Anaïr Lomba, 'Lombi': "Em retiro del futbol perquè no puc ni caminar"

Sant Adrià de BesòsDir adeu als terrenys de joc sempre és complicat, però fer-ho per segon cop i obligada per una lesió traumàtica resulta encara més difícil. Han sigut dies durs per a l'Anaïr Lomba, Lombi, ja exjugadora de l'Espanyol, després que aquest dilluns anunciés que, de nou, el seu genoll havia dit prou. És un emblema del club i sent un amor profund pels colors, que la van fer tornar de la retirada per vestir la samarreta perica. La seva il·lusió era aconseguir retornar al club del seu cor a Primera; això no obstant, ho haurà de fer des de la grada i no des de la gespa, com ella voldria. L'endemà del seu anunci, Lombi se sincera a l'ARA.

Com has preparat el moment d'anunciar la teva retirada?

— Em vaig lesionar fa un mes i la gent es preguntava què em passava perquè no apareixia a les convocatòries. Amb els meus antecedents, dir que tenia una lesió al genoll era pràcticament anunciar la meva sentència final i vam decidir no dir res. Per a mi això de no explicar la veritat m'estava fent mal. Dilluns va ser molt difícil, però ho necessitava. Avui ja vinc amb una altra mentalitat. No vull entrar gaire a les xarxes socials. És cert que em toca afrontar la situació per les entrevistes, però quan normalitzi la meva situació ja estaré bé.

Com s'afronta un dia com el de dilluns?

— No volia que arribés, perquè ningú es vol retirar, però també ho necessitava. Havia de fer front a la realitat que m'ha tocat viure i, com abans assumeixi que no puc seguir sent futbolista, millor m'anirà.

De qui et vas enrecordar en aquell moment?

— Tenia molt present el meu pare, perquè no en sabia res. Sí que l'hi havia dit a la meva mare, però no al meu pare, perquè ja coneixia l'estat del meu genoll i no volia que ho seguís passant malament. Vaig anar a casa per Nadal per dir-l'hi, però no vaig ser capaç. El vaig trobar a faltar ahir, però també sabia que li faria mal estar allà i preferia que ho veiés des de casa per assumir-ho.

Com va ser la conversa amb ell després d'anunciar-ho?

— Es va enfadar i em va preguntar per què no l'hi havia dit. Li vaig dir que no volia que ho passés malament per Nadal. Crec que li he estalviat setmanes de malestar. Només ho sabien tres persones i molta gent notava que estava més trista. És una cosa que has d'assumir tu personalment. M'he separat una mica del món per intentar trobar-me a mi mateixa. No sé si ho he aconseguit i crec que em costarà, però és el que tocava.

Creus que necessitaràs ajuda psicològica?

— El club me n'ha ofert. Hi ha hagut moments que l'hauria d'haver fet servir, però a vegades em crec més forta del que soc i no l'he demanat. És possible que la necessiti, segurament quan porti més temps retirada i hagi assumit més la situació.

El procés per arribar a la decisió de retirar-te ha sigut molt ràpid.

— Jo ja sabia que el meu genoll estava malament des de feia temps. Sembla que hagi estat més ràpid, però internament ja havia fet el procés. Jo ja sabia que aquest seria el meu últim any, potser per això ja havia començat a pair l'adeu.

Com ha sigut el dolor en aquest últim mes?

— Vaig estar setmanes amb crosses, sense poder recolzar el peu. No tinc la mobilitat completa del genoll i m'estan creixent ossos per protegir l'articulació per on no haurien de créixer. El dolor és el menys important, porto temps convivint-hi. El problema és la mobilitat en el dia a dia. Hi ha un treballador al club que li va passar el mateix i ara corre maratons. No crec que en pugui córrer una [riu], però vull tornar a fer una vida el més normal possible.

I ara què?

