Bruna Vilamala: "Em plantejava si valia la pena fer tot això per tornar a jugar"

CastelldefelsJa fa gairebé un any que és lluny dels terrenys de joc. Bruna Vilamala, jugadora del Barça, es va trencar els lligaments creuats del genoll, per segon cop, a l'inici d'un partit amb la selecció espanyola l'octubre del 2021. La lesió que és el botxí particular de l'esport femení s'ha acarnissat amb la promesa de La Masia. Les lesions de lligaments creuats han sigut una plaga dins el vestidor blaugrana i la seva última víctima, Alexia Putellas. Però ella no pensa abaixar els braços. Malgrat que admet que hi ha hagut setmanes i fins i tot mesos molt durs, està preparada per tornar a la gespa com més aviat millor. Només té vint anys.

En quin punt estàs de la lesió?

— Han sigut uns mesos molt complicats. És una lesió que ja havia patit i ja sabia tot el que em venia i les fases que viuria. És una lesió molt llarga, amb moltes fases, i mentalment és difícil de portar, sobretot sense ajuda. Ara puc dir que estic bé i amb força. Veig la llum al final del túnel. Per tant, tot el que em queda fa baixada. Ara ja és futbol, que és el que jo vull. Estic bé perquè em veig amb ganes. Estic tocant lleugerament la pilota, molt poquet, però em sento còmoda. No he perdut res. És més, crec que hi he guanyat, perquè físicament estic millor que quan em vaig lesionar.

Et vas lesionar amb la selecció espanyola l'octubre passat. ¿Quan vas caure a terra ja sabies que era una lesió de lligaments creuats?

— Quan em lesiono i caic a terra ni tan sols esclato a plorar. Em quedo en xoc dient: "No pot ser. No et pots haver tornat a lesionar els creuats". Va ser molt dur. Recordo que el primer mes no reaccionava. Estava tan en xoc... Va ser en el moment de l'operació quan vaig dir: "Uau, m'ha tornat a passar i em venen dotze mesos de recuperació". És una lesió que té molts protocols, molts passos a seguir. M'angoixava saber què era tot el que em venia. Em va passar al contrari que altres companyes que havien portat millor la segona lesió que la primera.

Com t'afecta aquest patiment?

— Dubtava de si estava preparada per tornar a afrontar la lesió. Fer-ho una vegada és complicat, però tornar-hi i reviure tots aquells moments que ja has viscut... És difícil i et mentiria si et digués que aquells mesos van ser bons, perquè no ho van ser. Ara ja fa molt d'aquells dies i estem en una altra fase de projecció total cap a la tornada a la gespa. Sense l'ajuda de la meva família, els amics i les companyes de l'equip potser no hauria tingut forces per tirar endavant. Per sort, tinc gent molt bona al meu costat que m'ajuda dia a dia. 

Et vas plantejar plegar?

— Hi ha moments puntuals de tot. Aquesta lesió és una muntanya russa. Potser dilluns et lleves i afrontes la vida amb moltíssima força i potser dimarts no veus res clar i et costa aixecar-te. En algun moment dels dies més complicats sí que he pensat si valia la pena fer tot això per tornar a jugar. Amb la segona lesió he tingut molta més por que tornés a passar. El primer cop vaig pensar: "D'acord, m'he lesionat, però no tornarà a passar". I va tornar a passar. Sí que hi ha el moment de dir: "Val la pena tot això que faig ara?" Per sort, en el meu cas, han sigut molt puntuals i he tingut la gent al meu voltant que m'ha donat els consells que tocaven a cada moment. 

Què et va ajudar a sortir-te'n?

— L'ajuda psicològica de professionals és imprescindible. Et recorden tot el que feies, et recorden com estaves quan estaves bé. Veus que val la pena. Cada dia que passa i que veig més a prop la recuperació estic més orgullosa de tots els passos que he fet: de com he portat aquesta lesió, pitjor que la primera. I ara mateix tinc moltes ganes d'avançar i veig que sí que val la pena fer tot això. El meu somni és poder dedicar-me a jugar a futbol, perquè m'ho passo bé. No és una feina, sinó una manera de viure. 

Ha sigut clau per a la teva recuperació.

— Quan portes una etapa de molts dies de no aixecar el cap, jo per sort ho havia passat i sabia que era imprescindible l'ajuda psicològica. Ja la necessitava quan estava en dinàmica de l'equip. Dono gràcies a l'ajuda que m'ha donat el Barça des de ben jove posant-me un suport psicològic. Quan no estic bé, me n'adono i sé que ho he de dir al fisioterapeuta perquè ell sàpiga que aquell dia no treballaré igual o hi ha més risc que passi alguna cosa: no estàs tan concentrada perquè no passes uns bons dies. Tinc la sort de tenir aquesta facilitat d'interpretar quan estic malament. No em costa demanar ajuda i no em costa recórrer a les persones amb qui tinc confiança per explicar-los com em sento. 

Tu estudies psicologia, t'autoajudaves en certa manera?

— Sí! Jo mateixa em deia: "D'acord, et sents així, però has de fer això així". Quan vaig a la psicòloga i li detallo com em sento ja començo a reconduir els meus pensaments [riu]. Crec que és molt important la part psicològica, tant si estàs lesionada com si no. 

¿En què ha canviat aquella Bruna que es va trencar els lligaments creuats per primer cop el 2018?

— La Bruna d'abans de la primera lesió era supertreballadora i exigent amb si mateixa. Que lluitava per tot, i aquesta part no ha canviat. Però després de la primera lesió va canviar l'autoexigència. No d'abaixar-la, sinó de regular-la. He après a viure el moment i a regular. Penso més en el present, en el que visc. Si ara puc fer una cosa, la faig, perquè no saps mai què pot passar. La Bruna de la primera lesió posposava coses, pensava que ja ho faria, i ara no. Tot el que em va tocar viure amb el Barça era per gaudir-ne, a més. Totes en vam gaudir molt, però crec que jo d'una manera diferent perquè sabia què era passar-se un any fora del terreny de joc. La Bruna de la segona lesió xalarà molt més del dia a dia, de tot el que té. A vegades entrem en una rutina i deixem de valorar tot el que tenim, i aquesta lesió em torna a ensenyar que has de valorar el que tens perquè potser demà ja no ho tens. Hi ha hagut un canvi radical i hi haurà un canvi de mentalitat i de manera de fer les coses.