Inesperada carta d’amor al Mallorca

[Introit: em proposo exposar el meu decantament clar pel Mallorca en la final de Copa sense caure en retrets, rancúnies ni insults cap a l’Athletic. També em proposo exposar-ho sense plantejaments de Super Risk i allunyat de la cosmovisió de Jaume I. Seria un motiu de satisfacció arribar a la fi de l’article sense enganyar els lectors, sense decebre’m a mi mateix. La cosa del Bilbao costarà, però som-hi.]

Vull que el Mallorca guanyi aquesta Copa del Rei i ho vull malgrat que Catalunya, el català i els catalans no vivim temps d’alta popularitat en aquelles illes. Vull que el Mallorca guanyi perquè té un entrenador amb qui voldria anar a sopar. Quin tip de riure, l’amic Aguirre, quina poca sofisticació, quina saviesa popular allunyada dels triangles, els blocs i l’imperi del fum. 

També vull que guanyi el Mallorca perquè la seva estrella, Muriqi, ho té tot per ser l’antiheroi perfecte. Kosovar, lletjor descarnada, fan d’Enrique Iglesias, celebració de pirata, fenotip de davanter britànic de quan Carles i Diana encara no es coneixien. 

Vull que guanyi el Mallorca perquè no ens hi hem barallat mai massa i perquè d’allà van arribar dos futbolistes que van marcar la nostra educació sentimental. Fa quatre dies, Eto’o, amb aquella gana, aquella velocitat de llampec. Sense ell tots aquells brasilers no haurien arribat al cim de la segona Champions. Fa una mica més, Miquel Àngel Nadal, amb aquell pit on aterraven els helicòpters, aquell vigor per entrar des de la segona línia. En aquella època, llegia les puntuacions dels jugadors deixant-lo a ell per al final amb delit, perquè gaudia furiosament de l’adjectiu del qual es feia mereixedor tot sovint: pletórico, quina sonoritat, quina perfecta fusió entre l’home i la paraula. 

Vull que guanyi el Mallorca, sobretot, perquè sento que hi estem en deute: era l’any 98, ens els vam creuar en una final idèntica i la cosa va anar als penals. I en aquella època guanyàvem tot sovint i no ens venia d’aquí. I, malgrat això, vam celebrar bojament quan vam remuntar a la tanda definitiva gràcies a un error de Stankovic i a l’encert de Ruud Hesp. Secretament, em vaig sentir brut: el Mallorca ho volia molt més, hauria gaudit molt més del títol. Nosaltres, en fi... De tot plegat, el nostre porter acabaria fent un nefast anunci publicitari de Caprabo. Brut i culpable, sí. Crec que va ser amb el Mallorca, aquella nit calorosa, que vaig descobrir l’empatia al terreny de futbol.

I sí, vull que guanyi el Mallorca perquè és o ells o el Bilbao, i no voldria trencar la inicial promesa, així que, simplement, "Sempre amunt".