Sergi Darder: "El futbol és un 80% de patiment i un 20% de gaudi"

Barcelona"En aquell moment no ets feliç. Ets lliure. La felicitat ve més tard", sospira Sergi Darder (Artà, 1993), ahir a l'Espanyol i avui al Mallorca, revivint el penal definitiu de la tanda que va resoldre la semifinal de la Copa del Rei contra la Reial Societat. La final, la quarta per al club de Son Moix, és aquest dissabte (22 h, La 1), contra l'Athletic Club a Sevilla. Darder no havia tirat mai un penal a l'elit i el cos tècnic de Javier Aguirre li va guardar el cinquè: "Si m'haguessin preguntat quin volia, no hauria dit el cinquè. Potser el segon o el tercer, per protegir-me una mica". No va fallar. Aquella nit no va dormir gens. "Si ja és gairebé impossible un dia normal, amb tantes emocions, més". Contesta mentre escura un cafè. Mentre intenta "aturar aquests dimonis que tens al cap i que s'imaginen coses que no t'has d'imaginar".

Com vas viure el moment del penal?

— Els cinquanta metres cap al punt de penal se'm van fer eterns. Vas cap allà sense voler pensar en res, però et passa de tot pel cap. No sabia quina idea agafar: cap a l'esquerra o cap a la dreta. No sabia què fer i què no fer: si mirar el porter o no, si mirar el terra o no. Mirant enrere és una situació espectacular perquè viure emocions fortes que acaben bé sempre és positiu, però va ser un moment difícil. Va acabar bé, però si puc no tornar a viure aquella sensació, millor. Recordo que quan marco no sé ni què fer ni cap on anar, res.

Fa vuit mesos vas dir que un somni era guanyar un títol amb el Mallorca, però devia ser una utopia.

— S'ha de ser realista: en cap moment m'havia passat pel cap arribar a una final. Són somnis que pots tenir dins del cap, però no són del tot reals. Són missatges que llances més com a il·lusió que com a somnis reals. Però per sort s'estan vivint coses històriques: jugar una final de Copa després de molts anys, anar a Aràbia a jugar una Supercopa, tenir la possibilitat d'anar a Europa. Són premis molt grans. Però tot passa per guanyar. És un èxit haver arribat a la final, sí, però no serveix de res si no la guanyes.

Deu ser bonic poder viure moments així: per a la gran majoria el futbol és més patiment que felicitat.

— És lleig dir-ho, però el futbol és un 80% de patiment i un 20% de gaudi. Com a molt. En els equips que estem de mitja taula cap avall perds més que guanyes i els dies d'alegria són comptats. Inclús els dies que guanyes no tens una felicitat completa perquè tu no has jugat, el teu partit no ha sigut bo, t'han expulsat o t'has lesionat. Hi ha moltes situacions que fan que no acabis de ser feliç. Per això els dies així s'han de gaudir al màxim. Tant de bo que no, però per a molts serà l'última final de la nostra carrera.

Si només és felicitat un 20%, val la pena?

— Si el 99% fos dolent i l'1% fos bo, aquest 1% taparia la resta. A mi m'ha costat moltíssim veure que afortunat que soc, ser feliç tot i no guanyar, tot i no jugar, i avui estic en un moment que començo a valorar moltíssim més les coses que tinc. No acabes de ser mai feliç quan no guanyes o no jugues, però ara ho veig diferent. Intentes relativitzar molt més les coses i amb l'edat vas sent més feliç tot i no tenir una felicitat completa. Som uns privilegiats i durant set o vuit anys de la meva carrera no me n'he adonat.

Canviant de tema, amb tretze anys vas deixar Mallorca sol per fitxar per l'Espanyol: ¿deixaries fer als teus fills el que et van deixar fer a tu?

— Hauria de veure la situació, però ara diria que no. Perquè jo he viscut la felicitat completa que és arribar-hi, sí, però és que amb mi hi havia vint nens de la mateixa edat i en la mateixa situació que no hi han arribat. Jo, de fet, quan vaig arribar al cadet B de l'Espanyol no era titular. És molt difícil, molt dur. Jo tinc la sort que quan em retiri i el meu fill tingui 13, 14, 15 anys, podria anar amb ell si té aquesta possibilitat i seria diferent. Per deixar-lo marxar sol a una residència l'hauria de veure molt convençut i en aquesta edat és difícil.

Quin és el moment més trist que recordes d'aquells anys?

— El primer entrenament. Els meus pares van venir amb mi a Barcelona i vam estar dos dies junts. El primer entrenament era el dia que marxaven. Em van portar a entrenar i ens vam acomiadar just abans de començar. Vaig veure com marxaven des del camp. El meu primer entrenament amb l'Espanyol va ser una hora sencera plorant, pensant que ja no veuria més els meus pares. Aquesta imatge la tindré guardada tota la vida. Ells ho van passar molt malament també, inclús pitjor. Jo volia marxar a casa des del primer dia. No volia ser allà sol. No era capaç d'adaptar-me. No era capaç de rendir ni al futbol ni a l'escola. No podia obrir un llibre perquè em posava a plorar, pensant en la família i els amics. No era capaç de ser feliç. I, de fet, per Nadal vam tenir un debat sobre si era millor quedar-me a Mallorca. Però el meu pare em va ajudar a ser fort, i a partir d'aquí tot va anar a millor.

Si el vol d'Artà a Barcelona va ser dur, també devia ser-ho, l'estiu passat, el pas de l'Espanyol al Mallorca.

— Quan ets capaç d'entendre quan pots ser feliç i quan no és quan has de prendre decisions tot i que siguin doloroses. Va ser un moment molt dur per a mi marxar de l'Espanyol, prendre la decisió de dir: "Marxo quan ho tinc tot perquè sé que no puc tenir més". Quan ho tens tot i tot i així saps que no seràs feliç és quan has de fer un pas al costat. Pel bé de tots: del club i també personal. Va ser una decisió dura, però que tenia clara. No pel descens. El meu cap necessitava un canvi. Jo necessitava un canvi dins del meu cap.