Natalia Arroyo: "Des del plor i el victimisme la nostra lluita no funcionarà"

BarcelonaDona i futbol fa molts anys que van lligats, fins i tot des d'abans que estigués permès. La gespa i la pilota van convertir-se en un espai de llibertat davant una repressió constant per a la població femenina durant molts anys. Natalia Arroyo (Esplugues de Llobregat, 1986), experiodista del diari ARA i actual entrenadora de la Reial Societat, recull a Dones de futbol el passat i el present del futbol femení i planteja els reptes a complir en els pròxims anys per tal de continuar avançant.

"Lluita contra els seus prejudicis. Lluita contra la falta de suport. Lluita contra tothom que et digui que no pots fer-ho", és la cita amb què obres el llibre. És una declaració d'intencions?

— Tinc una petita obsessió amb com visc la vida i la situació de la dona en entorns masculins. La meva dèria és que des del plor, des del victimisme i des de la negativitat aquesta lluita no acaba de funcionar, però és inevitable que això estigui sempre sobrevolant-nos. La nostra història és lluita, anar contra injustícies, reclamar un lloc que ens pertoca. En tota aquesta lluita sempre hi ha un rerefons que m'obsessiona i és que hi hagi bona energia, positivitat i força. Això va de ser valentes i d'anar cap endavant, però cal que no ens omplin de negativitat per a les coses difícils. La Marta Vieira és una figura que n'ha volgut ser portaveu i sacsejar les noves generacions. Hem de reconèixer les dificultats que hem tingut en el passat i tenir força per tirar endavant. 

El llibre fa un recull des dels inicis del futbol femení fins a l'actualitat. ¿Creus que és indispensable conèixer i entendre el nostre passat per saber cap a on hem d'anar? 

— Jo ho veig molt necessari. El dia a dia t'ofega i et fa tenir una mirada única de les coses xules que tens i no saps valorar. És important tenir perspectiva, si no cometríem l'error d'entendre que el més normal és que l'Alexia guanyi la Pilota d'Or o que el Barça visqui una mena d'exuberància. Això és una realitat, però ha nascut d'èpoques en què el mateix Barça no tenia on entrenar-se i les jugadores no tenien un cos tècnic complet ni samarretes amb les quals jugar. És una realitat i és important que la gent ho sàpiga per donar valor a tot plegat. 

El passat serveix per reivindicar tot allò que es va negar?

— Serveix també per reclamar i perquè, a qui li piqui, que sàpiga que ens deu coses. Cal que ho anem explicant ara que hi ha èxit, interès mediàtic i casos positius. Ara que no ets sospitosa de només queixar-te. Ara és el moment de destapar moltes més coses que anteriorment havien quedat ocultes. 

El llibre defineix el futbol com un espai de llibertat per a les dones. ¿L'esport pot ser un refugi davant una societat que ens ha oprimit tant de temps? 

— El futbol és un esport, i només és això, però és un reflex del que passa en la societat. En molts moments, l'espai per a la dona estava marcat pel que demandaven els estaments o els àmbits de poder, i un entorn tan innocent com l'esport era un espai on, d'entrada, no hi havia una necessitat de control sobre el que fessin. Era un lloc on les dones podien expressar-se sense cotilles, de manera literal. Aquests petits espais van permetre que la dona assumís que podia ser una altra cosa a banda del que li marcava la societat. Les dones han demostrat, a través de la via esportiva, que es poden organitzar.

La paraula futbolista és sinònim de valentia? 

— El futbol és un esport que, quan va néixer, encara estava pendent de definir quin gènere se n'havia d'apoderar. Va ser tan popular que se'n van voler apoderar els homes. El van fer molt més inaccessible i, per tant, totes aquelles que van aconseguir jugar quan estava prohibit, muntar lligues quan no hi havia cap mena de suport que no fos particular de gent amb bon cor, es convertien en gent que anava contra corrent. Això va molt de bracet amb ser algú amb una personalitat trencadora, valenta, i això ha sigut una necessitat perquè el futbol, al final, estava només animat a practicar-se en una sola direcció, i la dona no hi entrava, en aquesta direcció.

La futbolista d'ara té també aquesta càrrega combativa? 

