra una Espanya obligada a trobar espais on no n'hi havia. Privats de qualsevol passadís interior, els espanyols van haver d'obrir joc a les bandes, on van topar una vegada i una altra amb Walker i Shaw, dos marcadors molt fiables. Abans del descans, només Morata va aconseguir inquietar la porteria rival en una acció aïllada que Stones va rebutjar a córner. Fabián, Olmo i Rodri no es van atrevir cap vegada des de la mitjana distància, mentre que Lamine Yamal i Williams van guardar dinamita per a la represa.

El millor arribaria a la segona part

Tot i la unidireccionalitat de la trama, Anglaterra va acabar el primer parcial amb l'únic intent entre els tres pals a favor. Va arribar en una jugada a pilota aturada que Foden va voler materialitzar al segon pal. El talentós mitjapunta del Manchester City va trobar la manera d'embocar Unai Simón, però el porter de l'Athletic Club, molt segur sempre que no ha de córrer riscos en la sortida de la pilota des del darrere, va neutralitzar l'emboscada.

Passar pels vestidors va ser un mal negoci per als anglesos. S'hauria pogut pensar el contrari veient que De la Fuente va haver de canviar per lesió Rodri Hernández, el millor home de l'Eurocopa. Però va ser Espanya, en una acció de pura electricitat a la zona de tres quarts, la que per fi va sacsejar la final. L'1-0 va néixer a la banda dreta de l'equip vermell, on cohabiten el veterà d'espanyolitat prototípica Carvajal i l'adolescent Z d'origen africà Lamine Yamal. El lateral madridista va trobar entre línies l'extrem blaugrana, que va conduir pel balcó de l'àrea i va aprofitar les arrossegades de Morata i Dani Olmo per fabricar una assistència ideal per al seu amic Nico Williams. Pickford no va poder salvar la pilota creuada de l'atacant navarrès, que va celebrar la diana amb ràbia, conscient que la final podia decidir-se en moments puntuals com el que va saber enviar a la xarxa oponent.

Lluny de fer reaccionar Anglaterra, l'embranzida propiciada pel gol de Williams va obrir espais a l'esquena de l'esquema de Southgate. Aquest escenari va ser un caramel per als atacants espanyols, que van tenir la sentència als seus peus a través de Dani Olmo (48') i Lamine Yamal (65'). A la porteria contrària, Bellingham intentava respondre en accions autofabricades, cap tan clara com la que Pickford va negar a Lamine Yamal amb una gran aturada. Però que els anglesos semblessin morts no els convertia en un equip derrotat. De cap manera. Havia passat més cops a l'Eurocopa i va repetir-se a la finalíssima: van treure's un bri de genialitat del no-res per salvar el coll. Ho van fer gràcies a un duel perdut de Cucurella que va acabar amb una pilota a la frontal per al revulsiu Palmer, que va trobar la xarxa amb un gran xut fort i col·locat, impossible per a Unai Simón.

Amb l'1-1 al marcador, i malgrat els decibels majoritaris a la bancada anglesa, Espanya no es va arrugar gens. De fet, en el 81', Lamine Yamal va estar a punt de tornar a avançar els de De la Fuente amb una definició que de nou Pickford va arruïnar amb una enorme estirada. Una oportunitat que mostrava que la roja estava jugant millor que Anglaterra i que va ser el preludi de l'acció que, en el 87', va redimir Marc Cucurella de l'errada que va propiciar la diana de Palmer. El jove maresmenc va assistir brillantment perquè Oyarzabal, en posició de nou, fes el 2-1 definitiu. Sense temps per acabar de creure's la gesta, els espanyols van consumir qualsevol opció de pròrroga amb l'únic patiment d'una pilota salvada per Olmo sobre la línia. Triomf totalment merescut per a una generació a batre que va arribar a l'Eurocopa amb pell d'outsider. I que té un menor d'edat, orgull del barcelonisme i d'un dels barris més humils de Catalunya, com a principal punta de llança.