Valery Fernández: “El futbol ha sigut molt cruel amb el Girona”

GironaValery Fernández (l’Escala, 1999) té ganes de menjar-se el planeta. Ni una terrible lesió al lligament encreuat anterior, amb afectació del menisc, que el va tenir apartat deu mesos dels terrenys de joc li ha restat energia, després d’aterrar amb aire fresc en els últims passos del Girona a Primera Divisió, aviat farà dos anys. La il·lusió, passat el dol, segueix intacta. El triomf a Leganés ha revitalitzat els ànims del conjunt gironí, que encara sense Cristhian Stuani, rep l’Oviedo a Montilivi (20.30 hores, #Vamos).

Com recordes la teva estrena?

Vaig complir un somni que em va canviar la vida. Vaig veure la recompensa a tot el sacrifici, són dies especials de rememorar, ho conservo a la memòria. Tot ha anat molt de pressa i han passat massa coses, però estic en un lloc preciós, on em cuiden i soc feliç.

El teu nom és història: vas marcar al Wanda la nit que s’elimina l’Atlètic de Madrid i us classifiqueu per als quarts de la Copa.

Ara ho començo a assimilar, però és una d’aquelles coses que no et creus que t’hagi passat a tu. L’última cosa que m’esperava aquell dia era marcar, i fer-ho d’aquella manera, perquè va ser un golàs. L’estadi va quedar-se en silenci de cop. És inoblidable. I jo era allà, celebrant-ho, que la celebració va ser un drama [riu]. És l’instant més bonic que he viscut al Girona. De fet, de tant en tant me’l miro i cada vegada m’agrada més.

Quina gran època es vivia, oi?

Sí, sí, era una passada. A títol individual, estava competint amb bon rendiment a Primera i la gent confiava en mi. Ho teníem bé per salvar-nos, però va ser una pena que entre el nostre desencert i la falta de sort no poguéssim vèncer un partit més dels últims deu. Però sempre hem donat el màxim, també el curs passat a Segona. Volíem pujar, però no vam poder. Ens vam quedar a un minut de la pròrroga. A un minut...

Les derrotes, a Montilivi, generen traumes.

El futbol ha sigut molt cruel amb nosaltres. Sempre hi ha inconvenients en l'últim moment i és complicat d’entendre el perquè d’aquestes formes. Però ho intentem, hi deixem la pell. Ningú es pot penedir de res, perquè ens vam buidar. I és dur, és molt dur. Després de l’Elx ho vam passar molt malament. Ploràvem, estàvem tristos. Estàvem tan convençuts que pujaríem... Era aconseguir-ho sí o sí, teníem les idees clares. I apareix una vermella a Stuani i un gol al temps afegit; i ara no ens queda més remei que aixecar el cap.

D’on traieu les forces per seguir insistint?

Els cops et fan madurar i hem millorat amb Francisco, estem més treballats. I això no deixa de ser futbol, no podem pretendre que tot vagi bé sempre. Cal conviure amb les dificultats i enfortir el caràcter, aquí no ens rendim. Si alguna cosa sabem prou, és que si volem que la temporada ens beneficiï, ens hem de continuar esforçant i seguir creient en aquest projecte, perquè tenim plantilla i estructura de club. L’esport reparteix noves oportunitats i estem convençuts que podem assolir grans coses. Tant de bo ho fem possible, perquè seria una gran alegria.

¿Us heu tret angoixa de sobre pel fet de no ser els clars favorits de la categoria?

L’any passat això va jugar-nos en contra, és cert. Ens vam exigir que havíem de pujar a qualsevol preu i vam acabar sentint una pressió addicional. Actualment ens hem tret el cartell, tot i que la Lliga i les jornades posaran tothom al seu lloc, i sense el favoritisme podem treballar més tranquils. Però asseguro que veient el vestidor que ens ha quedat, lluitarem i anirem a totes.

Per la teva entrega no serà.

Quan surts d’una primera lesió de gravetat, que és un món desconegut fins que t’hi trobes, no negaré que sempre fa una mica de por descobrir com reaccionaràs. A més a més, com és el meu cas, si bases el teu joc en els canvis de ritme, la potència i la velocitat. Estic molt agraït perquè la gent s’ha portat molt bé amb mi i m’han dut pel bon camí, però tampoc estaré perfecte d’un dia per l’altre, necessito més rodatge i minuts. Ara estic molt motivat.

Anímicament, com es gestionen tants alts i baixos?

Pràcticament, vaig pujar del juvenil a Primera Divisió en un tancar i obrir d’ulls. I quan em vaig lesionar, vaig passar del dia a la nit, de fer-ho tot a no poder fer res. Els primers tres mesos estava al sofà sense moure’m. Recordo que poder tornar a caminar, bromejar amb els companys i ocupar el cap m’aportava una satisfacció... Tot va millor si estàs positiu, malgrat que hi hagi moments en què creus que tot és una merda i no tires endavant.

Ser de la casa també permet que el sentiment de pertinença sigui més fort.

Per als que som nascuts aquí, és un orgull representar l’escut. El sentim molt nostre i es viu un ambient molt sa. Aquest és l’any en què hi ha menys gironins, però tothom sent els colors. Als nous fitxatges els expliquem que aquest és un club humil i treballador, que ha patit molt per ser qui és. Això ho hem d’inculcar i en tenim exemples, perquè persones com Aday o Ramalho saben com ha anat tot el recorregut. Els objectius, a Girona, sempre han costat de guanyar.