— No sé si ha de ser més creativa que valenta, si també ha de ser valenta. Ara no està prohibit, ara no és una lluita, ara no t'hi jugues el físic o que t'empresonin. És que abans estava prohibit jugar a futbol i qui ho feia era amb pseudònims, d'amagat i desafiant lleis.

Com d'importants són els referents?

— Em semblen fonamentals. Al cap i a la fi, el que no sabem que es pot fer potser no ens ho imaginem, ni tan sols visualitzem que ho puguem fer. Necessitem algú que ho hagi fet anteriorment, una inspiració.

Hi ha diferents tipus de lideratges. Per exemple, Megan Rapinoe i Alexia Putellas són referents, però totalment diferents. ¿Són tots igual de vàlids per a la lluita? 

— Per a mi sí. Cadascú ha de decidir què vol ser i de què vol ser bandera. Tu com a referent pots decidir ser-ho o et pot passar que ho siguis. En el cas de Rapinoe, podria ser només un referent esportiu pel supertalent que té, però ella ha decidit anar un pas més enllà i ser una referent des de la crítica i abanderar una protesta. Això ho fa ella perquè té aquest esperit i iniciativa, però això no ho pot fer qui no sent que ho pugui fer, i ja està bé. Hi ha altres futbolistes que són referents només perquè juguen, i ho fan molt bé, i des d'aquest perfil també és important. No podem demanar als referents que siguin portaveus socials o que abanderin lluites. Calen referents senzills i positius, que només juguen i representen uns valors esportius, i a més, altres que vinguin des de la lluita, de l'exigència, uns altres que protestin... Està molt bé que cadascuna de nosaltres triï quina bandera vol portar. El futbol femení ha de reivindicar, inspirar, ha de ser molt bo en el joc... Ha d'aixoplugar com més perfils millor perquè així acollirem moltes més nenes que volen ser alguna cosa en el futbol. 

A més de la lluita al camp, també n'hi ha una a les banquetes. Tu ets una de les pioneres en aquest terreny. 

— Ja quan feia de periodista em passava. Era com: "això que fas no ho està fent ningú, ets la primera", i era veritat. No ho volia ser, però ho era. Jo soc molt conscient que no vull fer bandera de certes coses, no vull participar en ser altaveu d'alguna cosa, sinó que faré el que senti que he de fer. Espero que inspiri més el que jo faig que el que dic. És cert que en les banquetes anem celebrant cada petita fita, cada contractació d'una dona. Escara estem en aquest punt. Les que hi som entenem que som poques i que hem de jugar un paper rellevant. Jo em sento una entrenadora de futbol, no una dona que està en una banqueta de futbol. Les banquetes no són tan inaccessibles com ho eren fa 10 anys. Cal que importi el que ets pel càrrec, no pel gènere.

L'objectiu ha de ser fer el ple de dones a les banquetes?

— La Primera Iberdrola no ha d'estar entrenada només per dones. No s'ha de buscar el 16 de 16 a les banquetes. I si sis és el nostre màxim, perquè és el nostre interès com a dones, doncs sis serà. A poc a poc podrem anar traient el cognom del gènere a totes les coses, però seria molt naïf pensar que això s'arreglarà demà. S'ha de fer a poc a poc. 

¿Hi ha paternalisme per part dels mitjans cap al futbol femení? Això és positiu per al seu creixement? 

— Els mitjans han d'acompanyar aquest creixement. Se n'ha de parlar des del rigor i la regularitat, no un cop cada quatre mesos. S'ha d'informar del dia a dia, que serà l'única cosa que farà que sortim de les superfícies en les quals sempre s'ha parlat del futbol femení. "Per un cop que en parlo, no en puc parlar malament", és un pensament recurrent en les redaccions. Això no enriqueix l'esport. Si la crítica està justificada, argumentada i té un coneixement al darrere, és benvinguda, òbviament. El paternalisme és masclisme encobert i és una cosa que els mitjans, des del dia a dia, podrem canviar. No ha de fer-nos por que ens diguin que hem comès un error. Hi ha persones i mitjans de comunicació que no han acceptat que en molts moments ens han marginat. Llavors és com si tinguessin un deute. Ens hem de treure la culpa de sobre i hem de normalitzar que les coses que farem seran jutjades.