Domènec Torrent: "Si Messi passarà a la història com a millor jugador, Guardiola hi passarà com a entrenador"

BarcelonaDomènec Torrent (Santa Coloma de Farners, 1962) va fer les maletes l’estiu passat per canviar Manchester per Nova York. La ciutat no és l’únic que va canviar, ja que deixava enrere més de cinc anys com a segon entrenador al costat de Pep Guardiola per tornar a dirigir un equip, el New York City, que pertany al City Football Group i que juga a la Major League Soccer. Aquest dissabte l’equip de Torrent visita l’Orlando City SC i encetarà una nova temporada. Repassem amb el tècnic català el creixement del campionat dels Estats Units –on el futbol s’anomena 'soccer'–, la seva trajectòria al costat de Guardiola i el seu vincle amb el Girona.

Tret de sortida a Orlando.

Això mateix. Hi hem estat fa poc, per la pretemporada. Hi vam anar en busca del sol, perquè a Nova York estem sota zero.

Aquest any sense David Villa.

Sense el David i, de moment, sense davanter centre. Fins al maig podrem fitxar per mirar de resoldre-ho, però aquí fitxar no és tan senzill. Hi ha diverses regulacions salarials (ja tenim coberts els jugadors que poden cobrar un salari més alt) i també hi ha un límit de jugadors estrangers. Aquests últims mesos, amb les competicions europees en curs, tampoc ha sigut fàcil fitxar i no portarem un davanter que no ens convenci. Trobarem a faltar molt el David, era un dels nostres jugadors més destacats i un dels líders dels vestidor.

Com veu la MLS?

És una competició molt maca perquè està molt igualada. Els últims anys el Los Angeles Galaxy era un dels equips referents i ara potser ho és l’Atlanta, que ha fitxat Pity Martínez, una de les estrelles del River Plate. És una competició que està creixent: ja no s’ha d’entendre com un futbol on venen estrelles a retirar-se. Per exemple, de jugadors europeus que passin els 30 anys només trobaràs Rooney Ibrahimovic. Els equips s’estan reforçant amb gent jove amb experiència en altres lligues però que venen a competir. Per exemple, Peter Vermes, l’entrenador del Kansas City és un enamorat del joc del Barça, i intentar fitxar jugadors que han passat per la Masia, com Ilie Sánchez, entre d’altres.

En un país on predominen molts altres esports, quin espai té el 'soccer'?

Cada cop s'hi està enganxant més gent, i això es veu amb els nombrosos aficionats que omplen els camps i que no van a veure estrelles que han triomfat a Europa com anys enrere podia passar amb el Cosmos; ara van a veure el seu equip competir. L’estadi de l’Atlanta, que té capacitat per a més de 70.000 aficionats, sovint s’omple. En quatre o cinc anys crec que la MLS es podrà equiparar a les lligues mitjanes del futbol europeu. A la televisió, per exemple, el nombre d’espectadors del 'soccer' ha atrapat l’hoquei i, tot i que encara està lluny de la NBA, s’ha reduït la diferència respecte d'anys enrere.

Com s’explica aquest creixement?

D'una banda, els Estats Units acolliran un Mundial d’aquí set anys i volen estar preparats; de l’altra, les coses van canviar i van millorar des que va néixer l’actual format de competició amb unes normes noves que van equiparar les condicions salarials. Això va afavorir la igualtat en la competició i la gent s’hi ha anat interessant.

Com es viu el futbol a Nova York?

Hi ha un equip de beisbol, dos de la NBA, el futbol americà, l'hoquei… molta diversitat d’esports al màxim nivell i nosaltres anem al darrere, però aconseguim que vinguin unes 30.000 persones per partit al Yankee Stadium, que és l’estadi dels New York Yankees [de beisbol]. És particular jugar en un camp així, però t’hi acostumes i el sentim nostre.

¿I la rivalitat amb el New York Red Bulls?

Aquest dia s’omple el camp. Hi ha rivalitat com la que hi pot haver als derbis del futbol espanyol. Hi ha molt bon ambient i sense incidents. D’això se n’hauria d’aprendre a molts llocs d’Europa. Em recorda els derbis entre el Bayern i el Dortmund, en què hi havia passió però no incidents.

Abans dels Estats Units va estar al Bayern i al City com a segon de Pep Guardiola. ¿Volia tornar a ser primer?

Abans d’estar amb el Pep ja havia estat de primer durant 14 anys seguits, en què vaig passar per moltes categories del futbol català; només em faltaven Segona i Primera, pràcticament. I, els últims anys, la veritat és que estava molt a gust amb el Pep, però sovint em comentava, en sopars i converses, que hauria de tornar a ser entrenador, que m’ho passaria bé. Llavors, a Manchester, ens van arribar algunes ofertes diferents i ho vam parlar amb tota naturalitat amb el Pep. Una era la del New York City, perquè marxava Patrick Vieira i necessitaven un entrenador. El Pep, que va viure durant un temps a Nova York, em va explicar com era la ciutat, perquè això també és molt important, perquè després d’entrenar te’n vas a casa. En una setmana ho vaig decidir.

El Girona també va ser una possibilitat.

