El declivi del futbol rural: camps transformats en rentadors de cotxes i 'pelotazos' immobiliaris

Cervià de Les GarriguesQuan el Cervià va estrenar la temporada 2012-2013 apallissant el Puigvertenc per 5-0, pocs es podien imaginar que el club tenia els dies comptats. L’equip de les Garrigues va acabar a mitja taula, però l’any següent ja no va continuar competint. El seu camp, que anys enrere havia presenciat partits de Primera Catalana, va quedar abandonat i, mesos després, va passar a ser un aparcament municipal. Ara l’Ajuntament està a punt de convertir-lo en un rentador de cotxes. “Ja fa molt que no tenim futbol, i no sembla que hi hagi possibilitats de recuperar-lo”, diu a l'ARA l’alcaldessa Mercè Rubió, davant de les crítiques. I és que la nostàlgia va empènyer alguns veïns a presentar al·legacions contra el projecte del rentador. “Va costar molt fer aquest estadi i em fa pena que es perdi així”, lamenta una de les persones que van desaprovar la proposta. La majoria d’opositors havien demanat un referèndum que mai es va acabar convocant. 

Polèmiques a part, la desintegració del futbol rural és un fet que sembla inevitable als pobles de Lleida. El Cervià es va fundar el 1921 i es va convertir en el primer equip federat de les Garrigues. Però gairebé cent anys després, la falta d’esportistes al poble va fer-lo desaparèixer. L'últim president del club, Salvador Muntanyola, recorda que els últims anys “venia molt poca gent al camp”. I aquesta és una història que es repeteix.

El Sant Martí de Maldà (a l’Urgell) era un altre dels clubs temibles de Ponent. A les acaballes de la seva existència, va disputar dos anys a Primera Catalana i va competir de tu a tu contra capitals de comarca com Cervera, Tremp i Mollerussa. La gran participació de joves als 90 havia empès l’Ajuntament a aixecar un nou camp de futbol. Però el 2005, per culpa d’alguns problemes econòmics i per la falta d’implicació de la junta, va tancar. Ara el poble té dos camps de futbol: el més vell està en ruïnes i l’altre, totalment impracticable. El consistori admet que no hi ha recursos per reconvertir-los. “Quan hi passo per davant, m’he d’aguantar el plor de la pena que fan”, confessa un dels històrics dirigents del club, Ramon Pallàs.

De camps en ple abandonament n’hi ha uns quants, a la demarcació. El d’Almatret (Segrià) és un dels més gràfics. El seu equip sempre era cuer a Tercera Regional i a finals dels vuitanta va desaparèixer. Més d’una dècada després, en ple auge de la bombolla immobiliària, una constructora va aconseguir els drets del camp per planificar-hi una dotzena d’habitatges. Però l’empresa va fer fallida i l’edifici va quedar a mitges. Més tard, l’Ajuntament va recuperar els terrenys i encara ara busca finançament per donar-hi una sortida. “Ens agradaria fer un centre de serveis, però no tenim el milió que ens costaria”, lamenta l’alcalde Jordi Tarragó. A Almatret, més de la meitat de la població té 65 anys o més, ha de vetllar contínuament pel subministrament d’aigua i necessita gestionar una àmplia àrea forestal. Massa fronts oberts.

A Sarroca (Segrià) hi ha un altre camp que està tan ple de vegetació que algunes empreses de lleure l’utilitzen per organitzar-hi combats de paintball en què els participants es camuflen entre les herbes. Al Vilosell (Garrigues) i Alfés (Segrià) passa gairebé el mateix. A Sunyer (Segrià), l’antic estadi és ara un magatzem municipal, i el de Montgai (Noguera) està habilitat com a aparcament d’autocaravanes. De casos n’hi ha molts, i un dels més positius és el de Penelles (Noguera), on la desaparició del club va empènyer l’Ajuntament a rehabilitar el camp per posar-lo a disposició d’una escola de futbol on venen infants d’altres pobles a entrenar-se. “No podíem deixar perdre un pulmó verd al bell mig del poble”, diu l’alcalde Eloi Bergós.

Transició al futbol sala

La Federació Catalana de Futbol té registrats a Lleida i Andorra 134 clubs i unes 9.000 llicències. Les xifres són un 60% superiors a les de fa una dècada, però no nega la despoblació del futbol rural. El que passa és que ara aquest esport es concentra més a les ciutats (només a Lleida capital hi ha més de vint entitats) i ha augmentat el nombre de clubs de futbol sala als nuclis més petits (mig centenar a tota la demarcació). Es tracta d’una transició natural per a molts pobles que han perdut el futbol tradicional en els últims anys. Es necessiten menys jugadors i sembla més barat. 

Maials (Segrià) n’és un exemple. El club va desaparèixer el 2002 i el camp va quedar abandonat per fer-hi patxangues. En pocs anys, les noves generacions van començar a practicar futbol sala als pobles del costat fins que es van adonar que a Maials hi havia prou planter per crear un equip propi. Ara el club disposa de 90 jugadors de diferents edats i és un dels més competitius de Catalunya. 

A Corbins (Segrià) es va estrenar aquest esport el 2005 per aportar jugadors a un equip de futbol 11 que es va acabar extingint. Amb més de cent esportistes i deu equips, el futbol sala és ara l’esport rei del poble.