Catalunya ha deixat de ser interessant
La selecció de futbol ha perdut l'efervescència dels últims anys i ha acabat regalant entrades per omplir els camps jugant contra rivals menors
BarcelonaBojan Krkic havia de disputar el seu últim partit com a professional el 8 de juny a Lleida. Havia de ser amb la samarreta de Catalunya, que aquell dia tenia programat un amistós contra Mali al Camp d'Esports. Però una setmana abans, la federació del país africà va enviar una carta dient que renunciava al partit per una "causa de força major". No en va donar més detalls. A falta de set dies, no hi havia temps per buscar un rival alternatiu. El duel es va acabar suspenent.
A la Federació Catalana (FCF) no hi ha cap previsió que la selecció torni a jugar a curt termini. L'objectiu, deia el president Joan Soteras a finals de setembre, era trobar dates i rivals pensant en el 2024. Però és només una declaració d'intencions que, de moment, queda molt lluny de materialitzar-se. La intenció és que juguin els dos equips absoluts. El masculí i el femení. Aquest últim també havia de jugar, contra Veneçuela el novembre del 2022, però el partit es va acabar anul·lant. Segons aclaria Soteras en una entrevista a l'ARA, la FCF estava immersa en la repetició del procés electoral i no en podia assumir l'organització. L'últim cop que les jugadores van vestir la quadribarrada va ser el 2019, contra Xile, un duel que va acabar amb empat sense gols.
L'efervescència de Catalunya amb l'impuls de la plataforma Pro Seleccions
L'equip femení va crear-se a la dècada dels 80, tot i que tan sols participava en competicions territorials espanyoles i no va agafar volada fins al 2014, aprofitant la professionalització del futbol femení. La història de la selecció masculina, en canvi, es remunta al 1904. Durant aquest temps ha disputat més de 200 partits, inclosos tres contra Espanya (1934, 47 i 53). Tots els duels, evidentment, amistosos. Precisament, el somni que fos reconeguda internacionalment va impulsar la plataforma Pro Seleccions, i des de l'any 1997 es van programar anualment partits de Catalunya, sobretot durant l'aturada de Nadal. Alguns anys fins i tot havien jugat dues vegades. Eren èpoques de bonança, l'estadi de Montjuïc s'havia quedat petit i l'equip va traslladar-se al Camp Nou per jugar dues vegades contra el Brasil (2002 i 04) i tres contra l'Argentina (04, 08 i 09), aprofitant que les seleccions sud-americanes es preparaven o bé per al Mundial o bé per a la Copa Amèrica.
Però aquell 2009 es va evidenciar que alguna cosa fallava. La selecció havia perdut l'efervescència dels anys anteriors i amb prou feines el Camp Nou va superar les 50.000 persones en el duel contra l'albiceleste. Els següents partits van ser al Lluís Companys o a l'RCDE Stadium, exceptuant una nova visita a l'estadi blaugrana, el 2015, per a un Catalunya-Euskadi. Novament, poc més de 50.000 persones.
L'arribada de Johan Cruyff, que va ser el seleccionador absolut entre el 2009 i el 2013, va suposar un gran impuls mediàtic i va servir de reclam perquè molts jugadors volguessin ser convocats per estar, ni que fos un dia, sota les ordres del mític entrenador del Barça del Dream Team. Però el context polític que es vivia a Catalunya no afavoria la selecció catalana. Alguns clubs, com l'Atlètic de Madrid, es van negar sistemàticament a cedir els seus futbolistes. A més, la Federació Espanyola s'hi va posar pel mig i va pressionar les grans seleccions perquè declinessin qualsevol invitació catalana. Es va trencar la rutina de jugar cada any i els últims rivals van ser Tunísia (2016), Veneçuela (19) i Jamaica (22). Seleccions menys atractives per a l'espectador que, com a conseqüència, van forçar la FCF a buscar estadis més petits. Es va escollir el del Girona. I el que s'havia de disputar contra Mali, i es va cancel·lar, estava programat a Lleida.
Dificultat per quadrar els números amb els partits de Catalunya
Deixant de banda les qüestions ideològiques, o l'aspiració de ser algun dia reconeguda internacionalment, per a la FCF els partits de la selecció també tenen interès recaptatori. Com passa amb totes les federacions de tots els esports, la FCF s'ha de fer càrrec de les despeses de gestió i del viatge de la selecció convidada –i pagar-li un caixet, si és el cas—. A canvi, es queda els diners de les entrades i del que pugui fer amb drets televisius o publicitat. Si bé al principi el negoci era clar, en les últimes edicions ha estat difícil acabar quadrant els números. Molt sovint s'han acabat regalant entrades a escoles o entitats perquè l'estadi oferís un aspecte digne.
Descartada l'opció de jugar aquest 2023, Catalunya podria reaparèixer, com a molt aviat, l'estiu del 2024. Seria en les setmanes posteriors a la temporada de clubs i abans de l'Eurocopa, i es buscaria algun equip que estigués disposat a fer un partit de preparació per al torneig. Tot i que des de la FCF hi ha escepticisme, conscients que, un cop més, les interferències polítiques ho complicaran. A més, la selecció catalana no podria tenir els millors jugadors, que estarien convocats amb Espanya. Massa bastons a les rodes per a un equip que, entre una cosa i l'altra, ha deixat de ser interessant.