— Primer vull recuperar-me i caminar, que ni tan sols ho podia fer. M'encantaria tornar a fer esport, però ara mateix és complicat. Sé que el club deixarà que em recuperi aquí i que m'ajudaran. A partir del juny no sé què passarà, però sé que el club compta amb mi perquè segueixi vinculada a l'equip. M'he preparat per a aquest moment durant molt temps i tindré recursos per tirar endavant.

És el mateix procés que amb la primera retirada?

— No, perquè el primer cop hi havia un petit percentatge de possibilitats de tornar i m'hi agafava amb totes les forces. Ara sé que ja no hi ha opcions perquè m'hi jugo molt.

I ha augmentat el patiment respecte a la primera vegada?

— Totalment. Estar al camp em feia feliç, però ara no tinc aquesta opció.

Com et prepares mentalment per assumir que no tornaràs al camp?

— Necessitaré un temps allunyada de tot això, però tampoc puc deixar del tot les meves companyes. Estaré a prop i hauré d'aprendre a viure-ho d'una altra manera.

Quan tu et vas retirar vas dir que si tornaves seria aquí. Què té d'especial per a tu l'Espanyol?

— Jo he sigut molt feliç aquí. L'Espanyol m'ha donat les persones més importants de la meva vida en tots els sentits: amigues, companyes, gent que estimo i que voldré tenir al meu casament, l'estima que m'ha demostrat l'afició... Jo no he fet res fora del normal, podrien idolatrar altres jugadores, però m'han escollit a mi. Jo volia retornar-ho tot al club.

Com vas prendre la decisió de venir aquí tot i l'estat del teu genoll?

— A mi em van trucar i vaig dir que sí, sense pensar en el genoll. No ho vaig dubtar i em vaig posar a entrenar-me per tornar. Molta gent diu que em vaig retirar perquè no tenia ofertes, però quan em vaig retirar amb el València tenia fins a cinc ofertes per seguir jugant a primer nivell. Són comentaris que fa la gent per fer mal. A mi no m'importava jugar a Primera o a Segona, accepto el rol que faci falta.

Et penedeixes d'haver tornat?

— No. Vaig tornar per jugar poc, ja que hi havia pandèmia, i he jugat 50 partits en aquests anys. Per mi valia la pena només pel primer, perquè volia acabar aquí.

Demostres un amor molt pur pel club.

— És la meva forma d'entendre el futbol. No m'agrada el futbol modern i el que comporta; m'agrada el futbol de barri, de sentiment. Jugadors com Iago Aspas i la seva relació amb el Celta. No puc ser jugadora d'un sol club perquè no vaig néixer aquí, però és un concepte que admiro i em fascina. No m'agrada la gent que es mou per diners. Em sento d'aquí i sé que algun dia hauré de marxar, però seguiré sent de l'Espanyol. Tinc el meu carnet de sòcia i un lloc a la grada, i ho seguiré tenint quan marxi. 

D'on et ve aquesta filosofia?

— Jo vinc d'un poblet de Galícia on jugàvem al fang. No vaig tenir contracte professional de futbolista fins als 24 anys i no m'he criat amb una altra cosa. Quan l'any passat ens van donar un cotxe em semblava una bogeria. Ara soc la més gran del vestidor i no puc oblidar tot el que m'ha costat arribar fins aquí; les joves potser no ho valoren tant. No crec que la meva forma de pensar sigui la millor, cadascú té les seves creences.

Com vas viure el descens de categoria?

— Durant l'any sembla que et salvaràs fins que arriba un punt en el qual veus que no hi ha res a fer. Totes vam plorar de ràbia i de no saber què fer. Ens vam esforçar al màxim i no vam poder canviar la situació. Sempre m'he considerat una persona forta mentalment, però l'any passat em va matar. Aquest any el rol és diferent, però el meu cap seguia pensant en l'any passat. De tot el que m'ha passat en la meva carrera, això és el pitjor. És una cicatriu interna que costarà fer desaparèixer. Si aquest any aconseguim pujar, les meves companyes aconseguiran que me'n senti partícip, com han fet durant tota la temporada. Posaria les meves dues cames si em signes que l'Espanyol ascendeix aquest any.