Doncs no era fàcil fer un gol a Xile

Periodista i entrenadoraSuècia és la número 9 del món segons el rànquing FIFA. Té algunes de les jugadores amb més rodatge del panorama mundial, jugadores amb moltíssimes internacionalitats com Caroline Seger (193) o Nilla Fischer (176), i algunes de les atacants més buscades del mercat europeu, gent com Asllani, Jakobsson, Rolfö i Blackstenius. Suècia no és ni de bon tros la favorita per guanyar el Mundial, però si guanyés tampoc seria una sorpresa majúscula. Ni que sigui per tradició, estàndards físics o coratge competitiu, un triomf de Suècia pot estar entre els plans en una gran cita internacional si coincideixen una sèrie de factors.

Però Suècia, una de les deu millors seleccions del món, no va poder tombar Xile, una de les seleccions novelles d’aquest Mundial, fins al minut 82. El combinat escandinau va trobar el gol en una acció plena de rebots i de mals refusos que van derivar en una pilota solta a tocar de l’àrea petita que Kosovare Asllani va convertir en l’1-0. La 9 groga va enviar la pilota a l’escaire, potser l’únic lloc on la gegantina Christiane Endler no podria arribar. Ja a les acaballes i amb la moral xilena absolutament desfeta pel cop dur del primer gol, Janogy, que havia entrat als minuts finals, va ampliar la diferència per fer el definitiu 2-0 en una gran acció individual.

El més curiós del partit és que es va jugar en dos temps. No literalment en dues meitats, com diu el reglament, sinó que es va viure una aturada de 40 minuts per un diluvi espectacular a Rennes a 20 minuts del final. S’havia superat el minut 71 quan l’àrbitra mexicana Lucía Venegas va aturar el joc i va enviar totes les protagonistes als vestidors. Plovia molt al Roazhon Park i hi havia, segons va indicar la FIFA, risc de llamps. La interrupció arribava amb el marcador de 0-0 i va refredar les energies dels dos bàndols. Suècia, que havia gaudit de les millors ocasions al primer temps, començava a estar especialment imprecisa, frustrada després de tants minuts de dominar però de no trobar la manera de perforar la xarxa contrària. Xile es defensava amb urpes, absolutament tancada en la seva àrea, i en alguns moments amb set jugadores traçant l’última línia, però amb intensitat i encert. Estava cada cop més cansada, però semblava capaç d’aguantar fins al 90.

En tot cas, es va aturar el partit. A priori, la interrupció podia oferir a les sud-americanes una possibilitat per respirar, una sortida d’emergència per agafar aire i completar l’exercici de resistència amb les cames més descansades. Però, en realitat, va tallar d’arrel la seva capacitat de concentració. El pas per vestidors va donar solucions ofensives a Suècia, que s’havia quedat sense pólvora amb els canvis de Blackstenius i Rolfö, però, sobretot, va alliberar emocionalment les nòrdiques. Jakobsson va provar els xuts que abans no havia intentat i Asllani començava a rebre en zones de creació per accelerar els atacs. L’entrada de Janogy va acabar de ser l’espurna que li faltava a l’atac suec. I Xile va caure. L’equip de José Letelier, penalitzat per la poca amenaça a l’espai que tenia, amb Urrutia fora de combat per lesió, i jugadores amb Aedo, Zamora i Balmaceda absolutament foses, va desplomar-se després de tant desgast físic. No tinc clar què hauria passat si no s’arriba a interrompre el partit.

Repasso l’exemple d’ahir a Rennes perquè em va fer pensar, i molt, en el Catalunya-Xile que vam jugar a l’Hospitalet de Llobregat a finals de gener. Aquell dia, com ahir Suècia abans de l’aturada, estàvem encallades amb el 0-0. Ho intentàvem i ho intentàvem, mirant de moure Xile d’una banda a l’altra, però elles es defensaven amb molta força. Eren dures, eren enganxifoses, eren molt competitives. El context d’amistós no ens deixava acabar d’anar-hi amb tot, tothom patint per una lesió -ja n’havíem tingut una al principi, i greu, de la pobra Maria Estella- i amb algunes peces debutants sobre la gespa als minuts decisius. No hi va haver manera. Als xuts entre pals hi responia Endler. A les passades filtrades sempre hi arribava una defensa xilena. En les accions interiors ens frenaven amb faltes. Vist amb els ulls més tranquils i des de la pantalla, no des de l’àrea tècnica, ahir receptava més xuts llunyans, més ritme de circulació, més alternatives per amenaçar l’esquena xilena i obligar-les a sortir. Aquell dilluns no ens va servir per desfer l’empat, però serà útil quan Catalunya torni a jugar. Seria la bomba que fos en un Mundial.