M’estimo molt el Girona, és casa meva, n’he sigut entrenador i en soc soci, però llavors no era el moment. Em vaig reunir amb el Quique [Quique Càrcel, el director esportiu del Girona], que és un bon amic meu i que està fent una feina genial, i li vaig dir que no era el moment. Ell també tenia una altra idea al cap. Amb una mirada en vam tenir prou i vam estar parlant més de la vida i del futbol en general. El Girona va acabar escollint la seva primera opció, que era l’Eusebio, i les primeres opcions sempre acostumen a funcionar.

Diu que no era el moment.

Després d’uns anys amb el Pep necessitava tornar-me a provar com a primer. Amb això no vull dir que el New York City sigui un banc de proves, però Girona és casa meva i això suposava una pressió afegida. Si el Girona tornés a pensar en mi, segurament ara sí que faria el pas, perquè en només una setmana a Nova York ja vaig superar com seria la curiositat de tornar a ser primer.

Amb el Pep es van conèixer al Barça quan va arribar per dirigir el filial.

Llavors jo estava al Barça perquè el Pep Boada em va trucar per incorporar-me per ajudar en tasques de captació de jugadors entre el juvenil i el Barça B. Al Tito [Vilanova] ja el coneixia, perquè vam fer junts el curs d’entrenador nacional, però al Pep no. Recordo que venir i em va dir: "Tu ets el que vas quedar campió amb el Girona [amb Domènec, el Girona va quedar primer del seu grup de Tercera la temporada 2005/06], jo soc nou aquí i necessito que em donis un cop de mà". Ajudava el Pep amb el que em digués, sobretot amb l’anàlisi dels rivals, perquè em coneixia la categoria i també feia la feina que m’havia encomanat el Pep Boada, a qui li estic molt agraït. També a l’Alexanko, que va ser qui va donar el vistiplau.

Des de llavors: Barça, Bayern de Munic i Manchester City. Primer a l’'staff' de Guardiola i, des de Munic, de segon. Com és treballar amb ell?

Per a mi és el millor. Si Messi passarà a la història com a millor futbolista, ell hi passarà com a millor entrenador. Sé que això va a gustos i que hi ha moltes maneres vàlides de jugar a futbol, però a mi m’agrada la del Pep. És increïble com treballa, les hores que hi dedica… No deixa res a l’atzar. També com inventa i reinventa, i la passió que hi posa. No n’he vist cap com ell i he après molt al seu costat. Moltes de les coses que ara em surten soles com a entrenador les he après d’ell. No sé quan decidirà plegar. I, més enllà dels títols, que també en guanya molts, tot el que ha fet i per com ho ha fet, és impagable.

Quines tasques feia com a segon al seu costat?

M’encarregava de la pilota aturada, tant ofensiva com defensiva. També treballava molt amb el Pep els conceptes defensius. Al final, cada segon és com és, però jo mai he volgut protagonisme. Estava al darrere i quan el Pep em necessitava sabia que em tenia allà. Amb una mirada ja ens enteníem. Un segon entrenador ha de saber estar un pas al darrere i mantenir-se fred, i detectar coses que es poden millorar perquè al darrere pots veure les coses més tranquil·lament. Hi ha una frase del Mono Burgos [el segon entrenador del Cholo Simeone] amb què em quedo: “Dir-li sempre la veritat a l’entrenador”. És a dir, dir-li la teva veritat, el que sents i com ho veus.

Al Barça van viure quatre anys per recordar.

A més de soci del Girona, també ho soc del Barça. Ho porto a la sang. Imagina't poder estar amb el teu equip i amb els millors jugadors del món. Vam viure quatre anys molt intensos, ets a casa i ho vius tot a flor de pell, tant el bo com el dolent, però va ser impagable. Teníem els millors jugadors del món en la seva posició: Messi, Xavi, Iniesta, el Puyi, Piqué…. en fi, tots. No només van ser els títols guanyats, sinó com es van guanyar, seguint un estil.

¿Nota gaire diferència com a primer?

Doncs mira, serveix per adonar-te’n de la gran tasca que fa el Manel Estiarte al costat del Pep. No saps la quantitat de feina que li treu. Ara tinc moltes reunions, fins i tot algunes que no haurien ni de passar per mi, a banda de mil coses més, com atendre la premsa i altres gestions. El Manel s’encarrega de tot això i permet que el Pep es pugui centrar més en la part esportiva. Ja ho havia vist tots aquests anys al seu costat, però ara encara me n’adono més com és de realment important el Manel per al Pep. Totes aquestes tasques extraesportives, que ara passen per mi, i tornar a organitzar les idees, transmetre-les als jugadors i aconseguir convèncer-los, són les principals diferències que noto. Fer sempre el que sents i no trair-te.

Finalment, com veu el Barça, el Girona i el Manchester City?

El Girona ha patit moltes lesions i això condiciona, però l’Eusebio ho ha sabut gestionar i ha estat a l’altura. A més, van donar un cop de puny sobre la taula al Bernabéu, i això, a més del resultat, ajuda molt anímicament. Només demano a la gent del Girona que estiguin el costat del seu equip, tant en els bons moments com en els dolents. Hi ha un ambient molt sa a Girona, i estic convençut que aconseguiran consolidar-se a Primera. Després, ja miraran més amunt. El Barça i el City són dos equips que lluitaran per tot. El Barça porta uns últims 10 o 15 anys molt bons i, l’any passat, amb el City, vam batre una pila de records, però a Anglaterra la competició no s’atura per Nadal i això dificulta més les eliminatòries de Champions.